Ripstein - Garciadiego. melodrama sense límits

Cicles
Ripstein - Garciadiego
melodrama sense límits
pdf

La calle de la amargura

  • Direcció: Arturo Ripstein
  • Guió: Paz Alicia Garciadiego
  • Fotografia: Alejandro Cantú
  • Interpretació: Patricia Reyes Spíndola, Nora Velázquez, Silvia Pasquel, Arcelia Ramírez
  • Producció: Mèxic
  • Any: 2015

 

És inevitable parlar de Buñuel si volem entendre La calle de la amargura. És gairebé un clixé tractant-se de Ripstein, però, després de tot, la pel·lícula treballa sobre la sublimació del clixé, no solament d'una idea de Mèxic (el Mèxic d’El Santo Enmascarado de Plata, de les putes i els captaires, dels carrerons pudents i els miralls trencats), sinó d'una idea del cinema de Ripstein com a reciclatge del Buñuel de Los olvidados (1950), Ensayo de un crimen (1955) o Nazarín (1959). És, doncs, en aquest discurs de segona generació on Ripstein es desmitifica a si mateix portant a l'extrem les seves estratègies formals. Es tracta, al cap i a la fi, de partir d’una realitat -d'un real molt de Galdós, per citar un escriptor que Buñuel admirava- per desarticular els seus paranys, i modelar-ho segons els patrons del melodrama de trenca i esquinça que no fa fàstics als tocs surrealistes; d'un manierisme, en la imatge (aquests cerimoniosos plans seqüència, aquest blanc i negre que sembla tintat a mà) i en la paraula (els (diàlegs barrocs, com de “ranchera” en estat ebri), absolutament exacerbat. Si Las razones del corazón (Arturo Ripstein, 2011) convertia Madame Bovary en un serial estripat, La calle de la amargura transforma una notícia de la secció de successos en una tragèdia grega.

 

 

El cinema de Ripstein sempre és d'anada i tornada, com els seus moviments de càmera, encara que està predestinat a quedar-se en el mateix lloc, replegat sobre si mateix. No hi ha víctimes ni botxins: els lluitadors nans -que no es treuen la màscara ni per beure, en un detall d'allò més malvat- no inspiren més tendresa ni més rebuig que les prostitutes que pretenen saquejar-los amb una sobredosi de col·liri ocular. Allò real es transforma en esperpent, en pintura negra goyesca, en grotesc fresc de calamitats. Ripstein, com Buñuel, no jutja, i exhibeix, com ja va demostrar en Profundo carmesí (Arturo Ripstein, 1996), una especial simpatia pels criminals i els marginats, als quals veu capaços d'allò més cruel i d'allò més commovedor (la relació d'Adela -Patricia Reyes Spíndola- amb la seva mare és típicament ripsteniana).

El tosc, delirant patetisme del conjunt no pretén parodiar el quadre de costums, per molt extravagant que resulti, sinó de celebrar la seva humanitat, bressolada pels implacables atzars de la destinació. El que en un moment sembla distanciament brechtiano s'esquerda per quedar-se en cuirs, la carn vella i plena de llàgrimes reclamant la sort que l'oracle de Mèxic Districte Federal li ha negat. Podria creure's que Ripstein no surt de la seva zona de confort, que tot el que hem dit podria servir per definir moltes de les seves pel·lícules, però potser aquest carrer, que també podria ser de la vergonya, és el que s'ajusta millor a la seva visió de Mèxic, a partir d'un microcosmos que, travessat per aquesta pulsió de mort tan cara a les seves tradicions, representa la riquesa de la seva imatgeria miserable. Àdhuc asfixiat en aquests pisos pútrids, en aquestes escales de veïns en els quals abunda la traïció i l'insult, en aquest menyspreu per la vida, en aquesta claustrofòbia que no cessa,Ripstein aconsegueix fer una pel·lícula-compendi que és, també, un retrat d'un Mèxic com a estat mental.

 

 

Sánchez, Sergi. México lindo. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 44 (dic. 2015), pàg. 38.

 

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Casas, Quim. La calle de la amargura: no cuentes conmigo. “Dirigido por”, núm. 461 (dic. 2015), pàg. 14-15.
  • Sánchez, Sergi. México lindo. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 44 (dic. 2015), pàg. 38.
  • Yáñez, Manu. La calle de la amargura. “Fotogramas”, núm. 2066 (dic. 2015), pàg. 22.