L'animació Pop.

Aula de cinema
L'animació Pop
pdf

Yellow Submarine

El submarino amarillo
  • Direcció: George Dunning
  • Guió: Lee Minoff, Erich Segal, Al Brodax i Jack Mendelsohn
  • Música: The Beatles
  • Interpretació: Animació
  • Producció: Regne Unit
  • Any: 1968

 

L’estrena de Yellow Submarine l’any 1968 va suposar un punt d’inflexió en la renovació del cinema d’animació. Tot i tractar-se d’una producció de King Features (propietat de la Hearst Corporation), l’atzarós procés creatiu va acabar donant lloc a una pel·lícula que sense renunciar a la gran audiència, connectava amb les obsessions de la contracultura. Més enllà de la música, l’estil gràfic compartia el gust per l’estètica camp, el to naïf i la moda retro, del disseny i el còmic Underground que en aquells anys, des d’Alan Aldridge a Robert Crumb o Gilbert Shelton, apuntava a un nou tipus de sensibilitat.

Per escriure la història, Lee Minoff va basar-se en la cançó The Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. També en 2001: A Space Odyssey, de Stanley Kubrick, amb qui Minoff havia col·laborat, i que va estrenar-se pocs mesos abans. Yellow Submarine explica l’ocupació de Pepperland, una mena d’arcàdia musical, per part dels Blue Meanies; la posterior revolta i l’alliberament dels seus habitants. Entre mig, el fantàstic viatge dels quatre Beatles a bord del submarí groc per anar a alliberar els habitants de Pepperland.

A meitat dels seixanta el pop anglès ja suposava una de les principals fonts d’ingressos del tresor britànic. Els Beatles eren el cap més visible del nou fenomen. L’any 1965 la reina els havia nomenat cavallers de l’Orde de l’Imperi Britànic. Més enllà de la música, el cinema semblava el medi més adient per explotar i exportar una imatge de modernitat en la que els britànics s’hi trobaven còmodes. Tanmateix, sigui pel to excessivament promocional, sigui pel desaforat interès crematístic de les productores, la filmografia associada al conjunt mai va estar, ni de bon tros, a l’alçada de la seva música. A més de Yellow Submarine, tan sols una altra pel·lícula sobresurt per mèrits propis, A Hard Day’s Night (Richard Lester, 1964). Pel que fa a Yellow Submarine, no era la primera vegada que els Beatles es convertien en personatges d’animació. L’any 1965, la cadena ABC havia començat a emetre The Beatles Cartoon; una sèrie pretesament simpàtica que desagradava profundament als quatre Beatles. La sèrie es basava en una idea d’Al Brodax i estava produïda per George Dunning.  Tots dos, van ser els principals impulsors de Yellow Submarine, i això explica la desconfiança inicial vers el projecte per part del grup.

Malgrat la direcció de Dunning i la producció de Brodax, malgrat el pressupost limitat, i el desinterès inicial dels músics, l’equip que va donar forma a la pel·lícula va resultar ser el major encert. Entre l’equip de guionistes que va desenvolupar la idea de Minoff, destaca Jack Mendelsohn. Seus són alguns dels passatges més inspirats (la seqüència d’ Eleanor Rigby o el personatge Nowhere man). I també, Roger McGough. Membre dels Liverpool poets, conegut dels Beatles, va saber donar credibilitat als diàlegs i conferir-los l’inequívoc color de Liverpool.

En tot cas, el definitiu cop de geni el va aportar el director artístic, Heinz Edelmann. La seva facilitat a l’hora d’assumir com a propis tot tipus de referents visuals, expliquen el suggerent imaginari desplegat a la pel•lícula. La llista de referents esdevé interminable: Art Cinètic, Pop, els fotomuntatges Dada, Surrealisme, les animacions de Karel Zeman, i també els primers treballs d’un Terry Gilliam recent aterrat a Londres. El mateix Submarí groc, com a artefacte, ens remet a l’estètica del grup anglès Archigram. La mescla de referents afegia múltiples capes de lectura a una pel·lícula que tant és podia mirar com un conte de bons i dolents per a nens, com un viatge d’àcid lisèrgic per a adults.

Tanmateix, quan la pel·lícula va estrenar-se el 17 de juliol de 1968, la vessant més optimista de la cultura psicodèlica ja estava tocada de mort. El maig francès, la primavera de Praga, els disturbis de Watts; els enfrontaments entre la guàrdia nacional i els estudiants anti-Vietnam, l’assassinat de Martin Luther King. L’any 1968 tot saltava pels aires. En qüestió de pocs mesos, les comunitats hippies quedarien arrasades per l’entrada massiva d’heroïna i la mercantilització del seu imaginari. Els setanta començaven abans d’hora i convertien l’actualitat camp de Yellow submarine en un veritable document sobre el passat.

 

Ramon Faura (ELISAVA)

 

La critica diu

 

El major responsable de les aportacions creatives al film no va ser Al Brodax, sinó Heinz Edelmann, en complicitat amb els seus més estrets col·laboradors (dibuixos, dissenys i animació) Bob Balser, Dennis Rich i Fred Wolf, qui dos anys després incidiria amb la magnífica The Point en la mateixa direcció estètica i ideològica. Allunyant-se de l’imperant estil de la factoria Disney i sense cap similitud amb allò que s’estava fent al camp dels cartoons americans o europeus en aquells anys, el talentós grafista alemany va desplegar un fèrtil i subjugant arc de sant Martí d’imaginació visual, una excitant i gens comprimida fantasia calidoscòpica on el subconscient virtual, els inabastables àmbits onírics del somni, el encara latent esclat del pop-art, el transformador op-art de la pintora Bridget Riley, l’exaltació de les iconografies hippies i la contracultura, els dissenys art-déco de l’il·lustrador Aubrey Beardsley, els móns innocents, perversos i creuats de Jonathan Swift (Gulliver), Lewis Carroll (Alícia) i Winsor McCay (Little Nemo), l’embruix psicodèlic, les expansions psicotròpiques i certes formes de surrealisme estableixen una liqüefacció mai explorada anteriorment al cinema. Va ser com barrejar Freud amb Disney, Dalí amb Leary, Warhol amb H.G. Wells, Homer amb la citada Bridget Riley.

Tot i que és raonable pensar que, per causes ocultes, Heinz Edelmann no va dur les seves idees fins a les darreres conseqüències artístiques i creatives – totes les baules expressives possibles, l’absolut deliri experimental- que la pel·lícula sembla proposar, sí que va saber i va poder elaborar  amb tota desinhibició alguns episodis veritablement nous i avantguardistes, acceptats com genuïna innovació audiovisual. És el cas de la seqüència del pas del submergible per l’oceà del Temps, on les hores flueixen a l’inrevés; o d’aquell esplèndid moment on sona Eleonor Rigby mentre es visualitzen sòrdids, hiperrealistes i rotoscòpics grafismes urbans (la ciutat de Liverpool).  I què dir d’aquella altra sorprenent seqüència que transcorre en els turons de Caps de Color, molt a prop del mar dels Forats, on a llur dimensió sonora sentim la gairebé etèria Lucy in the Sky with Diamonds?

 

 

A banda d’una dotzena de moments escènics antològics, Edelmann i els seus col·laboradors van crear per a la ocasió una quimèrica galeria de personatges, éssers animats –escassament definits al guió- com Nowhere Man (l’home d’enlloc), els turcs afamats, el vell Fred, el temible Aspiradors, els estirats o el guant (volador i destroyer). Però cap d’aquests sorprenents éssers de tinta i color, que semblen haver fugit d’una ment d’abismal profunditat somiadora, sorprenen tant com els terribles, dolents, dolentíssims, diabòlics Blue Meanies, acèrrims enemics de la música, del cromatisme i de la diversió. Contra aquestes molestes criatures blaves, terroristes armats amb letals míssils antimúsica, s’hauran d’enfrontar els quatre Beatles, cavallers errants de la vella Anglaterra, que arriben al món suboceànic de Pepperland en un petit submergible groc. Potser en aquest punt calgui recordar que les yellow submarine eren unes píldores estimulants que els Beatles prenien en les seves nits als clubs d’Hamburg, que els mantenia actius per poder tocar durant llargues hores.

El submarí (dissenyat per Dennis Rich) recorrerà el mar del Temps i del No Res –on apareix aquell misteriós Home d’Enlloc- i creuarà l’oceà de la Ciència fins arribar a aquest país de les meravelles on renovadament es presentarà la coneguda trama del Bé enfrontat al Mal. Evidentment, els bons nois de Liverpool uniran esforços per rescatar la banda musical del sergent Pepper i alliberar de la tirania meanie als ciutadans d’aquell màgic i irreal univers. Amb gran asèpsia ideològica i ambigüitat moral, els nostres herois guanyen als malvats blaus i, d’una vegada per totes, acaben amb el terror, el caos i la subversió, habituals components del cinema fantàstic.

 

Robert, Ramon. ¡Locos por ellos!: los Beatles en el cine. Lleida: Milenio, 2001.
 

Bibliografia

 

- Alfonso, Ramón. Los Beatles en el cine: 50 años vistos a través del espejo. Madrid: T&B, 2014. Pàg. 47-51.

- Balser, Robert E. The Yellow Submarine. Barcelona: Instituto de Estudios Norteamericanos, 1969.

- Bowman, D. Scenarios for the revolution in Pepperland. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 1, núm. 3 (Summer 1972), pàg. 173-184.

- George Dunning. En Bendazzi, Giannalberto. Cartoons: 110 años de cine de animación. Madrid: Ocho y medio: Comunidad de Madrid. Consejería de Cultura y Deportes: ANIMADRID, 2003. Pàg. 275-276.

- Hieronimus, Robert R. Inside the Yellow Submarine: the making of The Beatles' animated classic. Iola [Estats Units]: Krause, cop. 2002.

- Pepperland. En Robert, Ramon ¡Locos por ellos!: los Beatles en el cine. Lleida: Milenio, 2001. Pàg. 51-55.

- Sergeant Pepper Goes to the Movies: Yellow Submarine. En Neaverson, Bob. The Beatles movies. London ; Washington: Cassell, 1997. Pàg. 81-100.

- Soussigne, Jean-Pierre. Le Sous-marin jaune. “Image et son – La Revue du Cinéma”, núm. 229 (juin 1969), pàg. 131-132.

- El Submarino amarillo. En Costa, Jordi. Películas clave del cine de animación. Barcelona: Ma non troppo, cop. 2010. Pàg. 99-101.

- El Submarino amarillo. En Crusells, Magí ; Iranzo, Alejandro. The Beatles: una filmografía musical. Barcelona: Royal Books, 1995. Pàg. 67-77.

- El Submarino amarillo. En Moreno Obregon, Arturo. El Cine Beatle: todas las películas de John, Paul, George y Ringo. Madrid: Nuer, 2000. Pàg. 113-134.

- Tournés, Andrée. Le Sous-marin jaune. “Jeune Cinéma”, núm. 41 (oct. 1969), pàg. 33-34.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema