SO BRITISH!.

Cicles
SO BRITISH!
pdf

The Loneliness of the Long Distance Runner

La soledad del corredor de fondo
  • Direcció: Tony Richardson
  • Guió: Allan Sillitoe (novel·la: Allan Sillitoe)
  • Música: John Addison
  • Fotografia: Walter Lassally
  • Interpretació: Tom Courtenay, Michael Redgrave, James Bolam, Avis Bunnage, Alec McCowen, James Fox, Joe Robinson, Julia Foster, Frank Finlay, John Thaw
  • Producció: Gran Bretanya
  • Any: 1962

 

La intel·ligència de Richardson està fonamentada en saber traslladar mitjançant recursos visuals i narratius pròpiament cinematogràfics la primera persona de la novel·la al punt de vista de la pel•lícula, sense haver de recórrer ni a la càmera subjectiva, ni a la inclusió de la veu en off que pogués donar un caràcter eminentment literari a la narració. L’única diferència substancial entre el relat i la pel•lícula –en quant a plantejaments generals ens referim- serà l’argument. Mentre Sillitoe [l’autor de la novel•la en la que es basa la pel·lícula] inicia el relat amb una breu descripció de la visa del protagonista i de la peripècia que finalment el durà al reformatori, centrant-nos després en les sensacions i pensaments del protagonista durant els entrenaments i la carrera final, Richardson li dóna major presència a l’estància del protagonista al reformatori, desenvolupant acuradament la seva relació amb el director, per aconseguir donar-li un sentit ple a l’enfrontament final entre tots dos personatges, a la competició que pràcticament tanca el film.

Richardson va trobar també la forma de traslladar a la seqüència de la cursa el plantejament de la lluita de classes que el novel·lista estableix en el llibre mitjançant la veu del seu protagonista –en un dels millors exemples del muntatge utilitzats com element constructor de sentit que puguem trobar a la història del cinema-. Amb la sistemàtica repetició al relat de les paraules “nosaltres” i “ells”, el seu protagonista estableix una línia divisòria fèrria entre ell i els de la seva classe que sempre els enfrontarà amb aquells que segons ell representen la “normalitat” i que són els mateixos que decideixen aïllar-se, tancant a tos aquells que no són com ells. Richardson, pel contrari, farà ús d’un desplaçament mitjançant el muntatge entre el punt de vista del corredor i protagonista, al d’aquells que l’animen o no, però que estan presents com espectadors de la cursa –entre ells el director de la institució, un fals humanista que és en realitat un autèntic fill de mala mare que assumeix gustosament el paper de “reeducador/repressor” que li ha encomanat la societat.

Amb la inclusió d’inserits, un cop d’imatge i so, i altres cops només d’un dels dos elements, Richardson ens va mostrant allò que pensa el corredor mentre es dirigeix a la meta, en un repàs mental a la seva vida que ens apropa a ell, de la mateixa manera que permetrà explicar la seva acció final –traslladant així amb elements cinematogràfics, com hem indicat, els pensaments que el novel·lista descriu al relat-. Pels finals, tant del llibre com de la pel·lícula, és necessari que el lector/espectador s’identifiqui per complet amb el personatge protagonista de forma  que comparteix amb ell allò que aquest sent al prendre la decisió final de desafiar el director, tot deixant clar que pot guanyar la cursa, però que no ho fa com forma de confrontació final amb la societat. Mentre que al llibre el corredor baixa ostensiblement el seu ritme fins a deixar passar el corredor que el persegueix –cosa que sabem mitjançant les paraules del protagonista-, a la pel·lícula ha de quedar clar que el personatge de Courtenay es nega a guanyar; per això i posat que Richardson no pot explicitar allò que pensa el personatge a l’apropar-se a la meta, el fa aturar-se i desafiar amb la mirada al director del reformatori, en un duel que el realitzador resol magníficament mitjançant l ritme que ofereix els primers plans d’un i l’altre sostenint la mirada.

Tot i que el final mostri el corredor realitzant els pitjors i més pesats treballs de reformatori –condemnat per la frustració del director davant el desafiament del protagonista-, l’espectador té plena consciència de la victòria d’aquest, plantejat no com un triomf estèril sinó com un valent i fructífer enfrontament d’un individu davant una societat injusta i opressora –d’aquí que Richardson alterni el plans del rostre de Courtenay apropant-se a la meta, amb els de la massa cridanera que l’espera allà-. D’aquesta manera el realitzador aconsegueix alhora una reflexió profunda sobre la societat de la seva època, alhora que un plantejament polític radical que apel·la tant al sentiment com a la raó de l’espectador.

 

Jiménez de las Heras, José Antonio. La soledad del corredor de fondo. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 64-65.
 

Bibliografia

 

- Durand, Philippe. La Solitude du coureur de fond. “Cinéma”, núm. 94 (mars 1965), pàg. 112-115.

- Hedling, Erik. Saturday night and Sunday morning./ The loneliness of the long distance runner. “Film International”, núm. 5(2003), pàg. 58-60.

- Hughson, John. The 'loneliness' of the angry young sportsman. “Film & History”, vol. 35, núm. 2 (2005), pàg. 41-48.

- Jiménez de las Heras, José Antonio. La soledad del corredor de fondo. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 64-65.

- Lefèvre, Raymond. La Solitude du coureur de fond. “Image et Son”, núm. 183 (avr. 1965), pàg. 97-99.

- Quirk, E.F. Social class as audience: Sillitoe's story and screenplay; The loneliness of the long-distance runner. “Literature/Film Quarterly”, vol. 9, núm. 3(1981), pàg. 161-171.

- Richardson, Tony. Long distance runner: a memoir. London ; Boston: Faber and Faber, 1993.

- Rollins, J.B. Novel into film: The loneliness of the long-distance runner. “Literature/Film Quarterly”, vol. 9, núm. 3 (1981), pàg. 172-188.

- Sillitoe, Alan. La Soledad del corredor de fondo. Barcelona: Seix Barral, 1962.

- La Soledad del corredor de fondo (The Loneliness of the Long Distance Runner)(DVD). Barcelona: Filmax Home Video, DL 2005.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema