Un artesà contra el progrès.

Aula de cinema
Un artesà contra el progrès
pdf

 

Per al meu germà i per a mi, la imatge i el so van formar part de la nostra infància. Encara abans de veure les seves pel·lícules, Tati ens va ensenyar a mirar i a escoltar. Més tard, en treballar en el muntatge, vaig comprendre la utilitat de l'observació.

Durant el meu període de pràctiques en Playtime, numerava quilòmetres de pel·lícula. Tati i el muntador cap treballaven el muntatge d'imatges durant mesos, tallant, allargant escenes. Sovint, als ajudants i a els qui fèiem pràctiques se'ns feia venir para, darrere del teló, visionar una seqüència muda i escoltar la nostra reacció. L'ens explicava que la imatge devia en primer lloc funcionar sense el so, sense la música. Una vegada acabada la imatge, donava començament la sonorització, que Tati controlava completament.

Els sons són elements còmics, com la imatge, però treballats per separat. Exigia molt dels tècnics: gens de rutina, ser inventiu. No li agradava que els sorolls de passes es gravessin forçosament amb sabates. Calia buscar una altra sonoritat. Barrejar sons, obtenir efectes en desfasament amb el que acostuma a veure's en la pantalla. Per al quadre lluminós de Playtime no aconseguia trobar les freqüències que desitjava. Llavors es va posar en contacte amb un enginyer de so d'Alemanya, qui va aconseguir gravar-li el so exacte que anava buscant. La cerca implicava la creació d'un so. Continuava durant la mescla de sons en la seva forma de dosificar les veus, procurant fer-les incomprensibles, o de privilegiar un so en off perquè aportava un element còmic.

Aquesta exigència, aquesta cerca, la tenia per a cadascuna de les seves pel·lícules. El meu treball com a ajudant de muntatge en Trafic (1970) i muntadora cap en Parade (1974) m'ha ensenyat més, i he après a no col·locar mai una llauna en els prestatges pensant que ja estava acabada.

A continuació venia la mescla, i tots arribàvem amb abundància de sons, i Tati, com un director d'orquestra, de nou donava un sentit més, un altre valor en el dosatge dels elements.

Tal vegada siguin tots aquests anys de treball al seu costat els que m'han permès llançar-me a la realització de Tati, sur les pas de M. Hulot (1989) i sentir prop de mi una presència que em crida a l'ordre o que em reconforta, i que penso romandrà amb mi encara per molt temps.

 

Tatischeff, Sophie. A propósito de Jacques Tati. "Nosferatu", núm. 10 (oct. 1992), pàg. 4-5.

 

 

Tati, a Playtime, no fa més que portar fins a un extrem els postulats de refús del muntatge d’André Bazin i obrir-se un camí dins de la modernitat cinematogràfica. Ell mateix ho va reconèixer: "En Playtime tinc la impressió, potser massa pretensiosa, d'aportar alguna cosa al jove cinema: no vull dir que els joves cineastes hagin de rodar els seus films en 70mm., vull dir simplement que obro algunes portes sobre algunes coses que no es feien i que són practicables".

Entre l'àmplia llista de portes que va obrir destaquen: la gran pantalla de 70 mm. com a instrument per treballar en un camp ampli de visió; la filmació amb escassos moviments de càmera; la utilització monocromàtica del color; la multiplicació de personatges fins a convertir el producte en el retrat d'una col·lectivitat; la multiplicació d'accions paral·leles que es fraccionen en llargues seqüències que trenquen amb l'estructura tradicional d'aquesta seqüència; la dispersió del diàleg en escasses unitats insignificants; el plurilingüisme i la visió pluricultural de l'entorn; la reelaboració del treball de so; la destrucció de la noció clàssica del gag; la dispersió del personatge de M. Hulot dins de la col·lectivitat i l'aparició de nombrosos falsos Hulot que actuen com a espectre del personatge central; la cerca d'una relació entre l'espai i els personatges, la multiplicació d'enquadraments dins de la imatge; etc. Curiosament, aquestes portes no van ser reobertes per altres cineastes. El cinema de la seva època no va comprendre Playtime i el cinema actual l'ha oblidat.

 

Quintana, Àngel. Monsieur Hulot frente a las nuevas tecnologías de la imagen. "Nosferatu", núm. 10 (oct. 1992), pàg. 40-47.

 

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema