Ripstein - Garciadiego. melodrama sense límits

Cicles
Ripstein - Garciadiego
melodrama sense límits
pdf

La perdición de los hombres

  • Direcció: Arturo Ripstein
  • Guió: Paz Alicia Garciadiego
  • Música: Guillermo Granillo
  • Fotografia: Esteban de Llaca
  • Interpretació: Rafael Inclán, Patricia Reyes Spindola, Luis Felipe Tovar, Carlos Chávez
  • Producció: Mèxic
  • Any: 2000

 

Ripstein rebutja acaloradament l'estesa versió que La perdición de los hombres sigui una simple ampliació del curtmetratge Dos deudas que Canal Plus li va encarregar recentment , afegint-li altres dues parts fins a compondre un tríptic sota la forma de llargmetratge, ja que segons declaracions al cronista la idea del llargmetratge en el seu conjunt preexistia a l'encàrrec televisiu, de manera que aquest tan sol va ser l'oportunitat de tirar endavant un projecte de dubtosa comercialitat, rodat molt poc temps després d’Así es la vida...(Arturo Ripstein, 1999). i, com aquesta, utilitzant les possibilitats de la càmera digital que tant han entusiasmat al cineasta, qui veu en elles el punt de partida per al cinema del nou segle. Per tant, el primer que crida l'atenció de La perdición de los hombres, títol extret d'una popular cançó mexicana, és la seva curiosa i arbitrària estructura narrativa. Composta a la manera d'un tríptic, amb tres parts clarament segmentades, difereix del clàssic film d'episodis no només per la seva unitat argumental, ja que es tracta de tres fases d'una mateixa història, sinó perquè trenca molt expressament amb la linealitat cronològica.

La impressió d’aquesta aparentment gratuïta reordenació narrativa de la història és la d'arbitrarietat sense més, però si parem atenció al contingut argumental comprendrem la perfecta correspondència entre l'ordenació acronològica del relat i la seva densitat argumental. Ben conscients que la trama argumental de La perdición de los hombres és molt tènue, de manera que gairebé podríem parlar d'un cert minimalisme, la via per donar-li aquesta densitat de la qual per si mateixa la trama manca és creant un interès suplementari no de l'argument sinó de l'estructura del relat. De fet, la història d'aquests dos homes que apostats en el camí esperen a un tercer per matar-lo i un cop conduït el cadàver a la seva humil cabanya vetllar al mort a la qual es dedica la primera part del film (i que correspondria a la fase intermèdia de la trama argumental) ens submergeix en la perplexitat davant l'absència d'un mòbil clar i una explicació de l'estranya conducta dels assassins, entre cruel i respectuosa amb el mort.

 

 

La resolució de l'assumpte no ens arriba en el segon lliurament, centrada en la disputa sobre el cadàver del mort que tenen en plena vetlla les dues dones que han compartit la seva vida amb ell. Interessant per si mateix, gràcies a la inventiva dels diàlegs de Paz Alicia Garciadiego i al duel interpretatiu encapçalat per la gran Patricia Reyes Spíndola, tradicional presència en les pel•lícules de Ripstein, aquest episodi frega els límits de l'esperpent, malgrat la sobrietat de la posada en escena, aquí al servei del text dialogat per les dues actrius (i la jove filla d'una d'elles), en contrast amb l'exuberància formal amb que Ripstein ha filmat la primera vetlla a càrrec dels assassins, movent virtuosament la càmera en les reduïdes dimensions de la barraca del mort, amb una implacable precisió en el registre de les seves escassa pertinences o en el suport sonor de l'emissió radiofònica que contribueix a la creació d'un clima gairebé surreal amb els seus comentaris contrapuntístics. La capacitat de dilatar l'interès per les causes originàries de l'assassinat contrasta amb la seva futilitat.

Així, el tercer episodi ens remet a l'origen de la trama, on una banal discussió enmig d'un inenarrable partit de beisbol en què participen aquests pobres peons gairebé analfabets, obnubilats per aquest esport vingut del Nord del Rio Grande, es revelarà com el banal motiu del desproporcionat i estúpid crim. Descobrim així que La perdición de los hombres exposa el seu «mac guffin» en forma d'assassinat, quan la trama argumental es converteix en mer suport per a un doble exercici estilístic: literari -o guionístic si es prefereix- i fílmic. La capacitat de Paz Alicia Garciadiego de caracteritzar uns personatges creïbles i perfectament arrelats en el seu ambient a través d'un llenguatge capaç de prendre's nombroses llicències, fins i tot de ser inventat per l'escriptora, és equiparable a l'obstinació paral•lela de Ripstein per construir i explorar els ambients en què es mouen els seus personatges de forma versemblant, sense deixar per això de dirigir-se cap a uns excessos oberts a tot suggeriment i alhora fèrriament controlats, sempre des de la seva elegància formal.

 

Monterde, José Enrique. Los límites del esperpento. "Dirigido por", núm. 296 (dic. 2000), pàg. 34-35.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Martínez Montalbán, José Luis. La perdición de los hombres. En Cine para leer 2000. [Bilbao]: Razón y Fe, 2001. Pàg. 223-225.
  • Méndez-Leite, Fernando. La perdición de los hombres. “Fotogramas”, núm. 1885 (nov. 2000), pàg. 26.
  • Monterde, José Enrique. Los límites del esperpento. “Dirigido por”, núm. 296 (dic. 2000), pàg. 34-35.
  • Rioyo, Javier. La perdición de los hombres. “Cinemanía”, núm. 62 (nov. 2000), pàg. 73.