L'animació Pop.

Aula de cinema
L'animació Pop
pdf

 

Al final de la postguerra, els animadors europeus ja no tenien gaire en comú. Quan Disney va deixar de ser el model universal, i l’animació va adquirir autonomia pròpia inspirant-se en totes les varietats del cinema i en la experimentació del món gràfic, els animadors es llançaren a crear amb plena llibertat, sense deixar de banda, per suposat, el compromís amb el públic, les demandes del mercat i la falta de finançament. I si és veritat que cap país ni cap artista en concret va assumir el liderat en aquest camp, els animadors d’Europa occidental van contribuir de manera determinant al desenvolupament i foment de l’animació al món. A Europa, per primer cop, l’animació va ser teoritzada com un fenomen cultural.

A principis dels anys 60, Gran Bretanya va adquirir gran importància en el sector de l’animació. Gràcies a l’escassa demanda de curtmetratges d’entreteniment (un fenomen molt habitual en les economies de mercat), els animadors van trobar multitud d’oportunitats en altres camps i van desenvolupar una gran varietat de llargmetratges, sèries, cinema educatiu i anuncis publicitaris. La gran qualitat de la seva producció publicitària va posar la indústria britànica al capdavant, amb la conseqüent creació d’empreses relacionades amb el mitjà, com escoles d’animació, tallers per a nens i associacions d’aficionats, totes elles de gran qualitat. L’individualisme i la fragmentació van propiciar l’absència de trets nacionals comuns, però això no va impedir que el cinema d’animació britànic fos un dels més creatius, innovadors i variats en els temes i en el seu tractament.

 

Animal Farm, el primer pas de l'evolució cap a una animació adulta

 

Al camp del llargmetratge, després d’Animal Farm (Joy Batchelor i John Halas, 1954) i Yellow Submarine (George Dunning, 1968), dues obres van adquirir especial ressò. La primera va ser Dick Deadeye or Duty Done (Ronald Searle, 1975), un musical d’elegant disseny i escàs èxit comercial inpirat en les operetes de Gilbert i Sullivan i en el Ruddigore de Joy Batchelor. L’altra va ser Watership Down, inspirada en un best-seller del novel·lista Richard Adams i produïda pel nord-americà Martin Rosen. En aquesta darrera es descriu la guerra d’uns conills; realitzada amb gran sentit escènic, unit a l’astúcia de no humanitzar els animals, evitant així el rebregat antropomorfisme dels dibuixos animats nord-americans.

Aquests films eren iniciatives d’excepció. La gran majoria de la producció estava composada pel sòlid treball de cada dia de companyies mitjanes o petites. Després de la venda de l’estudi Halas and Batchelor, John Halas va fundar l’Educational Film Centre. Anomenarem més endavant els projectes de Richard Williams i Bob Godfrey. TVC, fundada per George Dunning i John Coates en 1957 i dirigida pel segon amb gran encert, va seguir produint obres d’èxit fins i tot després de la mort de Dunning amb films com The Snowman (Dianne Jackson, Jimmy T. Murakami, 1982) o When the Wind Blows (Jimmy T. Murakami, 1986). En 1965, Ron Wyatt i Tony Cattaneo van fundar una companyia amb el seu propi nom, que es va convertir en una de les més importants en el món de la publicitat. Biographic Films va prosperar entre 1955 i 1985 gràcies al talent de Vera Linnecar, Keith Learner, Nancy Hanna i, durant un breu espai de temps, de Bob Godfrey, tots dedicats a la producció televisiva, publicitat i relacions públiques. Cucumber, fundada per Annabel Jankel i Rocky Morton utilitzaven l’ordinador en els seus dissenys. Cosgrove Hall, a Manchester, es va especialitzar en dibuixos i ninots animats (Count Duckula i Wind in the Willows). Mentre que Siriol Animation, fundada a Cardiff en 1982, va produir la famosa sèrie Superted, escrita per Moke Young i dirigida per Dave Edwards.

 

Bendazzi, Giannalberto. Cartoons: 110 años de cine de animación. Madrid: Ocho y medio: Comunidad de Madrid. Consejería de Cultura y Deportes: ANIMADRID, 2003.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema