Rovira Beleta. més enllà de Los Tarantos

Cicles
Rovira Beleta
més enllà de Los Tarantos
pdf

Expreso de Andalucía

  • Direcció: Francesc Rovira Beleta
  • Guió: Vicente Coello, Giuseppe Mangione, Francesc Rovira Beleta i Manuel Salo
  • Música: Carlo Innocenzi i Isidro B. Maiztegui
  • Fotografia: Tino Santoni
  • Interpretació: Mara Berni, Jorge Mistral, Marisa de Leza, Carlos Casaravilla, Ignazio Balsamo, Michele Abruzzo i Vicente Parra
  • Producció: Espanya-Itàlia
  • Any: 1956

 

 

S’acostuma a incidir en la consideració de trilogia policíaca en referir-se a la freqüentació del gènere per Francesc Rovira-Beleta (1912-1999), un realitzador llur fita era entregar “un producte típic que no sigui tòpic”. Parlem de Hay un camino a la derecha (1953), Expreso de Andalucía (1956) i Los atracadores (1961). Ara bé, si les normes estan per trencar-les, encara més les convencions. Realment, poc noir (com a gènere) hi ha a Hay un camino a la derecha, un altre tema és la seva esmolada crítica a la societat, la desesperació dels seus protagonistes, la foscor ambiental que respira un film amb un dominant registre de melodrama social, tot i que cal admetre una subtrama de caràcter policíac. L’abordatge del director es dirimeix en dos dels títols més brillants de la modalitat: Expreso de Andalucía i Los atracadores. Comparteixen totes tres certa aroma alliçonador, un missatge consolador. No recorren però a la redempció o a l’expiació, explorant les ambigüitats psicologistes, erosionant (amb mesura) el discurs oficial, a partir de l’elecció (i les eleccions) dels seus protagonistes, situats a l’altra banda de la llei, i una aposta pel realisme, la descripció (i revelació) de determinats ambients que proposaven apunts de disconformitat (o perquè no dir-ho, dissidència) social.

A Expreso de Andalucía, tot el contrari que a Los atracadores, de localització i finançament barcelonina, Madrid és l’orografia escollida, mentre que la producció (el film és una coproducció hispano-italiana) recau en P.C. Teide, dirigida per José Ángel Ezcurra, periodista i fundador de la revista “Triunfo”. El seu fracàs comercial va clausurar firma, adquirida en 1958 per Josep Maria Forn. Cal recordar que el film es basa en fets verídics, un dels episodis més sonats de la crònica criminal de la dictadura de Primo de Rivera, l’assaltament al vagó-correu de l’exprés Madrid-Andalucía, en l’abril de 1924, saldat amb l’assassinat de dos funcionaris i un botí de 25.000 pessetes. Segons afirma Méndez Leite, José Buchs va intentar filmar en 1925 el conegut cas...però el projecte no va evolucionar a causa de les pressions de la censura. Un assumpte incòmode? Això sembla. En 1935, Ignacio F. Iquino debuta al llargmetratge amb Al margen de la ley (el seu títol original era: El crimen del expreso de Andalucía, prohibit per l’autoritat competent), a càrrec de la seva acabada d’estrenar Emisora Films, llur descapitalització (i congelació fins a 1943) va ser motivada per les múltiples vicissituds que van sacsejar la seva exhibició (i els talls patits segons Iquino).

 

 

Quan Rovira Beleta (així consta als títols de crèdit) concreta la seva versió (actualitzada a la dècada dels cinquanta, tot substituint els diners per contraban de joies) els fets no romanen a la memòria popular. El film comença amb les conseqüències de l’atracament, un (esplèndid) pròleg: nit tancada, un tren arriba a l’estació, es retiren les saques del correu i es descobreix una taca de sang a una d’elles. A continuació un gran flashback ens situa en l’inici de l’envit: l’enviament d’un paquet ple de joies, la detenció dels delinqüents i la idea d’El Rubio (Ignazio Balsamo) de recuperar-ho. Amb Miguel (Vicente Parra), un jove estudiant de Dret, i Andrade (Jorge Mistral) ex pelotari, planegen el cop. Entra en joc el finançador, Carlos Salinas (Carlos Casaravilla), propietari d’una botiga d’antiguitats. A l’assaltament moren dos funcionaris de correus, es dispersen els atracadors, la policia investiga i de mica en mica s’estretirà el setge...

El film no concedeix ni un minut de pausa, el ritme no decau, no té temps morts, una càmera atenta i àgils tràvelings de seguiment als personatges aconsegueixen una sensació de dinamisme molt estimable. En tot cas hi ha certa precipitació al final, sorgeix alguna incongruència del guió (per exemple: com sap Lola (Marisa de Leza) el domicili d’Andrade?) però són coses venals que no entorpeixen el desenvolupament del relat. No es produeix un retrat dels baixos fons (ja que els protagonistes són lladregots afeccionats, no professionals) però sí dels ambients marginals, de les classes humils, exempt de qualsevol caire folklòric, uns exteriors plens de gent, El Rastro, els carrerons, els mercats i les seves botigues, els patis de veïns...però també zones deprimides, descampats, barris de nova construcció amb edificis inacabats. Una impressió de realitat que confereix versemblança a les accions i busca mostrar una Espanya real (confondre la realitat amb el realisme), una mirada, una textura fotogràfica que detenen (i adopten) marques del neorealisme, “d’un neorealisme ambiental, és a dir, ficció forta, estructura narrativa clàssica, però ambients naturals, retorn al present de postguerra i rodatge en exteriors”(Vicente Sánchez Biosca).

 

Freixas, Ramon. Expreso de Andalucía. “Dirigido por”, núm. 439 (dic. 2013), pàg. 90.

 

 

Bibliografia

 

- Cobos, Juan. Expreso de Andalucía. “Film Ideal”, núm. 2 (nov. 1956), pàg. 29.

- Expreso de Andalucía (DVD). [S.L: 2014].

- Expreso de Andalucía. En Abajo de Pablos, Juan Julio de. Los Thrillers españoles: el cine español policíaco desde los años 40 hasta los años 90. Vol. 8. Valladolid: Fancy, DL 2001. Pàg. 20-26.

- Expreso de Andalucía. En 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona: Barcelona, 17 al 23 de juny 1985. Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985. Pàg. 31.

- Expreso de Andalucía. En Sánchez Barba, Francesc. Brumas del franquismo: el auge del cine negro español (1950-1965). Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, cop. 2007. Pàg. 313-318.

- Freixas, Ramon. Expreso de Andalucía. “Dirigido por”, núm. 439 (dic. 2013), pàg. 90.

- Rovira-Beleta, Francesc ; Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona: Laertes, 2000.

- Sainz, Salvador. El Cine de Rovira-Beleta. Ibiza: Semana Internacional del Film, 1990.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema