Rovira Beleta. més enllà de Los Tarantos

Cicles
Rovira Beleta
més enllà de Los Tarantos
pdf

Luna de sangre

  • Direcció: Francesc Rovira Beleta
  • Guió: Francesc Rovira Beleta, Manuel Salo i Rafael J. Salvia (Novel·la: Fernán Caballero)
  • Música: Juan Dotrás Vila
  • Fotografia: Emilio Foriscot
  • Interpretació: Paquita Rico, Francisco Rabal, Isabel de Pomés, Juan Manuel Soriano, Ángela Liaño i Modesto Cid
  • Producció: Espanya
  • Any: 1952

 

Inspirada en La familia de Alvareda de Fernán Caballero, aquesta pel·lícula està animada per l’estimable desig d’entroncar una de les més pures branques del nostre costumisme amb un tema noble, sostraient-li així qualsevol bastardia folklòrica, de tota barreja d’aspectes pintorescs posats al dia per una part de la producció cinematogràfica nacional. Aquesta inspiració ve servida per uns elements ben determinats que es poden classificar segons el següent ordre: un assumpte ferm al gust clàssic del drama rural, uns preciosos paisatges que situen l’acció tot lligant-la a les perspectives elementals de la terra i el cel; uns personatges sencers ancorats a unes tradicions inamovibles llur commoció provoca la tragèdia. La relació entre els uns i els altres es tracta de mantenir en tot moment i per eliminar qualsevol sediment que pogués eliminar el suposat equilibri, no s’ha dubtat per exemple, desdenyar l’accent propi de la parla andalusa –la història es basa en la Baixa Andalusia del segle XIX- i posar en llavis dels personatges un castellà puríssim i uns diàlegs d’intens regust literari, potser excessiu si es valora el caràcter camperol i rudimentari dels actors del drama.

Partint d’aquests elements de judici, es podria dir que Luna de sangre no ha trobat el terme just de la depuració a la qual aspira, és a dir, si cada tema humà té una interpretació específica, uns elements de desenvolupament ideals, Luna de sangre ha desproporcionat els motius substancials d’aquest, aplicant-li una fórmula narrativa que no encaixa amb les condicions ben determinades de l’argument. Per començar, domina a la realització un to poètic, discursiu, d’elevades alçades líriques, de pausada puntuació descriptiva que tot i resultar suggestiva, dilueix la força dramàtica del conflicte passional i fa que les seves vibracions s’esmorteeixin al ressonar en un àmbit massa ampli. Aquesta és la raó que les emocions de la pel·lícula no arribin a l’espectador amb la intensitat precisa que el faci partícip d’aquestes. Els hi falta, en definitiva, vigor, concisió, un tret enèrgic i directe que l’assumpte de Luna de sangre necessitava.

Assentades les característiques generals de la pel·lícula, queden per assenyalar certes fissures del guió, llur continuïtat és deficient i que deixa caps sense lligar, recurrent uns cops a pures referències que s’amaguen al públic i uns altres a solucions gratuïtes que perjudiquen la comprensió d’uns estats d’ànims fonamentals pel bon ordre de les coses. Hi ha la possibilitat , però, que la forma primitiva de la pel·lícula hagi patit variacions que explicarien la indeterminació d’algunes escenes, potser ben ordides en el guió original. Tanmateix, subsisteixen considerables elements d’atracció que aquest excel·lent director que és Rovira Beleta ha sabut combinar amb un criteri cinematogràfic de refinada dignitat, atent a la potència visual de les imatges, als millors efectes plàstics, de manera que domina al conjunt un aire d’obra solemne i estudiada, un to de gran aparença artístic que mereix qualsevol mena d’alabança, de les que també es fa creditora la magnífica fotografia de la pel·lícula, on es vessa amb total encert i sentit decoratiu les gracioses perspectives del paisatge andalús en tota la seva bellesa.

Entre els mèrits de Luna de sangre cal situar en primeríssim terme la seva interpretació on totes les figures es mouen amb exacte sentit del gest i del posat. Cal destacar, no obstant la bellesa fresca i plena de llum de Paquita Rico –que balla i canta com només ella sap fer-ho-: la dolçor d’Isabel de Pomés; el reposat i precís posat de Modesto Cid; l’enèrgic temperament de Juan Manuel Soriano –actor madurat de manera precoç gràcies a unes aptituds naturals sorprenents-; la continguda sobrietat de Francisco Rabal en un personatge que s’adequa a les seves possibilitats; i la gràcia del petit Enriquito. La presència de tots ells al quadre de Luna de sangre permet que la pel·lícula salvi amb ritme bona part dels obstacles mencionats anteriorment i augmenti la qualitat de diferents seqüències llur moviment i vigor gràfic haguéssim desitjat que fes extensiu a tota la pel·lícula, que es pot considerar com la perseverança de dignificació d’un tema i d’un gènere més important dels que s’han fet al nostre cinema darrerament.

 

H.S.M. Luna de sangre. “La Vanguardia” 16/09/1951.

 

Bibliografia

 

- H.S.M. Luna de sangre. “La Vanguardia” 16/09/1951.

- Luna de sangre. En Homenatge a Francesc Rovira-Beleta. En 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona: Barcelona, 17 al 23 de juny 1985. Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985. Pàg. 26-27.

- Quesada, Luis. La Novela española y el cine. Madrid: JC, DL 1986. Pàg. 103.

- Rovira-Beleta, Francesc ; Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona: Laertes, 2000.

- Sainz, Salvador. El Cine de Rovira-Beleta. Ibiza: Semana Internacional del Film, 1990.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema