L'slapstick.

Aula de cinema
L'slapstick
pdf

The Kid

El chico
  • Direcció: Charles Chaplin
  • Guió: Charles Chaplin
  • Fotografia: Rollie Totheroh
  • Interpretació: Charles Chaplin, Jackie Coogan, Edna Purviance, Carl Miller, Tom Wilson, Henry Bergman, Lita Grey
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1921

 

No existeix a la història del cinema, icona tan universal com Charlot. Síntesi d’inassolible poesia i màxima competència del dispositiu cinematogràfic.

A 1918 Charles Chaplin hagués hagut d’estar al setè cel. S’havia casat amb Mildred Harris, jove i bellíssima actriu i acabava de signar un contracte milionari amb la First National (una de les més potents distribuïdores dels Estats Units) que li permetia auto produir les seves pel·lícules. Les dues coses li surten malament. La First National el pressiona per a que respecti el compromís de produir vuit pel·lícules de dos rotlles, just quan està desitjant realitzar projectes de més ampli respir. Quasi contemporàniament la seva esposa, rere el descobriment d’una sèrie d’incomprensions de caràcters, dóna a llum un fill prematur que mor als tres dies.

El viure passivament (sense noves iniciatives) les facetes professionals i la fallida paternitat submergeixen el cineasta en un profund estat de malenconia: una lànguida impotència d’imaginar, en el present, un futur agradable, que sani les doloroses cicatrius del passat. Una petita flama d’esperança se li encén assistint a una representació al teatre Orpheum de Los Ángeles. Un talentós ballarí, abans d’acabar la vetllada, presenta una breu actuació del seu fill, Jackie Coogan. Chaplin té un deja vu de quan ell era encara un nen i havia hagut d’acompanyar (millor dit, substituir) la seva mare a l’escenari. Després. l’abandonament del pare, la malaltia depressiva de la mare, el seu llarg vagabundejar d’un orfenat a un altre.

La diagnosi és el primer pas cap a la introspecció curativa, i l’elaboració de The Kid el principi de la teràpia. La realització, com una llarga convalescència, dura més d’un any: del 30 de juliol del 1919 a l’agost del 1920. La cura és molt costosa: Chaplin impressiona una quantitat de pel·lícula 50 vegades superior a la que utilitzarà al final. Paga, com pot, les despeses del divorci. Per evitar el segrest de les bobines en brut, les transfereix abans a Salt Lake City, i les edita a un estudi amagat de Nova York, quasi en la intimitat d’una clínica. Durant aquest breu període el nen Coogan es converteix en el seu fill adoptiu. Un petit Charlot que viu i pateix tots els traumes del pare putatiu. Uns afectes recuperats, en part clandestins. Fragments d’un desig somniat que, amenaçat per l’últim malson, recupera el líric idil·li.

 

Ludovico Longhi (Universitat Autònoma de Barcelona)

La critica diu

 

The Kid va ser la primera pel·lícula on Chaplin no va amagar la seva intenció d’expressar tragèdia. Fins aleshores semblava voler recrear la vida només sota el signe de l’humor. Però aquest cop ens presenta un drama banal, i aquest drama, sota el seu signe, pren les característiques d’una obra mestra. Per expressar-ho, Chaplin renuncia a estilitzar els personatges i els decorats. No sobtarà, doncs, que nosaltres situem The Kid a una nova etapa de l’obra de Chaplin. Tanmateix, tampoc trenca la seva harmonia. Perllonga A Dog's Life (1918) i ens anticipa ja A Woman of Paris: A Drama of Fate (1923). La manera concisa i escarida d’aquesta darrera cinta ja apareix a The Kid. S’ha preguntat quina va ser la intenció que va impulsar Chaplin a realitzar una pel·lícula com aquesta. ¿Acusació de les crueltats de la nostra pretesa filantropia, sàtira contra certes institucions socials, apel·lació al sentit moral de l’home? Sense cap mena de dubte, va haver-hi una miqueta de tot.
“Jo volia, des de feia molt de temps, fer una pel•lícula seriosa que, entre molts d’altres incidents còmics o burlescos, amagués una ironia que despertés compassió amb un sentit de sàtira que subratllés els fragments més grotescos”.

 

 

Més que una requisitòria, The Kid és un testimoni. Chaplin sap que només cal mostrar per convèncer. Ja li valia amb una simple exposició. Els fets havien de bastar per despertar els nostres sentiments. En una mena de pròleg, Chaplin ens presenta els personatges del drama i desencadena l’acció, sòbriament, ens uns pocs fotogrames. “Una dona de Londres, molt pobra, tracta de situar el seu fill il•legítim en un ambient de luxe i, per això, l’abandona als coixins d’una berlina aturada a la porta de la casa més esplèndida de la ciutat. Però el cotxe és robat i el nen el dipositen sobre un barril de cendres. Allà és on el recull un pobre vidrier ambulant”.

Aquesta notícia trivial, gairebé de fulletó, serveix de punt de partida a la intriga de The Kid. Per primer cop des de que feia pel•lícules, Chaplin abandonava el bàndol caricaturesc sota el que acostumava a recrear fins aleshores la tristesa i el dolor. Aquesta realitat sense artificis, nua, pobra, era la realitat de la seva infància, que alhora llençava davant la seva mateixa glòria.

Els crítics, per aquesta desconeguda gravetat, van voler veure en l’assumpte unes intencions, una tesi. Van descobrir en Chaplin un moralitzador. Però allò que volia era despertar la nostra compassió. El tema de la pel•lícula, com a les anteriors, era, per sobre de tot, un pretext. El drama i la veritat no estaven al guió, sinó en un gest, en una actitud, en una expressió. Havia de dir-ho més tard: “Crec que odio els arguments”. Qualsevol s’equivocaria si li retragués el de The Kid. Des de l’inici fins al final és una trama molt tènue, sobre la qual broda, corre i es difon la profunda humanitat de Chaplin i la seva fantasia de poeta.

Per això, des de que fa la seva aparició en la pel•lícula –semblant i sempre diferent- el quadre canvia. El realisme de les primeres escenes amb les quals ha construït la història, dóna lloc a aquest surrealisme de Chaplin, més veritable que la veritat, on l’art s’afegeix a la natura ; i el clàssic decorat de barri pobre londinenc ens torna a dur al regne de Charlot. L’abandonament de l’estilització del pròleg, i el seu recobrament posterior, tenen evidentment un sentit en el pensament de Chaplin. Pretén així plantejar uns fets reals sobre els quals després brodarà l’humor. Però primer ens ha de convèncer de la seva autenticitat.

Leprohon, Pierre. Charles Chaplin. Madrid: Rialp, 1961.
 

Bibliografia

 

- 1917-1925: independencia artística. En Chaplin 1889-1977: a selection of films and an exhibition. [Zaragoza]: Ibercaja, DL 1990. Pàg. 51-63.

- Bordat, Francis. Chaplin cinéaste. Paris: Éditions du Cerf, 1998.

- Chaplin, Charles. El chico: por Charlot. Barcelona: Ràfols, [193-?].

- Chaplin, Charles. Historia de mi vida = my autobiography. Madrid: Taurus, 1965.

- El Chico (The Kid)(DVD). [Paris]: MK2, cop. 2003.Davis, Phillips. Charles Chaplin. Madrid: Edimat, 1998.

- El Chico. En Pina, Francisco. Charles Chaplin: genio de la desventura y de la ironía. México: Grijalbo, 1957. Pàg. 112-116.

- El Chico. En Riambau, Esteve. Charles Chaplin. Madrid: Cátedra, cop. 2000. Pàg. 263-271.

-El Chico. En  Todas las películas de Charlie Chaplin. Eloy Carbó, Román Bayona, Carlos Sampayo (ed.). Barcelona: RBA, cop. 1994. Pàg. 159-163.

- Da Il monello a Una donna a Parigi. En Baldelli, Pio. Charlie Chaplin. Firenze: La nuova Italia, 1977. Pàg. 35-48.

- El Drama o el nacimiento de un héroe. En Villegas López, Manuel. Charles Chaplin: el genio del cine. Madrid ; Barcelona: Alfaguara, cop. 1966. Pàg. 269-283.

- Ferrari, A. The Kid. “Téléciné”, núm. 186 (mars 1974), pàg.  25

- Gary, Carey. The Kid. “Film Comment”, vol. 8,  núm. 3 (sept-oct. 1972), pàg. 13-15.

- Le Gosse. En Bessy, Maurice ; Livio, Robin. Charles Chaplin. Paris: Denoël, 1972. Pàg. 86-91.

- Le Gosse. En Mitry, Jean. Tout Chaplin: l'oeuvre complète présentée par le texte et par l'image. Paris: Atlas, 1987. Pàg. 231-240.

- Introducción a un simbolismo de Charlot. En Bazin, André. Charlie Chaplin. Barcelona: Paidós, 2002. Pàg. 15-26.

- The Kid. En Bengtson, John. Silent traces: discovering early Hollywood through the films of Charlie Chaplin. Santa Monica, CA: Santa Monica Press, cop. 2006. Pàg. 186-216.

- The Kid. En Huff, Theodore. Charlie Chaplin. London: Cassell and Company, 1952. Pàg. 120-128.

-The Kid. En Luengos, Javier. Charlie Chaplin: sus películas. Oviedo: Fundación de Cultura, Ayuntamiento de Oviedo, 1994. Pàg. 162-165.

- The Kid. En Payne, Robert. El Gran Charlot. Barcelona: AHR, 1955. Pàg. 221-236.

- The Kid. En Vance, Jeffrey. Chaplin: genius of the cinema. New York: Harry N. Abrams, 2003. Pàg. 109-117.

- Kid and Kids. En Nysenholc, Adolphe. L'Age d'or du comique: sémiologie de Charlot. Bruxelles: Université Libre, 1979. Pàg. 109-132.

- Lee, Raymond. I was a Chaplin Kid. En The Legend of Charlie Chaplin. Peter Haining (ed.). Secaucus, N.J: Castle books, 1982. Pàg. 49-56.

- Lefèvre, Raymond. Le Kid. “Cinéma 72”, núm 184 (févr. 1974), pàg. 128-129.

- Leprohon, Pierre. Charles Chaplin. Madrid: Rialp, 1961. Pàg. 139-148.

- London Festival Orchestra. Homenaje a Charlie Chaplin (CD). Barcelona: Círculo de Lectores, DL 1974.

- Maland, Charles J. Chaplin and american culture: the evolution of a star image. Princeton: Princeton University Press, 1989. Pàg. 55-62.

- Marsh, Joss. The tramp, the jew, and the kid. “Early Popular Visual Culture”, núm 3 (ago 2007), pàg 315-335.

- El Noi: The Kid. Santa Coloma de Gramenet: Casal del Mestre, [198-?].

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema