Lluny de la mirada eurocèntrica.

Aula de cinema
Lluny de la mirada eurocèntrica
pdf

Shichinin no samurai

Los Siete samuráis
  • Direcció: Akira Kurosawa
  • Guió: Akira Kurosawa, Shinobu Hashimoto i Hideo Oguni
  • Música: Fumio Hayasaka
  • Fotografia: Asakazu Nakai
  • Interpretació: Toshirô Mifune, Takashi Shimura, Yoshio Inaba, Seiji Miyaguchi, Minoru Chiaki, Daisuke Katô, Ko Kimura, Kamatari Fujiwara, Keiko Tsushima, Yoshio Tsuchiya, Kokuten Kôdô
  • Producció: Japó
  • Any: 1954

 

Guanyen els de sempre, els camperols. Guanyen els humils: els que s’estimen el seu humus, els que cuiden la seva terra. Els samurais, com el vent, passen i desapareixen. Però dins d’aquest remolí dels elements (foc i pluja) també aquests guanyen la seva batalla. Obliden el seu derrotat individualisme, deixen de banda la seva ombrívola soledat. La versió completa, la que es pot gaudir a la sessió de l’Aula de Cinema de la Filmoteca de Catalunya, canvia la visió de Shichinin no samurai (Akira Kurosawa, 1954) com la d’un simple western feudal. Veiem com John Sturges l’imita a The Magnificent Seven (1960), com Sergio Leone directament el copia a Per un pugno di dollari (1964) i també és ben cert que no trobem a la filmografia de John Ford, admirat per Kurosawa, una epopeia de proporcions similars. El lirisme de Ford alabava la solidaritat, la sòbria heroïcitat, el vitalisme i la comicitat picaresca d’alguns personatges. Kurosawa ens presenta la completa cosmografia del seu univers: un món on allò arcaic genera una modernitat que alhora recupera l’antiguitat. Els joves camperols per assegurar-se la supervivència en el present han de recórrer al consell del vell savi, per preservar la seva condició pel futur han de recórrer a la vetusta justícia de la katana. Els virtuosos d’aquestes espases són moderns pinxos a sou, antics guerrers que subhasten la seva noblesa per un grapat d’arròs. Els camperols no poden oferir res més tampoc, ja que és tot el que els queda. Els samurais accepten perquè és una manera de recuperar el seu prestigi momentàniament. I sota les ordres de l’emperador Kurosawa, l’últim que els hi queda.

 

Ludovico Longhi (Universitat Autònoma de Barcelona)

 

La critica diu

 

Es pot trobar a Shichinin no samurai (Akira Kurosawa, 1954) un cert alè plàstic molt propi de John Ford, cineasta al qui Kurosawa admirava i del que un cop va dir que tan sols un pla evocava de forma tan natural com al·lucinant la presencia dels grans espais del western: el pla de comiat, amb les espases dels samurais morts clavades a les seves tombes recorda al de The Lost Patrol (John Ford, 1934). També hi ha un recurs visual que sembla heretat d’un director nord-americà amb qui, en principi, Kurosawa no va estrènyer especialment lligams: la imatge dels joncs que es mouen a una vessant, sota els quals apareix el cap d’un camperol que ha estat sentint els comentaris dels bandits, és gairebé idèntica al pla d’obertura de The Steel Helmet (Samuel Fuller, 1951), quan el casc sobre el que apareixen els títols de crèdit es mou una mica i veiem que sota ell es parapeta el sergent protagonista.

La pel·lícula de Kurosawa és contemporània a la de Fuller i al Wagonmaster de Ford, per posar un exemple en blanc i negre treballat en la mateix línia. Kurosawa se sabia exportador del cinema japonès en Occident (Rashomon) però, alhora, no dubtava en inspirar-se en models de representació aliena per a determinats paisatges i solucions de les seves pel·lícules. La grandesa de Shichinin no samurai és que participa de gèneres (l’èpica del western, el caire del melodrama, la vitalitat del relat d’aventures), corrents i cinematografies diverses tractant-se, per suposat, d’un film eminentment japonès pel que conté i per la seva escenificació, des del preciós ús del ralentí, un fet no gaire habitual en cap cinema de l’època, fins al tractament gairebé electrònic del so (a la cavalcada inicial dels bandits cap a l’aldea, per exemple), passant per la configuració de seqüències de batalla, comprimides en el desenllaç entre composicions geomètriques de fang, bassals i pluja torrencial que difuminen el moviment bel·licós dels personatges en la simple lluita per la supervivència que es converteix definitivament pels uns i pels altres.

 

 

Shichinin no samurai és un estudi de comportaments equidistants, els dels set guerrers entre si i els d’aquests enfrontats a qui els han demanat en servei, tema sobre el qual gira el primer western realitzat per Clint Eastwood, High Plains Drifter (1972). Kurosawa defineix molt bé Kikuchiyo (Takashi Shimura): a la seva primera aparició no dubta en rapar-s’hi el cap per sembla un monjo i, d’aquesta manera, apropar-se a l’home que ha pres a un acabat de néixer com hostatge i treure-li les armes. Kambei, líder per dret propi dels set desarrelats guerrers, imparteix sentit comú durant tot el film sense necessitat de grans paraules ni gestos vigorosos. Funciona per senzill contrast amb l’extravertit Kikuchiyo i la resta de samurais actuen en moments clau a mode de contrapunt de tots dos i de la situació que es genera a la vila: Shishiroji (Daisuke Kato) ordena i tempera, Kyuzo (Seiji Miyaguchi) calla i comprèn amb dignitat, Eikachi (Minoru Chiaki) mor a l’atac a la casa de geishes per incentivar l’element tràgic i posar a nivell de terra la mortalitat dels herois, Gorobei (Yoshio Inaba) mor a la palissada de la vila quan la sort ja està tirada i Katsushiro Okamoto (Isao Kimura), el jove i inexpert deixeble de Kambei, té la missió de relaxar les tensions amb la seva per altra banda impossible història d’amor amb Shino (Keiko Tsushima), la filla del camperol aterrat que no dubta en tallar-li la llarga cabellera i vestir-la amb robes d’home perquè té por a que els samurais abusin d’ella.

 

 

La suau seqüència, bucòlica, al bosc florit, bressada per una composició de melodies japoneses i indies, o la imatge de Shino que pentina el curt cabell mentre mira el seu reflex en un bassal d’aigua, no són més que un miratge pel tema que s’erigeix primordialment a la pel·lícula de Kurosawa. Els samurais solitaris, erràtics i sense senyor a qui servir –definició del ronin clàssic-, els únics que els camperols poden contractar per una mísera ració de menjar per a que els defenguin dels bandolers disposats a quedar-se amb les seves collites, acaben amb tots els seus enemics, però la partida no serà millor que l’arribada. Els camperols tenen por de tot, tenen por de la pluja, de les sequeres, es lleven espantats i se’n va adormir espantats, havia dit el propi patriarca de la vila. Els samurais, anacrònics, no defenen gaire un món millor; lluiten per la supervivència d’un model que no els contempla i que és mesquí. Per això l’escena més esgarrifosa de Shichinin no samurai és aquella on els protagonistes s’indignen al descobrir les armes i cuirasses de samurais morts que un camperol ha guardat cobdiciosament a casa seva. Per l’inconscient Kikuchiyo, fill de camperols, és una gran troballa, una manera de fornir-se millor a l’espera de la batalla, però per Kambei i la resta és la confirmació que no hi ha lloc per a ells en aquest món que s’apropa.

 

Casas, Quim. Los Siete samurais. “Dirigido por”, núm. 343 (marzo 2005), pàg. 31-33.
 

Bibliografia

- Amengual, Barthélémy. Les Sept samourai revisité. “Positif”, núm. 296 (oct. 1985), pàg. 60-61.

- Carbonnier, Alain. Les sept samourais. “Cinéma”, núm. 266 (févr. 1981), pàg. 68-70.

- Cardullo, Bert. The circumstance of the East, the fate of the West: notes, mostly on The seven samurai. “Literature/Film Quarterly”, vol. 13, núm. 2 (Apr. 1085), pàg.112-117.

- Casas, Quim. Los Siete samurais. “Dirigido por”, núm. 343 (marzo 2005), pàg. 31-33.

- Crowdus, Gary. Seven samurai. “Cineaste”, vol 19, núm. 4 (1993), pàg. 99-100.

- González Gonzalo, Antonio Joaquín. Los Siete samuráis: Akira Kurosawa (1954). Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2009.

- Guézengar, Florent. L'épopée du souffle. “Cahiers du Cinéma”, núm. 691 (juil.-août 2013), pàg. 58-59.

- J’accepte votre sacrifice. En Tassone, Aldo. Akira Kurosawa. Paris: Edilig, 1983. Pàg. 97-109.

- Kaplan, F. Akira Kurosawa's 'Seven Samurai'. “Cineaste”, vol. 10, núm. 1 (Winter 1979-1980), pàg. 42-43, 47.

- Lemarié, Yannick. Les sept samouraïs: il faut se laver le regard. “Positif”, núm. 632 (oct. 2013), pàg. 86-88.

- Navarro, Antonio José. Los samuráis en el cine de Akira Kurosawa: la armonía entre la pluma y la espada. “Nosferatu”, núm. 44-45 (dic. 2003), pàg. 29-45.

- Parshall, P.F. East meets West: Casablanca vs. The seven samurai. “Literature/Film Quarterly”, vol. 17, núm. 4 (Oct. 1989), pàg. 274-280.

- Prince, Stephen. The Warrior's camera: the cinema of Akira Kurosawa. Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 1999. Pàg. 203-219.

- Ramasse, François. Une épopée de l'absurdité. “Positif”, núm. 239 (févr. 1981), pàg. 13-15.

- Seven Samurai. En Richie, Donald. The Films of Akira Kurosawa. Berkeley: University of California Press, 1984. Pàg. 97-106.

- Seven Samurai. En Yoshimoto, Mitsuhiro. Kurosawa: film studies and japanese cinema. Durham ; London: Duke University Press, 2000. Pàg. 205-245.

- Los Siete magníficos. En Galbraith, Stuart. El Emperador y el lobo: la vida y películas de Kurosawa y Mifune. Madrid: T&B, cop. 2005. Pàg. 179-206.

- Los Siete samurais (Shichinin no samurai)(DVD)Barcelona: Filmax, DL 2000.
 

- Tessier, Max. Les sept samourai. “Image et Son”, núm. 355 (nov. 1981), pàg. 53-55.

- Vidal Estévez, Manuel. Akira Kurosawa. Madrid: Cátedra, 1992.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema