SO BRITISH!.

Cicles
SO BRITISH!
pdf

Blackmail

La muchacha de Londres/Chantaje
  • Direcció: Alfred Hitchcock
  • Guió: Charles Bennett, Alfred Hitchcock i Benn W. Levy
  • Música: James Campbell i Reg Connelly
  • Fotografia: Jack Cox
  • Interpretació: Anny Ondra, John Longden, Sara Allgood, Charles Paton, Donald Calthrop, Cyril Ritchard, Harvey Braban, Hannah Jones, Phyllis Monkman
  • Producció: Gran Bretanya
  • Any: 1929

 

Filmada l’any 1929, Blackmail (estrenada originàriament a Espanya sota el títol La Muchacha de Londres, i reestrenada en 1982 amb el més adequat Chantaje) representa el primer film sonor de Hitchcock. Tanmateix, potser aquesta afirmació no sigui del tot exacta o, com a mínim, oculti part de la veritat. Allò que va succeir realment es que els productors del film partien amb la intenció de realitzar una cinta “parcialment sonora” (expressió de moda aleshores i que semblava un efectiu reclam comercial sense la necessitat de riscos i despeses econòmiques excessives), incorporant una banda sonora exclusivament en el darrer rotllo. Hitchcock, malgrat tot, sempre es va oposar a la idea, i finalment va acabar sortint-se amb la seva, filmant la pel·lícula amb la tècnica pròpia del sonor però sense so i sincronitzant després les escenes i fins i tot repetint el rodatge d’unes altres amb la intenció d’adequar  al màxim imatge i so. Malgrat això –o precisament per això- el film es ressent d’aquesta condició a mig camí entre les dues modalitats, i aquesta circumstància és perceptible a la interpretació –massa afectada pels usos del mut- com, en ocasions, en una planificació amb tendència a subratllar detalls innecessaris o que s’intueixen –fet, per cert, insòlit en Hitchcock-, tot passant per un pròleg sense diàlegs que descriu, en un exemplar exercici de síntesi narrativa, els mètodes d’Scotland Yard –seqüència, aquesta sí, molt rellevant i amb no poques idees visuals, amb l’únic però de la seva discutible integració en el conjunt.

 

 

El desenllaç que figura a la versió definitiva no és, per cert, el que el realitzador pretenia filmar en un principi: al final inicialment previst la protagonista era detinguda i el seu promès es veia obligat a repetir amb ella tot el procés –el “ritual”- que comporta una detenció, procés mostrat en el pròleg silent del film- i que aleshores sí que hauria perdut la gratuïcitat a la que abans ens hem referit-, però els productors s’hi negaren per valorar-lo massa depriment. Malgrat el canvi, el forçat happy end que clausura la pel·lícula no ho és en un sentit ple, perquè el circumstancial i intranquil somriure de la protagonista infereix una palpable nota d’inquietud: potser ella ha, efectivament, escapat a la justícia legal, però l’ombra de la seva culpa –no la criminal, sinó la de la seva infidelitat al seu promès, arrel de la desgràcia posterior- seguirà planejant en el seu interior com un malson impossible d’extirpar. Amb aquest matís, Hitchcock tornava a imposar el seu criteri –encara que parcialment- sobre el dels seus productors.

Com es després de la síntesi efectuada, l’argument de Blackmail no depara grans sorpreses, però és veritat que darrera d’ell es desenvolupen diferents dels principals temes del seu director i que, sense anar molt lluny, reapareixeran immediatament al seu film posterior Murder (1930). Es tracta de motius com la falsedat de les aparences (el pintor presumptament guiat per les bones intencions), l’errònia acusació de culpabilitat (el personatge del xantatgista), com n’és d’arrelat el sentiment de culpa, el paper decisius dels objectes...

 

Alberich, Enric. Alfred Hitchcock: el poder de la imagen. Barcelona: Publicaciones Fabregat, 1987.
 

Bibliografia

 

- Brophy, Stephen. The use of glass in Alfred Hitchcock's "Blackmail". “CineAction”, núm. 50 (1999), pàg. 20-23.

- Carmona, Luis Miguel. El Cine de Alfred Hitchcock entre 1926 y 1939. Madrid: Suevia Films : Cacitel, [2004?].

- Chandler, Charlotte. Hitchcock íntimo. Barcelona: Ma non troppo, DL 2009.

- Fernández Cuenca, Carlos. El cine británico de Alfred Hitchcock. Madrid: Editora Nacional, 1974.

- Hitchcock, Alfred. Hitchcock-Truffaut. Madrid: Akal, Dl 1991.

- A Hitchcock reader. Marshall Deutelbaum,  Leland Poague (ed.). Ames: Iowa State University Press, cop. 1986. Pàg. 86.

- Lefévre, Raymond. Blackmail: aussi peu conformiste que possible. “Cinéma”, núm. 215 (nov. 1976), pàg. 120-122.

- Lopes, Joao. Blackmail. En Alfred Hitchcock. Lisboa: Cinemateca Portuguesa, 1994.

- La Muchacha de Londres. En Toro, Guillermo del. Hitchcock. Madrid: Espasa Calpe, cop. 2009. pàg. 51-54.

- La Muchacha de Londres (Blackmail)(DVD). Madrid: Universal Studios, DL 2002.

- O’Neill, Eithne. La Sensation du cinéma: éléments de forme dans l’oeuvre muette de Hitchcock. “Positif”, núm. 470 (avril 2000), pàg. 82-83.

- Ryall, Tom. Alfred Hitchcock & the British cinema. London. [etc.]: Croom Helm, 1986.

- Ryall, Jom. Blackmail. London: British Film Institute, 1993.

- Taylor, John Russell. Hitch : the life and work of Alfred Hitchcock. London: Faber and Faber, 1978. Pàg. 97-118.

- Telotte, J.P. The sounds of blackmail: Hitchcock and sound aesthetic. ”Journal of Popular Film and Television”, vol. 27, núm. 4 (winter 2001), Pàg. 184-191.

- Todos escuchan mis pensamientos: estética aural y subjetividad del sonido en Blackmail. En Nieves Moreno, Alfredo. Las Mecánicas del pájaro : ver y audiover el cine de Alfred Hitchcock. Buenos Aires: Signo, cop. 2011. Pàg. 123-156.

- Torres, Sara ; Murgiondo, Pello. La Muchacha de Londres. “Nosferatu”, núm. 1 (oct. 1989), pàg. 42-43.

- La Transición del mudo al sonoro. Manuel Palacio y Pedro Santos (ed.).Madrid: Cátedra, cop. 1995. Pàg. 206-209, 241.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema