Pensar la fi. Cinema apocalíptic i filosofia

Cicles
Pensar la fi
Cinema apocalíptic i filosofia
pdf

Dawn of the Dead

Zombi
  • Direcció: George A. Romero
  • Guió: George A. Romero
  • Música: Dario Argento i The Goblins
  • Fotografia: Michael Gornick
  • Interpretació: David Emge, Ken Foree, Scott H. Reiniger, Gaylen Ross
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1978

La pel·lícula de Romero de 1978, Dawn of the Dead, rebatejada com a Zombi en l'àmbit estatal, planteja succintament aquest problema en una data encara relativament primerenca, però davant un creixement creixent de les estratègies polítiques, discursives i espectaculars de les societats capitalistes. En aquesta ocasió l'epidèmia ha adquirit un caràcter generalitzat, i són molts els nuclis de població que s'han vist immersos en el col·lapse a causa dels efectes alienants de les fatals mossegades. Un petit grup aconsegueix escapar en helicòpter fins a un centre comercial, on troba les condicions necessàries per subsistir durant un ampli espai de temps. Tot i això, els zombis recorden vagament que durant les seves vides havien visitat en nombroses ocasions els Malls o centres comercials, i riuades d'ells comencen a aglomerar-se davant de les portes, aconseguint penetrar en l'edifici i trencant la pau dels supervivents.

Ja les primeres lectures de l'època van saber veure ràpidament la crítica realitzada a les modernes societats de despesa. La mercantilització agressiva ocupa tots els espais de la nostra existència, i fins a l'oci i els temps de treva de la classe obrera, allò pel que tant havien lluitat els grans moviments proletaris de finals del segle XIX i principis del XX s'han reintegrat massivament en el corrent d'intercanvi capitalista. Ara no treballar ens envia directament al consum i al màrqueting del luxe, el malbaratament efímer i les lògiques de la despesa. S'ha produït una inversió, en el doble sentit de la paraula, de les practiques d'oci, i és que descansar ja no significa «no fer res», sinó «consumir», dilapidar els diners acumulats durant els temps treballat, a causa d'un perfeccionament en les «inversions» econòmiques en matèria publicitària i de l'èxit aclaparant dels seus seductors codis. Encara que en termes laxes la publicitat ha existit des que la humanitat ha necessitat alguna cosa i ha tingut eines semiòtiques per sol·licitar-ho o oferir-ho, ja sigui publicitant-se a si mateix mitjançant el llenguatge o fins i tot del propi cos en el màrqueting dels afectes, ja a través dels béns de consum i luxes varis, les modernes gestions publicitàries han configurat complexos llenguatges i un nou eslògan amb el qual afermar la seva existència: crear la necessitat.

 

Jorge Fernández Gonzalo

(fragment de l'obra: Fernández Gonzalo, Jorge. Filosofía zombi. Barcelona: Anagrama, 2011.)

 

 

 

La critica diu

 

Seguint les passes de Romero, el sociòleg George Ritzer es refereix als centres comercials com a catedrals del consum, com a «illes dels morts vivents». Les persones habiten aquestes illes, «però és una vida que, per definició, es troba clarament separada de la resta de l'existència [...] La separació implica alienació i podria argumentar-se que la vida en aquests llocs es troba alienada de la resta de la vida». Els treballadors d'uniforme, els aparadors sempre nets, tots els productes alineats, la galeria comercial ofereix un ordre cada cop més estrany en l'oceà del caos que separa les illes racionalitzades, és a dir, enmig d'aquest mar de zombis en el qual la vida no és tan segura. Però la racionalització de la vida, advertia Max Weber, ens engabia amb les seves mans d'esquelet, amb la seva rutina negadora de la seducció, el desordre i altres plaers de la vida. Els personatges de Dawn of the Dead ja no fan l'amor, s'avorreixen, no es mouen, miren al buit, com si fossin maniquís. Ritzer prossegueix:

La vida a les illes de la McDonalització està virtualment lliure de risc. Si bé, en alguns sentits, això és summament desitjable, en molts altres és indesitjable, especialment perquè condueix a una forma d'existència rutinària, apagada i avorrida. Aquest és, almenys, un dels sentits en els quals podem dir que els qui «viuen» a les illes estan «morts».

En les galeries ens arrossega una escala mecànica, però també rails invisibles que vetllen perque les nostres passes siguin sempre predictibles. «Esteu hipnotitzats per aquest lloc», es lamenta Fran, «és tan brillant i està tan acuradament embalat que no veieu que també és una presó». És la vida limitada, encadenada, optimitzada: ratllar del calendari dies en blanc, setmanes en blanc, vides en blanc. Acumules, et buides. Fes la teva llar del centre comercial i acabaràs tenint una existència programada, moblades les cambres a la moda: amb el rebedor ple de rifles i la tele en el saló, connectada encara que ja s'hagi apagat l'última emissora, la qual cosa no t'impedirà seguir discutint per ella.

 

 

La versió estesa de Dawn of the Dead inclou una última seqüència de la vida entre les botigues. La rutina discorre al ritme d'una lenta melodia. Es tracta de regar o vegetar entre les plantes que se superposen als rostres. Assegut en un saló, Stephen fotografia la seva núvia embarassada; aquesta, en contraplà, retorna una mirada que revela que el saló —com les seves vides— és la trista impostura d'un aparador. Fem habitable un traster, l’omplim d’andròmines i li donem per nom llar; així evidencia Romero que vivim en un centre comercial. La nostra manera de vida a les nostres cases no és diferent a les angoixes de Fran, Peter i Stephen en el seu palau-hipermercat. Creiem que triem, però, al final, monja, hare krishna o infermera, anem tots de botigues, canvia només l'hàbit, estem tots morts en la nostra ansietat consumista. Segons Irving Shaviro, els morts són la contrafeta del consumidor mitjà americà; els seus glops no digereixen, però engoleixen quant poden; ignoren el comerç, però envaeixen els mercats; consumeixen sempre per inútil que resulti.

Per a ells, prossegueix Shaviro, desitjar és funció no de la falta sinó de l'excés i l’extravagància: com més consumeixo, més exigeixo consumir. Emergeixen no dels foscos baixos fons dels quals renega la vida suburbana, sinó de les seves superfícies més rutilants i barroeres. Encarnen i reprodueixen mimèticament els mateixos aspectes de la vida contemporània americana que celebren obertament els mitjans de comunicació. [...] Els zombis marquen l'atzucac o grau zero de la lògica capitalista de consum interminable i acumulació exponencial, precisament perquè encarnen aquesta lògica de manera literal i fins a l'excés.

No hauria d'haver-hi motiu per defensar les cadenes que ens fan presoners, la llar que ens tanca. Però àdhuc la mòmia es desperta per defensar els tresors que l'enterren. No importa que totes les possessions de Peter i Stephen siguin usurpades o els hagin tornat ànimes errants; no dubtaran a disparar a fi de preservar el seu fúnebre aixovar. Els motoristes que assalten el seu fortí són, no obstant això, un mirall en negre de l'afany amb que ells es van ensenyorir dels béns del sepulcre comercial. De la mateixa manera que els zombis expressaven el buit del consumisme dels protagonistes, els bandits són reflex de la cobdícia consumista, el frenesí de les rebaixes, l'avidesa del comprador. Com comenta Humphries:

El saqueig del centre comercial per part dels motoristes és, d'aquesta manera, la conseqüència lògica de l'impuls de possessió inculcat per l'agressiva ideologia de l'èxit. L'espoli és la tornada del reprimit per aquesta lògica i també el motiu pel qual es dispara als saquejadors en la vida real: ells són la manifestació vivent de les contradiccions inherents al sistema.

Protagonistes, bandits i zombis, depredadors tots ells en pugna pels grans magatzems. Armats amb rifles, Fran i Peter no resulten molt diferents a la banda d'invasors. Per a Romero, el monstre és sempre qui empunya la pistola, mai el que rep els trets, o, com diria Douglas Winter, «som nosaltres els qui hem d'aprendre a no comportar-nos com a zombis».

 

Pérez Ochando, Luis. George A. Romero: cuando no quede sitio en el infierno. Madrid: Akal, cop. 2013.

 

Bibliografia

 

- Aknin, Laurent. Le cycle des morts-vivants. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 619 (janv. 2015), pàg. 12-17.

- Aloisio, Guiovanni, Ricciardi, Lorenzo. Zombi: "Dawn of the dead": di George A. Romero: quando non ci sarà posto all'inferno, i morti cammineranno sulla terra. Roma: Un mondo a parte, [2011?].

- Aubron, Hervé.  Seuls, tous ensemble: les zombies font la révolution. “Vertigo”, núm. 21 (juin 2001), pàg 84-93.

- Bellavita, Andrea.  Abbiamo camminato con/come degli zombie. “Segnocinema”, vol. 25, núm. 136 (nov.-dic. 2005), pàg. 4-9.

- Bénédict, Sébastien.  Un conte de noël. “Cahiers du Cinéma”, núm. 574 (déc. 2002), pàg 44-45.

- Carrère, Emmanuel. Zombie, dawn of the dead. “Positif”, núm. 218 (mai 1979), pàg. 62.

- Dumont, Pascal. Zombie. “Cinéma”, núm. 297 (sept. 1983), pàg. 45.

- Fabre, Jérôme. George A. Romero et les zombies.  “Jeune Cinéma”, núm.  298-299 (automne 2005), pàg. 36-49.

- Lenzi, Francesca. Zombie!: George A. Romero e il cinema dei morti viventi. Roma: Profondo Rosso, cop. 2011.

- Pérez Ochando, Luis. George A. Romero: cuando no quede sitio en el infierno. Madrid: Akal, cop. 2013.

- Salgado, Diego.  Zombi: género y tesis. “Dirigido por”, núm. 448 (oct, 2014), pàg 59.

- Williams, Tony. The Cinema of George A. Romero: knight of the living dead. London: Wallflower, 2003.

- Writers at the movies: twenty-six contemporary authors celebrate, twenty-six memorable movies. Jim Shepard (ed.). London ; New York: Marion Boyars, 2003.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema