La invenció d'un llenguatge.

Aula de cinema
La invenció d'un llenguatge
pdf

 

La gran revolució que ens va portar al naixement del llenguatge cinematogràfic va ser el descobriment del muntatge i de la càmera com a elements expressius. El muntatge representa el control temporal d’una pel·lícula mitjançant la unió dels diferents plans que la componen. Un pla és la unitat mínima d’un film i consisteix en cadascun dels fragments que l’originen quan es dóna motor a ala càmera i després s’atura. El que el cinema enregistra ens arriba de forma discontínua, en diferents talls que anomenem plans. El muntatge és l’encarregat d’amagar la discontinuïtat dels plans, per aconseguir que vegem la suma d’aquests com una cosa contínua, sense talls. Per això la forma més clàssica de muntatge s’anomena muntatge invisible, ja que amaga els plans generats per cada pla.

A partir de la unió de plans, Edwin S. Porter va descobrir que amb el muntatge també es podia modificar la sensació temporal o copsar dues o més accions alhora, ja que el muntatge vincula les imatges, mentre la càmera, per la seva banda, pot ser en diferents llocs: una casa s’està cremant. Una dona està en perill. La patrulla de bombers corre per la ciutat, mirant d’arribar-hi a temps.

 

The Grat Train Robbery (Edwin S. Porter, 1903) fou la pionera del muntatge paral·lel

 

El muntatge en paral•lel, inventat per Porter, permet ser als dos llocs alhora; i augmentant el nombre de talls o plans podem arribar a dilatar el temps, i crear en l’espectador l’angoixa per saber com acabarà el que el fascina. A partir d’aquest descobriment, neix la manipulació de l’espectador mitjançant el muntatge, que desemboca en els experiments del cine soviètic. D’altra banda, Griffith va entendre que el cinema podia anar més enllà d’explicar una mera anècdota i que estenent-ne la durada inicial de tres minuts, es podia arribar a explicar les grans històries de la literatura.

El director nord-americà va ser el primer a concebre una pel.lícula com l’espectacle que és avui en dia, amb una durada fins i tot superior a les dues hores actuals. Pel que fa al llenguatge, Griffith va crear la idea de protagonista o conductor de l’acció gràcies a haver desenvolupat tècnica del primer pla, entès com una imatge propera d’un personatge que ens acosta a la seva cara, cosa que permet captar-ne les emocions i la mirada. D’inici, per motius tècnics, el primer pla es va fer mitjançant el catch o petit cercle que envoltava la cara del protagonista.

Griffith no només va assimilar les descobertes de Porter pel que fa al muntatge, sinó que va entendre que es podia manipular l’espectador amb la posició de la càmera. En un primer moment, els enquadraments cinematogràfics eren tots en pla general, és a dir, una vista distant d’un espai on uns personatges desenvolupaven l’acció, però Griffith va decidir canviar la càmera de lloc, acostant-la i movent-la per aconseguir un sentit dramàtic.

Així, la càmera i el muntatge ajuden plegats a explicar la història d’una forma visual. D’aquesta manera el cinema es distanciava de la novel•la, deixava de ser-ne una mera il.lustració, feia participar l’espectador mitjançant la posició de la càmera. Griffith va fer que la càmera i el muntatge fossin els pilars del llenguatge cinematogràfic. Aquesta va ser la seva aportació més important, que al mateix temps servia per diferenciar el cinema de les altres arts. Evidentment, el cinema recull i comparteix molts elements d’altres llenguatges artístics anteriors, com ara la pintura, la literatura, el teatre o l’òpera, però a partir del muntatge i la càmera va assolir la seva llibertat i definició com a llenguatge propi.

Racionero Ragué, Alexis. El Llenguatge cinematogràfic. Barcelona: UOC, 2008.