La guerra com a espectacle.

Aula de cinema
La guerra com a espectacle
pdf

 

Una ràpida visió ens permet veure, més per conflictes que per dècades, l'esdevenir del cinema bèl•lic. El final de la dècada dels anys 20 i tota la dècada dels anys 30 estan definits per una paraula: Colonialisme; la majoria de les pel•lícules estan situades sobre aquest concepte i amb un record sord de la Primera Guerra Mundial. La dècada dels 40 és l'empremta màxima del sentir del concepte de l'Heroi en sentit col•lectiu i un nivell àlgid de la Propaganda. Els anys 50 busquen a la Persona, l'heroi-combatent sembla ser més de carn i os, ja que pateix com qualsevol altre ésser humà. La dècada dels anys 60 és un marc en el que se'ns ofereixen moltes "batalles", es tracta en definitiva d'abordar Operacions conjuntes i combinades. Els anys 70 produeixen un tall sec a partir de la meitat de la dècada trobem pel•lícules soltes fruit d'un autèntic Estancament. La dècada dels anys 80 esquitxada d’antimilitarisme ens "bombardeja" amb la idea del Soldat-màquina. En la dècada dels anys 90 hem vist seqüeles del "Vietnam" soviètic a Afganistan i alguna cosa molt tèbia de la Guerra del Golf, i coincidint amb el 50 aniversari de la Segona Guerra Mundial alguns països van rememorar algunes batalles com per exemple Alemanya i Estats Units. És una dècada de Vista enrere. Amb el començament d'aquest segle s'ha tornat als gèneres d'abans i amb gran suport de suports informàtics.

 

Fernández López, José Manuel. Diccionario del cine bélico. Madrid: T&B, 2009.

 

 

 

 

El cinema bèl•lic, el millor cinema bèl•lic, és aquell capaç de fer inoblidables aquests personatges, d'aconseguir que recordem de fins a com caminen o com insulten aquests individus que de vegades no comprenem, però que s'han guanyat un lloc a l'immens món de la ficció cinematogràfica. Ens han fet comprendre que la guerra porta sempre el vent sinistre de la desolació, a través d'ells hem odiat als botxins i hem compadit les víctimes, fins i tot ens han fet creure, durant uns minuts en una sala fosca, que un sacrifici pot tenir sentit. Hem comprès el que significa l'espera del combat o arribat a imaginar alguna cosa remotament semblat al que se sent quan mor un company d'armes, quan el nostre amic, al que hem deixat de mirar durant uns segons per tirar un trets, s'ha convertit en una pasterada informe de carn morta. Ens han intentat explicar com es pot sentir l'horror d'una guerra i hem aconseguit que se'ns colin en l'ànima alguns centelleigs d'aquesta terrible sensació. I a més, el bon cinema bèl•lic ens ha presentat a molts personatges que mai oblidarem, que han entrat a formar part de la nostra vida; a través de les pel•lícules hem conegut a éssers entranyables i dignes, que no han aconseguit salvar a la humanitat de la barbàrie però que han fet tot el possible per no convertir-la en un infern. El millor cinema bèl•lic és aquell que compleix allò que el crític del New Yorker, Terence Rafferty, va escriure sobre Schindler’s List (Steven Spielberg, 1993), la pel•lícula sobre l'Holocaust amb la que Steven Spielberg va recordar aquest moment infame de la història de l'home: «La bellesa pictòrica i l'honestedat d'aquest film recorden el que James Agee va dir de l'escena de la batalla en The Birth of a Nation (D.W. Griffith, 1915): "Em sembla que és una perfecta realització de la imatge col•lectiva del que va anar la guerra civil, com la recordaran els veterans o com la imaginaran els seus fills cinquanta anys després". A Schindler’s List, Steven Spielberg imagina l'Holocaust amb aquesta espècie de clarividència visionària». Una qualitat que comparteixen els personatges de les grans pel•lícules bèl•liques. Han arribat a suplantar a la realitat perquè han entrat a formar part d'ella: són la nostra referència per veure i comprendre una guerra.

 

Altares, Guillermo. Esto es un infierno: los personajes del cine bélico. Madrid: Alianza, cop. 1999.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema