L'hora dels autors.

Aula de cinema
L'hora dels autors
pdf

 

L'especulació teòrica i la formulació crítica del concepte de cinema d'autor va ser obra dels Cahiers du Cinéma en els anys cinquanta gràcies als textos d’André Bazin, François Truffaut i Eric Rohmer, principalment. En realitat, la seva formulació no feia més que extrapolar a la crítica de cinema un concepte ja ben establert en la historiografia de l'art des del segle XIX, en reconèixer els mèrits de l'originalitat de l’autor en el camp de la pintura, l'escultura, la música, etc. En aquest sentit, i d'acord amb la tradició de la història de l'art, l'autor es contraposava a l'artesà, sense això negar que han existit i existeixen bons i mals artesans en el camp de la producció artística. En el cas concret de la revista francesa en la qual es va incubar doctrinalment el moviment de la Nouvelle Vague com a corol·lari pràctic de la seva especulació teòrica, l'autoria dels realitzadors s'enfrontava polèmicament al "cinema de productor", motivat únicament per raons mercantils, i al "cinema de guionista", encausat en el cas francès per la seva pedant sobrecàrrega literària al servei d'un presumpte "realisme psicològic", al que s'acusava precisament de no ser "realista" ni "psicològic".

 

El primer número de Cahiers du cinéma, una revista fonamental pel desenvolupament de la teoria dels autors.

 

El concepte singular d'autor és complementari, en la metodologia historiogràfica del cinema, de les tendències col·lectives que representen tant les escoles nacionals com els gèneres. Les tendències es defineixen per un estatut col·lectiu i diacrònic, mentre que l'autor designa una singularitat individualitzada. Dit la qual cosa, és clar que els autors operen amb freqüència en el si dels moviments col·lectius de les escoles nacionals i dels gèneres. Així, en l'expressionisme alemany es reconeixen com perfectament diferenciats l'estil i l'imaginari de F. W. Murnau i el de Fritz Lang, malgrat pertànyer tots dos a la mateixa escola. I el mateix pot dir-se dels grans autors del cinema mut i èpic soviètic. René Clair va criticar de manera pertinent a S. M. Eisenstein i aquest va respondre afirmant que l'autor de les seves pel·lícules era el poble soviètic. Clair va escriure:

No juguem amb les paraules. Si Bronienòssiets Potiomkin (1925) està feta pel poble, Konets Sankt-Peterburga (1927) també l'està. No obstant això, hi ha un estil Eisenstein en el primer i un estil Pudovkin en el segon, molt diferent l'un de l'altre, la qual cosa no hagués passat si el mateix 'poble' fos l'autor dels dos films.

Les mateixes observacions poden predicar-se dels grans autors del cinema neorrealista italià (com Visconti, Rossellini o De Sica) i de la Nouvelle Vague francesa (Godard, Truffaut, Resnais, Chabrol), punta de llança del relleu generacional i de la regeneració estètica que van suposar els anomenats "nous cinemes" dels anys seixanta (Free Cinema, Cinema Novo, etcètera), que si van ser possibles per un recanvi generacional en els realitzadors, també va ser per un relleu generacional en els públics, amb el seu segment madur i més conservador reclòs davant el televisor domèstic mentre les sales eren freqüentades preferentment per un públic més jove i receptiu (format, no poques vegades, en l'assistència als cineclubs) que va acceptar de bon grat les noves propostes estètiques. I aquest llistat es pot clausurar provisionalment amb l'escola del Dogma 95, que ha arribat a formalitzar un cànon estètic en forma de preceptes tècnics obligatoris, homogeneïtat que no ha pogut evitar que, en el seu moviment, reconeguem certs autors dotats de talent, en contrast amb certs realitzadors que ofereixen molt escàs interès malgrat adscriure's a tal escola.

El mateix fenomen de globalitat i d'individualitat es produeix si examinem el perfil autoral en el camp dels gèneres. Stanley Kubrick va abordar amb una personalitat molt acusada el cinema policíac, el cinema històric, el de ciència ficció i la comèdia, donant com a fruit pel·lícules de gènere que són exemplarment autorals. Podem distingir el diferent tractament i preocupacions estilístiques i morals en abordar el cinema criminal per part de directors amb tanta personalitat com Alfred Hitchcock i Claude Chabrol. I el mateix podríem dir dels famosos westerns de John Ford. En poques paraules, en el si de l’homogeneïtat (escola nacional o gènere) coexisteix l’heterogeneïtat.

 

¿Cine de autor?: revisión del concepto de autoría cinematogràfica. John D. Sanderson (ed.). Alicante: Universidad de Alicante. Vicerrectorado de Extensión Universitaria, DL 2005.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema