Un vent nou bufa a Europa.

Aula de cinema
Un vent nou bufa a Europa
pdf

Ladri di biciclette

El ladrón de bicicletas
  • Direcció: Vittorio de Sica
  • Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica, Gherardo Gherardi, Suso Cecchi D'Amico, Oreste Biancoli, Adolfo Franci, Gerardo Guerrieri (Novel·la: Luigi Bartolini)
  • Música: Alessandro Cicognini
  • Fotografia: Carlo Montuori
  • Interpretació: Lamberto Maggiorani, Enzo Staiola, Lianella Carell, Gino Saltamerenda
  • Producció: Itàlia
  • Any: 1948

 

Ladri di biciclette representa la síntesi immillorable de dos personalitats excelses del cine italià. Per un costat, Vittorio De Sica, brillant intèrpret (galant i simpàtic canalla) del cine de l’època feixista i extraordinari director d’actors (fanfarronejava que podia fer actuar inclús les pedres). Per l’altra banda, Cesare Zavattini, incansable motor de reflexió sobre el sentit del cinematògraf, ànima teòrica del moviment neorealista.

La col•laboració entre ambdós s’havia consolidat amb I bambini ci guardano (1943) un sobri melodrama representat a través dels ulls dels dèbils: un nen que viu l’abandó de la mare i el conseqüent suïcidi del pare. La mirada sobre la infantesa traïda i perduda segueix amb Sciuscià (1946), on Zavattini aplica la seva teoria del seguiment: investigació sobre com viuen la seva quotidianitat nens obligats a espavilar-se com poden, una dramàtica representació de la pobresa heretada per la guerra.

Un any més el binomi De Sica - Zavattini perfecciona l’experiment adaptant molt lliurement la línia narrativa de la novel•la Ladri di biciclette de Luigi Bartolini: l’originari pintor flâneur que assumeix la recerca de la bicicleta robada com un descobriment dels carrerons amagats i pintorescs de Roma, es converteix en la dramàtica odissea d’un obrer que intenta recuperar la seva imprescindible eina de treball. Dins del laberint urbà permeable a múltiples digressions costumistes, els autors dibuixen un modern mecanisme de relat: un recorregut (aparentment casual) d’anècdotes que organitzen el flux del patiment interior del protagonista. Un home en el que el seu rostre es dibuixa el cansament existencial i el desànim. Un dels tants derrotats de la postguerra que només troba suport i solidaritat en el seu fill, petit però ja madur. Como en el final de Roma città aperta (Rossellini, 1945) l’única via de rescat a la tragèdia contemporània està en mans de les generacions futures.

 

Ludovico Longhi (Universitat Autònoma de Barcelona)
 

La critica diu

 

“Vaig passar mesos sense que ningú em volgués comprar el guió de Ladri di biciclette. Un dia, un productor americà em va oferir milions però amb una única condició i aquesta era que Cary Grant interpretés el paper de l’obrer. Em vaig negar, malgrat tots els dòlars que tant desitjava”. Finalment Vittorio de Sica amb els seus propis medis va filmar el tema de Zavattini expressant el que és la seva línia de conducta: “Com a autor de la cinta, el que m’interessa del cinema actual, és aquesta exploració de l’home que permet la càmera, és anar a buscar com amb un microscopi els éssers en la seva vida familiar”. “A l’escena final quan Lamberto Maggiorani, intèrpret no professional, plorant sent la mà del nen que li llisca dins de la seva, va tenir la sensació que el seu fill era a prop d’ell i les seves llàgrimes van ser realment plenes d’humilitat”.

 

 

Quina és la resposta que Vittorio de Sica dóna al problema social? En realitat cap ni una. Almenys que consideri Bruno com l’esperança d’un futur millor. D’aquesta manera ha pres cos aquesta misèria en la que s’ha volgut limitar a de Sica i Zavattini. Però advertir i comprovar la misèria, la indiferència, la immensa inèrcia del pensament social sobre l’individu no és una manera de denunciar-los? En realitat, som nosaltres, testimonis a favor d’Antonio Ricci el que denunciem allò que l’oprimeix. És l’equivalent a dir, amb André Bazin, que “els esdeveniments i els éssers mai són sol•licitats en el sentit que ho faria una tesi social. Però la tesi d’aquesta mida sorgeix dels éssers i dels esdeveniments ben formats i construïts i tant més irrecusable en quant que ens és entregada com afegidor. Som nosaltres mateixos, amb la nostra intel•ligència, els que la desprenem del conjunt i la construïm, no ho fa la pel•lícula.

El llenguatge de Ladri di biciclette és d’una nuesa extrema. La progressió cap aquesta nuesa és lenta; tota brillantor, tota dramatització són evitades, en els llargs plans fixos de les vint-i-set seqüències de l’obra en els que res cridarà l’atenció sobre la càmera que s’oculta en els plans medis i de conjunt. El diàleg és banal com la vida mateixa, i com aquesta, real. La pel•lícula és la interrogació fonamental de l’home vers la seva condició.

 

Hovald, Patrice G. El Neorrealismo y sus creadores. Madrid: Rialp, 1962.
 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Alix, Y. Sciuscia et Le voleur de bicyclette: les enfants nous regardent. “Positif”, núm.288 (févr. 1985), pàg. 72-73.
  • Alonge, Giaime. Vittorio de Sica. Ladri di biciclette. Torino: Lindau, cop. 1997.
  • Cartier, Clarice. Zavattini, Le voleur de byciclette et les problèmes d’écriture. “CinémAction”, núm. 70 (1994), pàg 169-175.
  • Celli, Carlo. Ladri di biciclette. En The Cinema of Italy. Giorgio Bertellini (ed.). London ; New York: Wallflower, 2004. Pàg. 43-52.
  • Celli, Carlo. The legacy of Mario Camerini in Vittorio de Sica's The bicycle thief (1948). “Cinema Journal”. Vol. 40, núm. 4 (Summer 2001), pàg. 3-17.
  • De Sica, Vittorio. Ladrones de bicicletas. México: Era, cop.1977.
  • Humbert, Michelle. Point d'échappée. “Vertigo”, núm. 18 (mars 1999), pàg. 42.
  • La Fuente, Léonardo de. Le voleur de bicyclette. “Cinéma”, núm. 239 (nov. 1978), pàg. 113.
  • Ladri di biciclette. En Arecco, Sergio. Cinema e paesaggio. Genova: Le Mani, 2009. Pàg. 135-137.
  • Ladri di biciclette. En Aristarco, Teresa. Lo Schermo didactico: un esperimento di alfabetizzazione cinematografica nella scuola dell'obbligo. Bari: Dedalo, 1988. Pàg. 146-155.
  • Ladri di biciclette. En Buache, Freddy. Le Cinéma italien: 1945-1979. Lausanne: L'Age d'Homme, [1979]. Pàg. 22-23.
  • Ladri di biciclette. En Le Néo-réalisme italien : bilan de la critique. Paris: Lettres Modernes: Minard, 1964. Pàg. 154-158.
  • Ladri di sogni e fabriche di biciclette: un secolo di film italiani.Gussago, Brescia: L'Arengario, 2010.
  • Ladrón de bicicletas (Ladri di biciclette)(DVD). Barcelona: Manga Films, DL 2005.
  • Ladrón de bicicletas. En Agel, Henri. Vittorio de Sica. Madrid: Rialp, 1957. Pàg. 85-106.
  • Ladrón de bicicletas. En Aguilar Alvear, Santiago.Vittorio De Sica. Madrid: Cátedra, 2015. Pàg. 156-177.
  • Ladrón de Bicicletas. En Méndiz Noguero, Alfonso. Cómo se hicieron las grandes películas. Madrid: CieDossat, 2003.
  • Le voleur de bicyclette. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 430 (mars 1994), pàg. 1-89.
  • Lombardi, Elena. Of bikes and men: the intersection of three narratives in Vittorio De Sica's Ladri di biciclette. “Studies in European Cinema”, vol. 6, núm. 2-3 (2009), pàg. 113-126.
  • Miret, Rafel. Ladrón de bicicletas, Vittorio De Sica. “Dirigido por”, núm. 340 (dic. 2004), pàg. 44-45.
  • Prédal, René. Le Néorealisme italien et Le voleur de bicyclette. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 430 (mars 1994), pàg. 1-7.
  • Tomasulo, Frank. Bicycle thieves: a re-reading. En Vittorio De Sica: contemporany perspectives. Howard Curle ; Stephen Snyder (ed.). Toronto ; Buffalo ; London: University of Toronto Press, 2000. Pàg. 160-171.
  • West, Mark. Holding hands with a Bycicle thief. Vittorio De Sica: contemporany perspectives. Howard Curle ; Stephen Snyder (ed.). Toronto ; Buffalo ; London: University of Toronto Press, 2000. Pàg. 137-159.