L'experiència interrompuda dels Nous Cinemes.

Aula de cinema
L'experiència interrompuda dels Nous Cinemes
pdf

 

La Nouvelle Vague francesa i, en menor mesura, el Free Cinema britànic van capitalitzar el màxim interès en els nous cinemes europeus que van crear el seu embrió en la primera meitat dels anys 50 per desenvolupar les seves renovadores idees, aplicades tant a la creació de noves formes expressives com a la transformació dels models de producció i finançament de les pel·lícules, just en el canvi de dècades. A remolc de la nova onada capitanejada per Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, François Truffaut, Éric Rohmer i Jacques Rivette, i allotjada en els escrits de Cahiers du cinéma, i del corrent dels angry youngs britànics liderats per Karel Reisz, Tony Richardson i Lindsay Anderson, recolzat també per les pàgines d’una revista pròpia, Sequence, van aparèixer, amb menys soroll però amb semblant efectivitat, altres nous cinemes amb diferents consciència social (Espanya), ideològica (Itàlia) i industrial (Alemanya). Molts dels integrants d’aquesta vasta generació de cineastes, la majoria dels quals va dirigir el seu primer film entre 1959 i 1965, van ajudar a concebre una nova modernitat en el cinema que, sense menysprear els ensenyaments dels clàssics, reivindicats des de les pàgines de les revistes citades per francesos i britànics, tot i que no en el mateix moment ni amb la mateixa intensitat, va plantejar processos artístics, temàtics, estructurals i econòmics que calia tractar.

Els nous cinemes va practicar la gran renovació, la darrera que es coneix a la història del considerat setè art. La Nouvelle Vague va ser la més decisiva, incisiva, imaginativa i influent. A la seva ombra, una consideració arbitrària i injusta, van créixer, es desenvoluparen i moriren, com gairebé tots els cinemes nacionals, la resta de cinematografies europees amb voluntat de canvi. D’elles van sorgir noms que avui continuen essent un punt de referència inequívoc per l’evolució del llenguatge fílmic: Bernardo Bertolucci, Marco Bellocchio, Werner Herzog, Volker Schlöndorff, Jean-Marie Straub, Wim Wenders, Rainer Werner Fassbinder, Carlos Saura, Víctor Erice i els ja citats integrants de la Nouvelle Vague i el Free Cinema, representen, en el capítol de directors, una de les generacions que s’ha plantejat de la manera més lúcida allò que filmava i com i per què ho filmava. 

Els Nous cinemes van ser un fenomen generalitzat a tota Europa, però no a tota l’Europa comunista. A la República Democràtica Alemanya, Bulgària o Albània, mai es va poder parlar d’un grup o moviment homogeni de cineastes amb clara voluntat de renovar el cinema. Tampoc es pot afirmar que a la majoria dels països on es van produir ruptures els cineastes van tenir una consciència generalitzada de grup. Els casos més propers a una idea de moviment col·lectiu, malgrat moltes contradiccions, van ser la Nova Vlnà (nova onada) txeca i el Nou Cinema Hongarès. A les diferents cinematografies, van néixer de manera aïllada determinats realitzadors que van combatre la vella tradició d’un cinema al servei de la propaganda política. Sense proposar un trencament dràstic, van recuperar un nou camí que els va permetre establir nous llaços entre el cinema i el món. Les seves obres es projectaven, i algunes triomfaren, en els més importants festivals, tot permetent que la crítica internacional prengués consciència de l’existència d’unes cinematografies desenvolupades en països comunistes i d’uns autors en continua ebullició.

 

Historia general del cine: nuevos cines (años 60). José Enrique Monterde, Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, 1995.
 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema