Sharunas Bartas.

Cicles
Sharunas Bartas
pdf

Laisve

Llibertat
  • Direcció: Sharunas Bartas
  • Guió: Sharunas Bartas
  • Música: Kipras Masanauskas
  • Fotografia: Sharunas Bartas, Rimvydas Leipus
  • Interpretació: Valentinas Masalskis, Fatima Ennaflaoui, Axel Neumann
  • Producció: Lituània-Portugal-França
  • Any: 2000

 

Laisve és una obra que aposta a no existir més que per l’escenografia i el muntatge. La seva història minimalista es resumeix en la fugida de quatre clandestins que s’escapen d’un país del Magreb (probablement Marroc), abans de naufragar a les desèrtiques costes del litoral atlàntic. Res ens permet conèixer les veritables raons per les que aquests fugitius pugen a una barca. Entre un passat indeterminat i un futur tràgic, aquests personatges viuen una experiència de supervivència al ritme de la natura.

L’espectador s’enfronta a la seva solitud i a una lenta regressió, com una relació de presa i depredador. El to implacable d’aquest bell film es desenvolupa mitjançant la cruesa d’una amenaça permanent. I, encara que els protagonistes sobrevisquin, són en curs d’una llarga agonia. Són pocs els cineastes actuals que aconsegueixen presentar l’ésser humà en tota la seva fragilitat evocant la seva impotència vers l’ordre natural i la seva fauna. Pensem en John Boorman amb Deliverance (1972), i també en els films de Terrence Malick. Però, contràriament a aquests dos magnífics cineastes, Bartas predica d’un hieratisme en la seva composició del pla. És d’una durada justa i a vegades amb la correspondència enfrontada d’un moviment repetit en el pla següent, com l’anada i tornada de les onades, creant una dinàmica contemplativa. D’aquí la sensació que el film pren el pols de l’univers. La seva habilitat no s’escapa a les contradiccions estètiques.

 

 

Comparant The Red Thin Line (Terrence Malick, 1998) i l’aparició del patruller que equival al salva-costes de Laisva, Malick deixa, per dir-ho d’alguna manera, que el pla aparegui sol. Sembla escollir una immediatesa que correspon a la por dels dos desertors que viuen al paradís de Melanèsia. Organitza el muntatge en funció de la progressió de la nau per tota la costa i del punt de vista del soldat Witt que s’amaga. La qualitat de la posada en escena del gran cineasta americà es demostra per la seva capacitat en conservar una harmonia majestuosa malgrat i que a l’actualitat la pau estigui afeblida. Amb Bartas, el pla sembla circumscrit a  avançar, a causa d’un punt de vista que es dóna d’entrada com omniscient. La seva fermesa organitza una bellesa que l’enquadrament no pot infringir. D’aquesta manera el guarda-costes és integrat com un motiu. Però s’esvaeix ràpidament per mantenir el tempo lent necessari per la narració. Aquest estil estoic, gairebé ascètic, que fa del silenci el seu principal element, esdevé sentenciós des de que desvia la seva rigidesa reintroduint una dimensió humana. A l’escoltar uns fragments de diàleg, superflu davant la força d’evocació de la imatge i de la banda sonora, lamentem l’elecció de Bartas de no deixar-se dur per la seva admiració a la natura. Allà és on resideix la seva veritable diferència amb Boorman i Malick.

 

Eisenreich, Pierre. Freedom. “Positif”, núm. 479 (janv. 2001), pàg. 32-33.
 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Censi, Rinaldo. Freedom. “Cineforum”, vol. 40, núm. 399 (nov. 2000), pàg. 12.
  • Eisenreich, Pierre. Freedom. “Positif”, núm. 479 (janv. 2001), pàg. 32-33.
  • Joyard, Olivier. Freedom. “Cahiers du Cinéma”, núm. 552 (déc. 2000), pàg. 86.
  • Stratton, David. Freedom. “Variety”, vol. 380, núm. 11 (Oct. 2000), pàg. 26-27.