La malenconia a Hollywood: revisitació dels gèneres.

Aula de cinema
La malenconia a Hollywood: revisitació dels gèneres
pdf

Junior Bonner

  • Direcció: Sam Peckinpah
  • Guió: Jeb Rosebrook
  • Música: Jerry Fielding
  • Fotografia: Lucien Ballard
  • Interpretació: Steve McQueen, Robert Preston, Ida Lupino, Joe Don Baker
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1972

 

Moltes coses havien canviat als Estats Units de l’any 1972 respecte a la dècada anterior. El país es trobava a les portes d’una crisi energètica que seria molt recordada, la de 1973, però ja feia temps que la crisi econòmica era una realitat ben visible. També Hollywood es trobava en ple procés de canvi, fruit de la crisi i redefinició del model de negoci dels grans Estudis, sacsejats per la baixada d’espectadors i per un relleu generacional dins i fora del món del cinema que alguns antics directius no entenien prou bé. Els actors ja feia temps que havien muntat les seves productores. Els directors, també. I tot plegat feia una pinta diferent.

Aquest període tan apassionant de la història del mitjà es coneix com a New Hollywood, en referència a les noves pel•lícules que a partir de 1967 oferien continguts diferents, noves formes de treballar i també més atreviment formal. Tot canviava, també els gèneres cinematogràfics. I aquí la figura de Sam Peckinpah apareix com un dels principals responsables de la redefinició dels codis de gènere que es va produir a finals del 60 i principis del 70.

Aquí tenim un western crepuscular, Junior Bonner. Una excel•lent cinta amb una proposta elegíaca propera a aquella obra mestra que va ser The Lusty Men (Nicholas Ray, 1952). Junior Bonner està marcada per la presència de l’actor Steve McQueen, que abans havia passat pel fracàs de Le Mans (Lee H. Katzin, 1971) i poc després, el mateix 1972, estrenaria la seva darrera gran pel•lícula, també amb Sam Peckinpah, The Getaway (1972). Junior Bonner va farcida d’imatges que mostren el desgast vital d’uns personatges que viuen fora del temps, fills d’un Oest americà que ja era cosa del passat. McQueen deixaria una interpretació extraordinària, demostrant que sempre se li van donar prou bé els personatges desubicats, potser un inevitable reflex de la seva pròpia vida.

Iván Gómez (Universitat Ramon Llull)

La critica diu

 

Un any abans de fer-se amb un projecte que havia passat per les mans de Monte Hellman, Pat Garrett and Billy The Kid (1973), Peckinpah va dirigir altra pel•lícula concebuda inicialment pel director de The Shooting (Monte Hellman, 1966), Junior Bonner (1972). No costa molt imaginar-se la visió de la història de Pat Garrett i William Bonney, però sí que resulta més difícil endevinar quin tipus de lectura haguera conferit a un relat sobre el món del rodeo, un western contemporani, en definitiva, en el que els cavalls apareixen substituïts pels automòbils –sense la intromissió mortal amb la qual sorgeixen a l'escena final de The Ballad of Cable Hogue (1970)- i els ranxos pels espais tancats, on els antics cowboys es guanyen ara la vida muntant cavalls salvatges, domant toros i munyint vaques. Un personatge, més que la peripècia, com el mostrat a Junior Bonner tenia, a més a més, alguns casos mitificats precedents: The Lusty Man, la bella pel•lícula realitzada per Nicholas Ray en 1952 vers una vella i accidentada estrella del rodeo que torna a la seva ciutat natal, i The Misfits (John Houston, 1961) sobre uns quants marginats i perdedors que intenten capturar una partida de cavalls salvatges.

Per raons tan variades com l'anar i venir de la indústria de Hollywood a la caça, captura i explotació de velles i noves tècniques, els films sobre rodeos es varen posar de moda a principis dels anys setanta i varen coincidir amb el de Peckinpah, es van filmar títols com When the Legends Die (Stuart Miller, 1972) i en clau de comèdia, The Honkers (Steve Inhat, 1972). Així que Peckinpah es va sumar o va instaurar una nova corrent amb la pel•lícula que ni el defineix ni qüestiona el seu estil.

 

 

Des de les primeres imatges s'intueix l'intent per portar al terreny visual propi una temàtica que no és per res personal malgrat algun que ro toc crepuscular: el semblant cansat de Junior, l'embenat que porta a les primeres seqüències producte de massa caigudes, la obsessió amb muntar un toro salvatge que l'ha tirat un parell de vegades sabent que aquesta pot ser la seva darrera victòria. Junior no és un personatge en l'ocàs de la seva existència, com tampoc estava Steve McQueen a la tardor de la seva carrera. Tot, d'aquesta manera, resulta en excés contemporitzador. És i no és un western més enllà dels atributs i la iconografia física que l'allunyen del mite del llunyà Oest per instal•lar-ho en la realitat del cowboy en ple segle XX. És i no és una història crepuscular. És i no és un drama amb elements de comèdia (massa, i molt estridents: tota la relació de Junior amb el seu germà Curly o els deliris del pare de tots dos, Ace Bonner, amb la infermera que l'atén a l'hospital).

No hi ha tensió ni debat possible de Peckinpah amb si mateix, cosa que passa en altres pel•lícules més injuriades però més «vives» del cineasta (The Killer Elite, 1975; Convoy, 1978; The Osterman Weekend, 1983). Amb tot, certs moments esbossen bones idees peckinpanianas de posada en escena (l'enfrontament inicial amb les màquines excavadores que arrasen la vella propietat del pare de Junior, una mena de duel entre una de les bulldozers i el cotxe de Junior construït a partir del muntatge de plans generals i primers plans i l'ús del so) i, gràcies a la convicció interpretativa de McQueen, arrosseguen al personatge de Junior Bonner cap al territori no exempt de nostàlgia, però impregnat també de sentit pragmàtic de l'existència, dels quals ja no poden portar la vida que van portar.

Després del ball de zooms, pantalles partides, ralentís i fotos fixes que acompanyes els títols de crèdit, Junior Bonner s'instal•la a una bella però breu idea principal, la de filmar el protagonista a un cotxe per les carreteres dels Estats Units, de tornada al seu hàbitat natal a la ciutat de Prescott, com si s'estigués filmant a un de tants cowboys o pistolers del western que viatgen a la deriva o amb destí fixat: cavalcar en solitari, solament que dins un cotxe en comptes de a cavall. Junior no té lligams, però sí gent per la qual parar, per la qual interessar-se. En això és radicalment diferent de tots els personatges westernians del director.

Casas, Quim. El último rodeo. “Dirigido por”, núm.  438 (nov. 2013), pàg. 52-53.

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Andrews, N. Junior Bonner. “Sight & Sound ”, vol. 61, núm. 4 (1972), pàg. 230.
  • Benayoun, Robert.  La nouvelle frontière de Sam Peckinpah. (Sur 'Junior Bonner' et 'The getaway'). “Positif”, núm. 149 (avril 1973), pàg. 20-26.
  • Braucourt, Guy. Junior Bonner. “Ecran”, núm. 17 (juil.-août 1973), pàg. 316.
  • Camy, Gérard. Sam Peckinpah: un réalisateur dans le système hollywoodien des années soixante et soixante-dix. Paris: L'Harmattan, cop. 1997. Pàg. 65-68.
  • Casas, Quim. El último rodeo. “Dirigido por”, núm. 438 (nov. 2013), pàg. 52-53.
  • Cluny, Claude Michel. Junior Bonner. “Cinéma 72”, núm. 178-179 (juil.-août 1973), pàg. 316.
  • Dukore, Bernard F. Sam Peckinpah's feature films. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 1999.
  • Fine, Marshall.  Bloody Sam : the life and films of Sam Peckinpah. New York: Donald I. Fine, cop. 1991. Pàg. 206, 215-222.
  • Fox, J.  Junior Bonner. “Films & Filming”, vol. 18, núm. 12 (Sept. 1972), pàg. 47-48.
  • García Tsao, Leonardo. El hijo del torbellino (Junior Bonner). En Sam Peckinpah. Guadalajara, México : Universidad de Guadalajara, cop. 1990. Pàg. 102-109.
  • González Sánchez, José Félix. El Héroe del western crepuscular: dinosaurios de Sam Peckinpah. Madrid: Fundamentos, 2007. Pàg. 129
  • González Vigil, R. Los perros de paja y El hijo del torbellino. “Hablemos de Cine”, vol. 9, núm. 65 (1973), pàg. 58-59.
  • Hayes, Kevin J. Sam Peckinpah interviews. Jackson: University Press of Mississippi, cop. 2008. Pàg. 94, 116, 133, 145, 148-149, 169-170.
  • Heredero, Carlos F. Junior Bonner. En Sam Peckinpah. Madrid : Ediciones JC, cop. 1982. Pàg. 112-118.
  • Junior Bonner (DVD). Barcelona: Regia Films, 2010.
  • Kitses, Jim. Horizons west : Anthony Mann, Budd Boetticher, Sam Peckinpah : studies of authorship within the western. London : Thames and Hudson : British Film Institute, 1969. Pàg. 240-249.
  • Lardín, Rubén. Sam Peckinpah: el hombre del oeste.En  Sam Peckinpah: Hermano Perro. Valencia: Midons, cop. 1998. Pàg. 85-89.
  • Marinero, Pachin. Junior Bonner. “Casablanca”, núm. 12 (dic. 1981), pàg. 43-44.
  • Mereghetti, Paolo. L'accettazione 'scientifica' di una realtà di sconfitta. “Cineforum”, vol. 14, núm. 134 (luglio, 1974), pàg. 514-536.
  • Prédal, René. Junior Bonner. “Jeune Cinéma”, núm. 73 (sept.-oct. 1973), pàg. 43-44.
  • Prince, Stephen. Savage cinema: Sam Peckinpah and the rise of ultraviolent movies. Austin : University of Texas Press, cop. 1998.
  • Seydor, Paul. Peckinpah: the western films: a reconsideration. Urbana ; Chicago : University of Illinois Press, cop. 1997. Pàg. 29, 47, 178, 324, 336, 348.
  • Simmons, Garner. Junior Bonner. En Sam Peckinpah: vida salvaje. Madrid: T&B, cop. 2011. Pàg. 157-171.
  • Turroni, Giuseppe. L’ultimo buscadero. “Filmcritica”, vol. 24, núm. 236 (ag. 1973), pàg. 235-236.
  • Urkijo, Francisco Javier. Sam Peckinpah. Madrid: Cátedra, cop. 1995. Pàg.185-193.
  • Weddle, David. Sam Peckinpah "If they move... kill'em". Boston ; London : Faber and Faber, cop. 1996.