La llegenda del western impresa en cel·luloide.

Aula de cinema
La llegenda del western impresa en cel·luloide
pdf

 

El western va anar elaborant de mica en mica els seus trets d’identitat, diàfans i precisos, de connexió directa amb el públic. Era un gènere en voga alimentat pels estereotips de la història que es fantasiejava a plaer, una mica com feia Buffallo Bill en els seus espectacles circenses sobre l’èpica, convenientment manipulada, del Far West. Durant dècades va ser el gènere americà. Cap altre li va fer ombra, ni tan sols l’il•lusionisme del segon gran gènere en el sentit estrictament cinematogràfic de la paraula, el musical. El seu declivi començà quan els clàssics van envellir, els grans estudis pactaren innecessàries dependències amb les asseguradores (que van tallar abans d’hora les trajectòries de Ford, Walsh, Vidor entre d’altres), filmar westerns es va fer molt car, els actors prototípics (John Wayne, Gary Cooper, James Stewart, Robert Mitchum, Richard Widmark, Henry Fonda, Randolph Scott) no trobaren recanvi, les revolucions dels seixanta impregnaren el gènere de falses tendències progressistes (materialitzades en l’onada de westerns pro-indis de nul•la creativitat temàtica i formal) i les pel•lícules de l’oest es transformaren en road movies vocacionals, amb els cavalls substituïts per aparatoses motocicletes: Easy Rider (1969) de Dennis Hopper.

 

The Searchers, amb Ford i Wayne al capdavant, és un dels títols més emblemàtics del western americà

 

El western crepuscular , lluïda remodelació dels valors tradicionals del gènere, es va convertir a la llarga, per inoperància dels seus esteticistes cultivadors (Sam Peckinpah a banda), en certificat de defunció quan va començar a ésser un bonic revulsiu. Sobre el western europeu, més conegut pels seus atributs gastronòmics (spaghetti western, la trilogia de la paella de Leone) no hi ha gaire a dir. La seva influència parasitària va arribar al western americà dels seixanta i va prosseguir, mal dissimulada, fins els nostres dies. La violència, des de llavors, es va erigir en motor gairebé únic del cinema de l’Oest. El seu culte, és lògic, va llanguir quan altres violències més sofisticades van prendre cos en el thriller i en el cinema fantàstic. La violència del wester va perdre força i les noves generacions van deixar de mirar enrere i es fixaren en el futurisme cyborg. El western, tot i que reviu ocasionalment, malgrat que es convertís en una espúria moda a principis dels noranta, resulta a dia d’avui anacrònic. Com a mínim els seus arquetips, formes, llenguatge, imatgeria i trets d’identitat van quedar amagats en els paisatges minerals de Mann, el Monument Valley fordià o l’alta serralada que va visitar Peckinpah. Allò que esdevingué després és un miratge on només es reflecteix amb enteresa la mirada de Clint Eastwood.

 

Casas, Quim. El Western: el género americano. Barcelona: Paidós, 1994.

 

 

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema