Una lliçó d'André S. Labarthe.

Cicles
Una lliçó d'André S. Labarthe
pdf

Lliçó 1

 

Adieu Rita (1987)                                                                                         


És un film fet sota una mena d’urgència, realitzat per un programa de televisió, durant el festival de Cannes i a partir de la noticia de la mort de Rita Hayworth. El comentari és una reflexió sobre una altre mort,  la del cinema, que veu com  la televisió i les seves exigències  converteixen en un esdeveniment la desaparició d’una de les icones de la història del cinema.

 

Antonioni, la dernière séquence (1985)                                                         


S’ha dit que el darrer pla del film retrata la mort a partir del moviment de la càmera, un tràveling al que s’afegeix una grua. Antonioni ens explica la realització d’una proesa tècnica i conceptual.

 

Sylvie Guillem au travail (1988)                                                                             


La càmera de Labarthe segueix a la ballarina Sylvie Guillem durant la seva ronda diària de classes, assajos i funcions, fent-nos evident la seva dedicació a la conquesta de la perfecció. 
 
 
 

John Cassavetes (1969)                                                                                       


“Quan ens vam trobar, John Cassavetes ja era l’autor de tres films: Shadows, una pel·lícula independent realitzada a Nova York, Too Late Blues i A Child is Waiting, dues experiències dutes a terme a Hollywood i que ell considerava desastroses. En aquell moment havia acabat el rodatge de Faces, un film que necessitaria tres anys de muntatge. 

El que proposem és el film del naixement d’un cineasta. Tres anys més tard, amb Faces ja acabada, Cassavettes fa una escala a París de camí cap al Festival de Venècia. No és el mateix home el que ens parla sinó un home que ha madurat, que reflexiona sobre si mateix i treu lliçons de la seva experiència. Un home que ens explica Amèrica, el que significava Shadows –una obra d’adolescència i esperança- i el que és Faces, obra de l’edat adulta i el desencantament” (A. Labarthe)
 
 
“En ple treball, Cassavetes acull a Knapp i Labarthe a casa seva. De seguida afirma que el silenci és la mort i parla, elogia, fa bromes, davant d’una càmera que es limita a seguir-lo, a deixar-se portar per la cadència frenètica d’una paraula que només les pròpies riallades interrompien. Aquell dia, en aquell moment precís, Cassavetes és això, una riallada. I és una idea genial mostrar aquesta rialla barrejada amb els rushes de Faces, que tot just acaben de ser descoberts a la moviola. Són fragments que no il·lustren cap idea, que no proven cap tesi o discurs: perllonguen el gest, les vibracions del cos del cineasta. D’un cantó i de l’altre, d’un muntatge invisible, la respiració és la mateixa, la presència és la mateixa. Tres anys més tard, acabat el muntatge de Faces, retrobem a Casavettes assegut en algun lloc de Paris. Ha envellit, està molt més calmat. Però la paraula no triga en embalar-se altre cop, els cos es desplega, s’aixeca i es belluga atraient cap a ell, cap al seu moviment, els dels fragments de Shadows" (C. Neyrat, Cahiers du cinéma, maig 2005).