Varda-Demy. TOT UN MÓN

Cicles
Varda-Demy
TOT UN MÓN
pdf

Lola

  • Direcció: Jacques Demy
  • Guió: Jacques Demy
  • Música: Michel Legrand
  • Fotografia: Raoul Coutard
  • Interpretació: Anouk Aimée, Marc Michel, Alan Scott, Jacques Harden, Margo Lion, Carlo Ponti, Elina Labourdette
  • Producció: França-Itàlia
  • Any: 1961

 

Com la majoria de membres de la Nouvelle Vague, Demy va disposar d’un pressupost força escàs per dirigir la seva primera pel•lícula, tot i que contés amb l’experiència d’haver filmat diferents curts. Aquestes dificultats financeres -imposades pel productor Georges de Beauregard que volia produir només una pel•lícula de baix cost- obliguen a Jacques Demy (antic estudiant de Belles Arts, pintor ocasional i cineasta molt preocupat sempre pel color, com demostren els seus títols posteriors) a filmar el seu primer film en blanc i negre i a buscar un compositor per la música un cop acabada la filmació de la pel·lícula.

Demy sorteja totes dues dificultats amb solvència gràcies a l’elegant treball fotogràfic de Raoul Cotard (operador habitual de Godard i de la Nouvelle Vague), que banya d’una especial llum, de tints gairebé màgics, les imatges del film, i al treball del compositor Michel Legrand, responsable de l’especial atmosfera onírica d’aquest i col·laborador posterior del cineasta en les seves comèdies musicals més famoses: Les parapluies de Cherbourg (1964) i Les demoiselles de Rochefort (1967).

Escrita pensant en Anouk Aimée, tot i que amb la referència biogràfica d’una amiga juvenil del cineasta a l’hora de construir el personatge, Lola és el testimoni poètic de les vivències i records del cineasta i, sobretot, l’expressió d’amor per la seva ciutat natal, la mateixa que la seva dona, Agnès Varda, lligaria al seu nom en l’entranyable documental sobre ell: Jacquot de Nantes (1990). Una bella ciutat de províncies que, com acostuma a ser habitual en els seus treballs, Demy recull en la celebració d’unes festes locals, en un moment, doncs, de felicitat col·lectiva i que retrata de manera gairebé puntillista amb la seva càmera, recorrent des de la brasserie modernista fins al no menys conegut passatge Pommeraye -lloc on Demy es va comprar la seva primera càmera i on tenen lloc les successives trobades fortuïtes entre Roland i Lola-, les escalinates de l’Òpera, la plaça Graslin, el port, els seus carrers i places, els seus comerços, la ciutat moderna i l’antiga, els vells i els nous barris…

 

 

Amb l’absoluta llibertat que li va proporcionar la càmera de Raoul Coutard, un guió molt elaborat (tot i que pugui semblar tot el contrari) i organitzat com si es tractés d’un collage (amb l’atzar com principal organitzador de la narració) i un estil tan àgil i desinhibit com el de la Nouvelle Vague (sembla voler demostrar, com a declaració d’intencions, a la primera seqüència a través del muntatge entretallat, amb continuats salts i canvis de pla, d’enquadrament i de mida, que descriu l’arribada de Michel a Nantes en el seu cadillac blanc), Demy retrata la vida de tres dones -representatives, en certa manera, de tres edats diferents: l’adolescent Cécile Desnoyer, l’adulta Lola i Madame Desnoyer, la madura mare de la primera- en un moment crucial de la seva existència. És a dir, una joveneta que comença a deixa de ser nena, i llur coincidència de nom amb el de Lola (aquest és només el pseudònim artístic del personatge d’Anouk Aimée) presagia les seves dificultats sentimentals futures i llur relació amb el mariner americà permet imaginar com va ser el primer amor de Lola; una mare, aquesta darrera, que intenta obrir-se camí amb un fill de 7 anys mentre espera el seu príncep blanc; i Madame Desnoyer, una dona amb un passat desgraciat (com el de Lola) que s’aferra a les darreres oportunitats amoroses de la seva vida alhora que contempla com la seva filla se li escapa de la seva tutela.

Amb el número tres com eix vertebrador del relat (tres són els dies en els que es desenvolupa l’acció, tres els homes que envolten la Lola, tres les seqüències que passen al passatge Pommeraye…), els tres personatges masculins (amb una importància més secundària dins de la narració, excepte Roland) es mouen per uns camins molt semblants als anteriors, amb dos a punt de començar un viatge per iniciar una nova vida i amb un tercer, Michel, acabant el seu per intentar soldar el vincle familiar trencat. I al fons de tot això, i com un ressò apagat i cada cop més lluny sobre la vida dels personatges adults, el trauma de la Segona Guerra Mundial.

 

Santamarina, Antonio. Lola. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 58-59.

Bibliografia

 

- Barbry, François-Régis. A Lola: Lola et Demy. “Cinéma”, núm. 429 (févr. 1988), pàg. 31.

- Berthomé, Jean-Pierre ; Haustrate, Gaston ; Prédal, René. Lola. “Cinéma”, núm. 271-272 (juil.-août 1981), pàg. 45-46.

- Dupré, Vincent. Jacques Demy: l'ennui, le néant. “Jeune Cinéma”, núm. 321 (déc. 2008), pàg. 4-11.

- Gauthier, Patrice. Lola. “Cinéma” núm. 55 (avril 1961), pàg. 104-105.

- Lola (DVD). [Issy-les-Moulineaux]: ARTE France Développement, cop. 2008.

- Lola. “L'Avant-Scène Cinéma”, núm. 4 (mai 1961), pàg. 7-40.

- Lola. En Berthomé, Jean-Pierre. Jacques Demy et les racines du rêve. Nantes: L'Atlante, 1996. Pàg. 109-132.

- Lola. En Jacques Demy: 5 cartes postales d'Agnès Varda. Paris: La Martinière, cop. 2010. Pàg. 27-47.

- Masoni, Tullio. Demy senza colori. “Bianco e Nero”, vol. 63, núm. 1 (genn.febbr. 2002), pàg. 22-30.

- Santamarina, Antonio. Lola. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 58-59.

- Sauvaget, Daniel. Lola. “Image et Son”, núm. 269 (1973), pàg. 95-97.

- Taboulay, Camille. Le Cinéma enchanté de Jacques Demy. Paris: Cahiers du cinéma, 1996.

- Thirard, Paul-Louis. Lola. “Positif”, núm. 40 (juil. 1961), pàg. 68-69.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema