La tradició expressionista.

Aula de cinema
La tradició expressionista
pdf

El gust pels contrastos violents, que han estat transposats per la literatura expressionista en formes confeccionades rudement, igual que la nostàlgia del clarobscur i de les ombres, nostàlgia innata en els alemanys, han trobat en l’art cinematogràfic un mode ideal d’expressió. Les visions previstes d’un estat d’ànim vague i confús no podien trobar un mode més adequat, concret i irreal alhora.

D’aquesta manera, cineastes com Robert Wiene i Richard Oswald, que resultaren artistes de segon ordre, han pogut produir il·lusions en els seus inicis filmant pel·lícules que, en el seu moment, semblaren tenir notables qualitats. En aquestes obres, la morbositat d’una dissecció psicològica marcada de freudisme i l’exaltació expressionista anaven bé amb les fantasies romàntiques de Hoffmann i d’Eichendorff. Per a l’ànima torturada de l’Alemanya contemporània aquestes pel•lícules plenes d’evocacions fúnebres, d’horrors, d’una atmosfera de malson, semblaven el reflex de la seva grotesca imatge i servien d’alguna manera de derivatiu.

A 1817, a una carta a Rahel Varnhagen, personatge romàntic, Adolphe Coustine escrivia: “Darrera dels alemanys sempre hi ha, escriguin o visquin, un món misteriós on només la llum sembla travessar el vel de la nostra atmosfera, i els esperits estan disposats a remuntar cap a aquest món que acaba amb l’inici d’aquest, sempre seran estrangers aquí”.

 

Les ombres i les marcades geometries d'El Gabinet del dr. Caligari són un l'exemple perfecte de les característiques formals de l'expressionisme alemany

 

Les línees obliqües produeixen a l’espectador un efecte totalment diferent al que produeixen les línees rectes, i les corbes inesperades produeixen una reacció psíquica totalment diferent a les que provoquen les línees de traç harmoniós. Finalment, les línees brusques i les pendents escarpades desencadenen a l’ànim reaccions que difereixen totalment a les que provoquen una arquitectura rica en transicions. El més important és crear inquietud i terror, per tant, la diversitat de plans es torna quelcom secundari. 

Gràcies a una deformació seleccionada i creadora, l’artista disposa de medis que li permeten representar amb intensitat la complexitat psíquica: si l’enllacen a una complexitat òptica poden restituir la vida interna d’un objecte, l’expressió de la seva ànima, els expressionistes tan sols recorren a les imatges dipositades a la memòria i és així com arriben de manera natural a les parets obliqües que no posseeixen cap realitat.  Representar els objectes de manera obliqua, vistos des dalt, és una característica de les “imatges imaginades”. Aquest punt de vista facilita una representació precisa del conjunt, per evitar d’aquesta manera gran part de l’entretallat de les línees.

No oblidem que als alemanys els hi agrada contemplar els reflexes en miralls deformadors. Els escriptors romàntics ja havien observat algunes alteracions de les formes. Un heroi de Ludwig Tieck, per exemple, William Lovell, descriu aquesta impresió d’un univers flotant i imprecís: “els carrers em semblaven com fileres de cases contrafetes, amb habitants embogits”. No són el resó perfecte a aquesta farse els carrers dels decorats de Caligari!

 

 

Eisner, Lotthe H. La Pantalla demoníaca. Madrid: Cátedra, 1988.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema