Un clàssic del cinema xinès pre-Mao.

Aula de cinema
Un clàssic del cinema xinès pre-Mao
pdf

 

A partir de 1932, les qüestions socials al cinema xinès s’aborden amb un realisme que serà un tret dominant dels anys trenta. Essent fidels a un model melodramàtic i demostrant admiració pels cineastes de Hollywood (a Mack Senett, Charlie Chaplin i Harold Lloyd els hi seguiran Ernst Lubitsch i Frank Borzage), els directors d’esquerres demostren una voluntat d’ocupar-se de la realitat social que s’anticipa al neorealisme italià.

La seva determinació queda reforçada per la seva confrontació amb el poder, que recorre a la censura i no dubta en enviar els seus sicaris, els camises blaves, contra els estudis anomenats malpensants. També l’enforteixen les reaccions contra l’agressió japonesa, que es tornen més fermes després de l’inici, l’any 1937, de la guerra sinojaponesa donant lloc a una onada de films de defensa nacional, Lang Xhan die Xue Ji [The Wolf Hill](Fei Mu, 1936).

De fet, als anys trenta s’inicia la primera edat d’or del cinema xinès, que es confon amb la de Xangai. Preparada per les pel•lícules de Sun Yu (Ye Cao Xian Hua, 1930) adquireix tota la seva força dos anys després trobant el seu punt àlgid en 1937, justament abans de l’ocupació de la ciutat pels japonesos.

Els guions són obres de dramaturgs (Xia Yan, Yang Hanshng, Tian Han) que pertanyen a la Lliga d’Escriptors d’Esquerres i, en secret, al Partit Comunista. El seu paper resulta imprescindible en el cinema xinès d’aquest període. Cal tenir en compte que el setè art roman a Xina durant molt de temps (en concret fins a l’aparició de la Cinquena Generació als anys vuitanta) en l’òrbita de la literatura i de les arts escèniques (teatre, òpera). Durant uns cinquanta anys, amb l’excepció del dolorós parèntesi de la Revolució Cultural, Xia Yan serà una de les seves figures essencials.

Totes les companyies acusen les tensions polítiques. En la productora Mingxing coincideixen aquells que, sostinguts pel Kuomintang [Partit Popular Nacional de Xina], reivindiquen un cinema comercial de pur entreteniment i aquells que defenen idees progressistes (Shen Xiling, Yuan Mushi). El mateix passa en la productora Lianhua, on treballen alguns dels directors més coneguts com Zhu Shilin, Cai Xunxeng, Sun Iu, Xen Fu i Fei Mu, les seves pel•lícules evoquen la condició obrera, Dalu [The Big Road](Sun Iu, 1935) i femenina, Nu xing de na han [Cry of Woman](Xen Xiling, 1933), les dificultats dels més humils, Xin nu xing [New Woman](Cai Xuxeng, 1934) i el pes de la cultura tradicional. Tot i que la temàtica rural comença a desenvolupar-se en aquest moment, Chun can [Spring Silkwarms](Xeng Bugao, 1937) –la seva expansió vindrà després de l’arribada del comunisme-, el cinema de Xangai és prioritàriament urbà Shi zi jie tou[Crossroads] (Xen XIling, 1937) i Malu tianshi [Street Angel](Yuan Muzhi, 1937).

 

Shi zi jie tou és una clara mostra del denominat cinema urbà xinès

 

L’ocupació de Xangai en 1937 provoca la dispersió dels cineastes i dels guionistes. Alguns es refugien a Hong Kong. Uns altres segueixen al govern nacionalista que s’arreplega a Hankou i després a Xingqing. També hi ha qui s’uneix a les tropes comunistes a Ian’an, on es forma el Grup Cine del 8è Exèrcit d’Alliberament. Per últim, alguns decideixen quedar-se on estan i tracten de treballar aprofitant-se de la relativa llibertat concedida pels japonesos a les concessions estrangeres, que conserven el seu estatut de zona llibre fins al 1941 (període anomenat d’illa orfe). Es filmen drames d’època, sovint tenyits d’al·lusions patriòtiques, així com el primer llargmetratge de dibuixos animats, Tie shang gong zhu [Princess Iron Fan](germans Wan, 1941), pioners de l’animació.
Aquests esdeveniments precipiten el final de la gran època del cinema de Xangai. Malgrat tot, el seu esperit es perpetuarà en sordina, fins i tot després de la victòria dels comunistes, per part d’aquells que van ser els seus forjadors.

Els dotze anys que segueixen constitueixen un període intermedi, pertorbat per la Guerra de la Resistència contra l’invasor i per la guerra civil, durant la qual els documentals i els noticiaris substitueixen a la majoria de pel·lícules de ficció, d’accent sovint patriòtics. El conflicte bèl·lic impedeix, per altra banda, l’aparició dels nous cineastes. La gran generació sorgida a principis dels anys trenta basta per satisfer una producció limitada per les circumstàncies i seguirà omplin en cinema dels anys cinquanta i seixanta, tot i que l’arribada d’una nova generació, per altra banda escassa, acompanya el canvi de règim.

Després de l’ocupació total de Xangai en 1941, altres realitzadors fugen de la ciutat i s’instal·len a Hong Kong, mentre alguns dels que els havien precedit abandonen aquesta darrera per Yan’an, caserna general de les forces comunistes. Posteriorment, entre el final de la guerra en 1945 i l’inici de la guerra civil en 1946, i la victòria dels comunistes sobre els nacionalistes en 1949, es produeixen els intercanvis incessant entre totes dues metròpolis, que es perllonguen més enllà d’aquest darrer esdeveniment. Es creuen els camins dels que tornen al país, a vegades de manera temporal per la censura exercitada pel Kuomintang i els que prefereixen allunyar-se d’ell davant de l’avanç de les tropes comunistes.

Acabada la guerra contra els japonesos, Xangai gaudeix, per primer cop, de l’oportunitat de brillar durant un període breu però enlluernador, semblant a una segona edat d’or, on s’estrenen algunes pel•lícules produïdes sobretot per una nova companyia, la Kunlun, que obté un merescut èxit.

 

Yi Jiang chun shui xiang dong lui és probablement la pel·lícula més representativa i coneguda de l'època

 

Composta per dues parts, Yi Jiang chun shui xiang dong lui [Spring River Flows East] (Cai Xuxeng i Zheng Junli, 1947-48) és la més coneguda. El seu relat cobreix un període que s’exten des de 1936 fins a la postguerra i denuncia la traïció dels ideals revolucionaris. Ba qian lu yun he yue [Eight Thousand Li of Cloud and Moon] (Xi Dongshan, 1947), Wanjia denghuo [Myriad of Lights](Shen Fu, 1948) i Xian cheng zhi chun (Fei Mu, 1948) coronen aquesta producció precomunista que viu les seves darreres hores, mentre que la caiguda del govern nacionalista permet a Zheng Junli concloure el rodatge, interromput per la censura, de Wuya yu maque [Crows and Sparrows](1949).

Al nord, a Xangxun, Jin Shian realitza una altra pel•lícula que deixa empremta Song hua jiang shang [Along the Sungari River](1947) que exalta el patriotisme dels xinesos davant l’invasor japonès a Mantxuria.
A Hong Kong es refugien uns altres cineastes de Xangai. Wang Weiyi filma allà Zhujiang lei [Dawn Must Come](1949) en cantonès i no en mandarí, com era costum (a partir de 1956 aquest es convertirà en llengua oficial i serà la de la Xina continental fins a la Cinquena Generació) i Qing gong mi shi [La ciudad prohibida](Zhu Shilin, 1948/50) serà la primera pel•lícula que patirà els anatemes del poder, seguida aviat de Wu Xun Zhuan [The Life of Wu Xun] (1950), jutjada de petita-burgesa.

Per últim, a les regions del nord controlades durant molt de temps pels comunistes, l’arrencament de la seva producció, primer a Xiangshan i després a Xangxun, es confirma amb la sèrie documental de Yuan Muzhi i Chen Bo’er i molt aviat per la primera ficció de l’era comunista, Quiao (Wang Bin, 1949).
Seguint el model soviètic, s’organitzen noves estructures. El sistema de producció i de distribució es transforma sencer. Una Oficia del Cinema supervisa el conjunt de manera primmirada. Els estudis privats de Xangai es nacionalitzen en 1953. Es creen d’altres per tot el país.

 

Labarrère, André Z. Atlas del Cine. Madrid: Akal, 2009.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema