L'Infinit i més enllà.

Cicles
L'Infinit i més enllà
pdf

Alien

Alien, el octavo pasajero
  • Direcció: Ridley Scott
  • Guió: Dan O'Bannon
  • Música: Jerry Goldsmith
  • Fotografia: Dereck Vanlint i Denys Ayling
  • Interpretació: Sigourney Weaver, John Hurt, Yaphet Kotto, Tom Skerritt, Veronica Cartwright, Harry Dean Stanton, Ian Holm
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1979

 

Totes les alambinades significacions que dignifiquen Alien són fruit d’un esmerat destil·lat cultural dut a terme pel grup tècnic artístic encapçalat per Scott. Perquè un dels principals atractius de la pel·lícula, allò que la una proposta interessant, és la seva insòlita vinculació amb les múltiples arrels artístiques que donen fermesa al cinema fantàstic. Vincles reforçats i destacats per un fascinant tractament visual. Scott, a qui molt aficionats li atribueixen aquesta qualitat del film, només va haver de cohesionar i polir el talent dels seus col·laboradors.

Però cal ser justos amb Scott, com també amb alguns dels sobrevalorats membres de l’equip. Resulta vergonyant l’excessiu homenatge que sovint es rendeix als dissenys de Giger, sense considerar els ressons llunyans -i a vegades, propers- d’escriptors com Lovecraft i Ashton Smith, i pintors com Gustave Moureau, Richard Dadd, Piranesi o Giuseppe Arcimboldo. Fet que també succeeix amb el compositor Jerry Goldsmith, llur banda sonora, a banda d’incloure musiquetes terrorífica Hollywood style, plagia György Ligeti –Requiem, Atmospheres- i Aram Katchaturian –ballet Gayaneh-, amb unes gotes de Gustav Holst –la seva celebèrrima suite Els planetes, especialment l’adagi del moviment dedicat a Saturn, el preferit de Holst- i Igor Stravinski –La consagració de la primavera-.

Alien és una bona pel·lícula, per moments excel·lent, tot i que desigual. Les seves millors seqüències, les que han fonamentat la seva condició de clàssic contemporani, es localitzen a la primera part del film, fins a la mort de Kane i el naixement del monstre. Probablement perquè la contundència visual del film, fruit del treball en equip, sigui més compacta. Potser perquè Scott sigui més afí al misteri que a la sang.

 

 

L’esforçada configuració visual i narrativa de les escenes inicials, ens porta a degustar un horror còsmic aclaparador pel seu naturalisme fantastique. La versemblança dels decorats, l’esquemàtica eficàcia del traç de personatges, el fosc cicle biològic de la criatura, les detallades activitats quotidianes de la tripulació del Nostromo, harmonitzen la mirada mítica del relat de terror clàssic –la recerca d’allò sobrenatural- amb especulació futurista de la ciència-ficció no menys clàssica.

Més conscients que altres cops de la riquesa intel·lectual dels elements que du entre mans –vegeu Legend (Ridley Scott, 1985)-, Scott els potencia mitjançant diferents subtileses de posada en escena. Posada en escena que manté un notable equilibri entre l’abstracció d’aquests elements i la seva concreció cinematogràfica; és a dir, entre el símbol i el drama. Per exemple, l’oposició entre la llum i les tenebres, eix simbòlic del conflicte plantejat pel film, facilita la intrusió de diferents components terrorífics. La lluminositat del centre mèdic i de la sala de l’hipersomni, lligades a la raó i a la seguretat, cedeix davant l’empenta de la foscor a l’horror, on s’amaga la mort preparada per espantar-nos de diverses maneres: reptant per un conducte d’aire, camuflat entre canonades de la nau, aprofitant un oblit.

En aquest sentit, les el·lipsis contribueixen molt a l’eficàcia del terror, a excepció de la seqüència del naixement de l’alien fent esclatar els budells de Kane. Després d’això, i la ràpida mort de Brett, confirmant l’excepcional potència alienígena, cal esperar-ho tot. Jugant amb aquesta ansietat, els atacs del monstre són precisos i ràpids, intuint-se més que veient-se, l’atroç perversió del monstre. Fins i tot l’el·líptic final fatal de les primeres víctimes, terreny de pastura per no se sap quines sòrdides necessitats, redunda la sensació de claustrofòbica por. Potser per això, Ridley Scott va suprimir –motius comercials a banda, per evitar la classificació només per adults- la famosa seqüència on Ripley descobreix el cadàver de Brett, i a Dallas encara viu, embotits dins d’uns gegants capolls, com una probable carnassa per l’ésser de l’espai. Dallas, patint aterradorament, li demana a Ripley que el mati, que obeeix a l’instant.

Els majestàtics tràvelings a l’inici del film, que recullen l’orgullós equilibri emocional del decorat, són substituïts per frenètics moviments de càmera, per la irrupció del terror. Histèrics tràvelings darrere de les corredisses dels personatges pels budells del Nostromo, que bruscament interromputs, fracciones l’espai en múltiples zones de perill. Espai farcit d’objectes que pressenten l’amenaça, la mort –sales buides, dringant cadenes, líquids viscosos-. El format scope i la nitidesa dels enquadraments, aliats astutament amb el joc d’ombres i llums, reforcen la sensació d’asfíxia.

 

Navarro, Antonio José. Alien ; Los Inconquistables. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.

 

 

Bibliografia

 

- Alien: la sinfonía biomecánica. Santa Cruz de Tenerife: Fimucité, 2009.

- Bonitzer, Pascal. Alien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 304 (oct. 1979), pàg. 58-59.

- Clarke, James. Ridley Scott. London: Virgin Books, 2002.

- Cobbs, J.L. Alien as an abortion parable. “Literature/Film Quarterly”, vol. 18, núm. 3 (July 1990), pàg. 198-201.

- Díaz, Lorenzo F. Aliens. Madrid: Alberto Santos, 1997.

- Figenshu, T. Screams of a summer night. “Film Comment”, vol. 15, núm. 5 (Sept.-Oct. 1979), pàg. 49-53.

- Goldsmith, Jerry. Alien (CD). New York: PolyGram, p 1979.

- Greenberg, Hervey Roy. Screen memories: Hollywood cinema on the psychoanalytic couch. New York: Columbia University Press, 1993.

- Ladson, H. Alien. “Cineaste”, vol. 9, núm. 4 (Fall 1979), pàg. 45-46.

- Lenne, Gérard. Alien. “Ecran”, núm. 83 (sept. 1979), pàg. 59-60.

- Lev, Peter. Whose future? Star wars, Alien, and Blade runner. “Literature/Film Quarterly”, vol. 26, núm. 1 (Jan. 1998), pàg. 30-37.

- Losilla, Carlos. Alien, el octavo pasajero: las braguitas de Ripley. “Dirigido por”, núm. 327, pàg. 21.

- Mangon, M. 'Alien' revisité ou du bon usage des symboles. “Cinématographe”, núm. 51 (oct. 1979), pàg. 50-51.

- Memmi, Dominique. Alien, ou les dents de l'Autre. “Vertigo”, núm. 16 (janv. 1997), pàg. 182-188.

- Monnier, Claude. Ridley Scott: le cinéma au coeur des ténèbres. Paris: L'Harmattan, cop. 2014.

- Mulhall, Stephen. On film. London ; New York: Routledge, 2002.

- Nathan, Ian. Alien, el octavo pasajero: la historia definitiva de cómo se hizo la película. Barcelona: Timun Mas, 2012.

- Navarro, Antonio José. Alien ; Los Inconquistables. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.

- Pedrero Santos, Juan A. Ridley Scott: el imperio de la luz. Madrid: T&B, 2012.

- Perea, Juan Miguel. Ridley Scott. Madrid: JC, 1992.

- Portal, M. Alien. “Jeune Cinéma”, núm. 122 (oct. 1979), pàg. 49-50.

- Rabourdin, Dominique. Alien. “Cinéma”, núm. 250 (oct. 1979), pàg. 76-77.

- Riera, Jorge. Alien: terror en el espacio. Valencia: Midons, 1997.

- Ross, Philippe. Alien - le 8e passager. “Image et Son”, núm. 344 (nov. 1979), pàg. 123-124.

- Scanlon, Paul ; Gross, Michael. Historia de Alien. Madrid: Nueva Frontera, 1979.

- Seymour, M. ; Vanlint, D. Scott, R. Alien. “American Cinematographer”, vol. 60, núm. 8 (Aug. 1979), pàg. 766-844.

- Strick, Philip. Alien. “Sight & Sound”, vol. 48, núm. 4 (Autumn 1979), pàg. 258-259.

- Thompson, David. David Thompson on the Alien quartet. London: Bloomsbury, 1998.

- Thompson, Kristin. Storytelling in the new Hollywood: understanding classical narrative technique. Cambridge, Massachusetts ; London: Harvard University, 1999.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema