Varda-Demy. TOT UN MÓN

Cicles
Varda-Demy
TOT UN MÓN
pdf

Les parapluies de Cherbourg

Los paraigües de Cherbourg
  • Direcció: Jacques Demy
  • Guió: Jacques Demy
  • Música: Michel Legrand
  • Fotografia: Jean Rabier
  • Interpretació: Catherine Deneuve, Anne Vernon, Nino Castelnuovo, Ellen Farner, Jean Champion, Marc Michel, Mireille Perrey
  • Producció: França-Alemanya
  • Any: 1964

En una entrevista de 1964, un periodista li preguntava al director d’Els paraigües de Cherbourg què l’havia portat a prescindir tan deliberadament del realisme, per què havia convertit el quotidià en una estranya òpera on els personatges cantaven en tot moment, fins i tot per a coses tan vulgars com demanar la sal o parar un taxi. Jacques Demy es limitava a respondre: “Què hi ha d'estrany en cantar?”. I en efecte, per què cantar hauria de ser l'excepció?

Quan l'extraordinari es torna norma s'inventa un nou quotidià, una nova normalitat, tant més fantàstica que ningú la qüestiona. Al cap i a la fi, els personatges de Godard conformaven una espècie sui generis o, com deia Gilles Deleuze, una espècie pròpia d’anthropos, una forma d'ésser humà que només podia trobar-se en les seves pel·lícules. Eren els humans godardians, tan estranys i, no obstant això, tan comuns. El mateix podria dir-se de Jacques Demy. Els éssers que poblen aquest Cherbourg de colors saturats, ben bé podrien ser entitats de meravella, vivint en l'hedonisme musical d'un encantament. I no obstant això, també podríem afirmar que no hi ha personatges més prosaics que aquests, ni història més comuna.

Sol dir-se que els herois de contes meravellosos sempre han de passar d'un món primari i quotidià (per exemple, Kansas) a un món secundari de fantasia (l'anomenem Oz, Narnia o el País de les Meravelles). Sembla que en Els paraigües de Cherbourg, el món primari i el secundari, el somni i el real, s'han tornat indistingibles, s'han convertit en mons simultanis. La realitat ha emmalaltit de fantasia o la fantasia de realitat. No obstant això, emmalaltir bellament continua sent emmalaltir.

Per això, els llums virtuosos d'aquesta “òpera cantada”, amb aquests colors que inflamen les façanes de Cherbourg i aquests papers florals on els personatges s'enfonsen, encara que volguessin passar per meres decoracions, no poden evitar parlar-nos de contradiccions burgeses, decepcions morals i dictadures econòmiques. No és que la fantasia disfressi la realitat, o la realitat amagui la fantasia, és que l'una i l'altra només existeixen en la disfressa. El film de Demy és una gran disfressa brechtiana i, com a tal, no pot ni vol amagar la seva ironia. És com en les històries de Boris Vian, on els ratolins parlen i el sol desprèn música de les aixetes, sense que això pugui evitar que també existeixin els tumors, els noticiaris tristos o les grans catàstrofes. Llavors, els terrors del quotidià no es priven del fabulós, però a condició que l'imaginari no abandoni la cruesa i els rigors del real. Per això, el romanç “feèric” entre Geneviève i Guy es veurà interromput per la Guerra d'Algèria, en el mateix món fílmic on res, absolutament res, aconsegueix interrompre el musical. I mentrestant, l'espectador potser se sorprèn que un mecànic adori l'òpera i el proletari entoni com un baríton. Ja sabem la resposta de Jacques Demy: “però què té d'estrany cantar?”

 

Mario Barranco (Universitat Pompeu Fabra)

La critica diu

Les Parapluies de Cherbourg és, segons la fórmula de Jacques Demy, un film “cantat”... “Cantat”, com podríem dir també “en color” o “panoràmic”, i és evident que és aquesta la seva novetat més destacable. No és un film on s’interromp la paraula de tant en tant per donar pas a les cançons, sinó que aquestes la substitueixen completament i, enlloc d’aparèixer brillantment com a una comèdia musical on reclama la seva diferència, aquí intenta tot el contrari i fer oblidar la seva incongruència inicial. Allò que més crida l’atenció del film, potser, és la facilitat amb la que després d’uns minuts els espectadors acceptem la convenció que ens imposa Demy, acceptem jugar al joc i entrem amb ell a l’univers on les lleis més fonamentals -i els colors també tenen el mateix paper de desajustament de la realitat- no són com les nostres.

La forma musical adoptada per Michel Legrand s’emmotlla sovint sobre la paraula i les seves inflexions naturals; amb la voluntat de que cada mot es pugui comprendre es refusa qualsevol acrobàcia vocal i de notes extremes, tant a les greus com a les agudes. En aquest aspecte, la confessió al garatge pot ser una declaració d’intencions: No m’agrada l’òpera, el cinema és millor. La cadència es alenteix una mica pel cant, i les modulacions no fan més que accentuar sense caricaturitzar les inflexions del discurs. Sobretot als breus intercanvis, als diàlegs, discussions que conformen nombroses escenes: les del garatge, les del cafè o la bugaderia, les animades i ràpides discussions entre Geneviève i la seva mare, també totes les escenes amb Elise i la majoria amb Madame Emery. És aquí on Legrand es fixa en el jazz i en els seus ritmes que permeten reproduir la fragilitat sense alè de la tieta Elise, la febrilitat de Madame Emery o la impaciència d’Aubin. Aleshores, la música que acompanya a cadascun dels personatges mostra millor que les paraules el seu esperit, és el quartet dels enamorats els que retornen a un estil vibrant i simple, intensament lírics, que espremem fins a una nuesa commovedora els seus sentiments profunds.

 

 

El retret més injustificat i miserable -també el més comú- que es pot fer de Les Parapluies de Cherbourg és sobre la seva presumpta pobresa melòdica. Totalment fals, el film enamora fins i tot a l’espectador més experimentat pel tractament en la fusió dels seus temes, la generositat amb la qual passa d’un a un altre. Jo n’he trobat dinou, dels quals sis apareixen tres cops a la pel·lícula. Demy i Legrand els utilitzen en efecte com els leitmotivs que acompanyen un personatge o una situació i on els restabliments i les alteracions testifiquen l’evolució dels sentiments.

Partint dels més simples, trobem temes lligats a un personatge precís: el de Madame Emery que, apareix per primer cop a la joieria Dubourg (Nous sommes dans une situation difficile), reapareix al sopar de Rois, després al final de la segona part, fins que li diu a Cassard el compromís de Geneviève. El tema de Roland Cassard apareix també a la joieria i al sopar dels Rois (Autrefois, j’ai aimé une femme), és sobre el que ell promet a Geneviève d’encarregar-se del fill com si fos seu. Aquest tema ens porta més lluny, ja que ja era el mateix que va sonar al personatge de Cassard a Lola (Jacques Demy, 1961). el tema més sincopat de la tieta Elise, apareix dos cops a la primera part, i també al retorn de Guy a casa seva i també al relat on explica l’atemptat que explica la seva ferida a la cama. El tema de Madeleine no apareix, com ella, més que fugaçment a la primera part, però s’amplifica i triomfa en tota la resta del film.  Queden els dos temes més celebres, els que han contribuït a la popularitat del film al món, tots dos relacionats alhora a Guy i a Geneviève. El primer és podríem anomenar el de les promeses; és el de l’amor alegre i que no se sent amenaçat. apareix tres cops en l’inici del film per desenvolupar-se plenament en el passeig pel port: Nous aurons des enfants….Acompanya en la segona part la carta de Guy i els fragments d’amor que es difuminen abans de reaparèixer una darrera vegada en la tercera, tristament represa per un alto solo, fins que Guy descobreix que al lloc on hi havia la botiga de paraigües ara hi ha una bugaderia.

 

 

L’altre tema no apareix menys d’onze cops a la pel·lícula. És el crit dels amants que s’han de separar - Mon amour, ne me quitte pas…. - i de l’angoixa de l’absència: J’avais tellement peur de ne pas te trouver… De fet un doble tema, que “contamina” d’una manera o d’una altra tota l’estructura musical de la pel·lícula. Introduït des dels títols de crèdit, és amb la que s’abaixarà el teló, amb la que se separen a l’estació els amants, les notes esfereïdores que sonen a la mateixa estació quan Guy torna d’Algèria, i amb les que, al final, la parella es retroba indiferentment a la benzinera. És el tema de les escenes principals, però també el dels records insidiosos que ennuvolen un present que aspiren a oblidar.

L’examen d’aquests temes evidencien clarament l’estructura dramàtica del film: ni Guy ni Geneviève tenen un tema propi. Ells no existeixen sinó plegats i l’un per l’altre; la música dóna la seva unitat essencial, la seva aspiració a la fusió. Després de la seva separació a l’estació, Geneviève s’uneix als temes de la seva mare, sense deixar de turmentar-se de la crida d’allò que fuig; Guy es deixa absorbir totalment pel tema únic de Madeleine. Amb prou feines sabran reconèixer les fràgils notes d’una unitat trobada massa tard a la punyent escena final.

 

Berthomé, Jean-Pierre. Jacques Demy et les racines du rêve. Nantes: L'Atlante, 1996.

 

Bibliografia

 

- Berthomé, Jean-Pierre ; Haustrate, Gaston ; Prédal, René. Les Parapluies de Cherbourg. “Cinéma”, núm. 271-272 (juil.-août 1981), pàg. 38-41.

- Casas, Quim. Jacques Demy: los años Deneuve. “Dirigido por”, pàg. 361 (nov. 2006), pàg. 62-63.

- Chevassu, François. Les Parapluies de Cherbourg.  “Image et Son - La Revue du Cinéma”, núm. 174 (juin 1964), pàg. 96-97.

- Dupré, Vincent. Jacques Demy: l'ennui, le néant. “Jeune Cinéma”, núm. 321 (déc. 2008), pàg. 4-11.

- Gilson, René ; Martin,  Marcel. Les Parapluies de Cherbourg. “Cinéma”, núm. 84 (mars 1964), pàg. 115-117.

- Hill, Rodney F. The New Wave meets the tradition of quality: Jacques Demy's The umbrellas of Cherbourg. “Cinema Journal”, vol. 48, núm. 1 (Fall 2008), pàg. 27-50.

- Johnson, William. More Demy. In praise of The young girls of Rochefort. “Film Comment”, vol. 32, núm. 5 (Sept.-Oct. 1996), pàg. 72-76.

- Lefèvre, Raphaël. Du chant avant toute chose. “L’Art du Cinéma”, núm. 57-60 (été 2008), pàg. 19-39.

- La Mélodie du bonheur. En Le Monde enchanté de Jacques Demy. Matthieu Orléan (coord.). Paris: Skira Flammarion: la Cinémathèque française: Ciné-Tamaris, cop. 2013. Pàg. 50-111.

- Noguez, Dominique. Sémiologie du parapluie. “CinémAction”, núm. 58 (janv. 1991), pàg. 120-121.

- Les Parapluies de Cherbourg. En Berthomé, Jean-Pierre. Jacques Demy et les racines du rêve. Nantes: L'Atlante, 1996. Pàg. 164-188.

- Les Parapluies de Cherbourg. En Jacques Demy: 5 cartes postales d'Agnès Varda. Paris: La Martinière, cop. 2010. Pàg. 63-85.

- Los Paraguas de Cherburgo. (Les Parapluies de Cherbourg) (DVD).  Valladolid: Divisa Home Video, DL 2006.

- Philippe, Pierre. Les Parapluies de Cherbourg. “Cinéma”, núm. 85 (avril 1964), pàg. 124.

- Reader, Keith. The umbrellas of Cherbourg/Les parapluies de Cherbourg/Die Regenschirme von Cherbourg. “Sight & Sound”, vol. 7, núm. 2 (Feb. 1997), pàg. 62.

- Taboulay, Camille. Le Cinéma enchanté de Jacques Demy. Paris: Cahiers du cinéma, 1996.

- Taboulay, Camille. Les parapluies de Cherbourg: Jacques Demy. “Cahiers du Cinéma”, núm. special (1993), pàg. 90.

- Toubiana, Serge. Le premier qui m'ait vue... “Cahiers du Cinéma”, núm. 438 (déc. 1990), pàg. 38-41.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema