Vigència del classicisme.

Aula de cinema
Vigència del classicisme
pdf

 

Resulta interessant constatar com, alhora que el cinema de finals del segle XX va registrar l’emergència de noves possibilitats tecnològiques (i, per tant, de nous móns imaginaris), algunes de les seves més sofisticades imatges han estat posades al servei d’antigues narratives. En aquest sentit, s’ha produït una cridanera recuperació d’un fenomen tan antic com el propi cinema: l’adaptació literària –o fílmica, segons del costat de la tanca disciplinar del que es miri-. El cinema dels noranta (especialment del context angloamericà) produeix una llarga llista de pel·lícules que, a grans trets, responen a un patró familiar d’adaptació cinematogràfica clàssica. Familiar perquè, si alguna cosa tenen en comú aquests films, és haver posat en circulació una galeria d’imatges que semblen explicar-se de manera més coherent que altres fenòmens cinematogràfics contemporanis. En aquesta familiaritat cal buscar la clau del seu èxit, però també suggereix que el terme “adaptació” i el discurs crític que tradicionalment comporta (basat en una relació unilateral de fidelitat textual a l’origen literari) resulten insuficients per examinar les particularitats de cada film tant com entramat de textures i referències.

L’adaptació clàssica pressuposa un model mimètic o realista, el qual busca la identificació amb el seu referent literari sobre la base de l’estructura narrativa que serveix de pont entre ambdós. Aquesta identificació és l’horitzó utòpic al que té tendència el discurs sobre l’adaptació en el cas de la novel·la canònica, on l’obra literària està assentada amb fermesa en l’imaginari crític, tot i que no necessàriament en la memòria popular. Tanmateix, en un moment de creixent circulació de les imatges com capital cultural, desvinculades dels seus contexts d’origen, la pràctica de l’adaptació es presenta sobretot com una recreació del passat valent-se de les convencions visuals establertes per l’anomenat film d’època. L’adaptació contemporània s’articula, doncs, mitjançant unes formes visuals post-clàssiques que conten amb la seva pròpia genealogia cinematogràfica i que, per tant, són autoreferencials.

 

Ang Lee dirigeix  Emma Thompson i Kate Winslet a Sense and Sensibility

 

La mirada al passat sempre porta implícita l’empremta del present, el complex mapa d’al·lusions i relectures que perpetuen la presència de l’antecedent literari en la producció audiovisual revela la necessitat d’un discurs sobre l’adaptació que interrogui els usos textuals del passat en el cinema. Frederic Jameson en allò que l’autor considera un des símptomes de l’actual moment post-històric: l’acomodació del passat mitjançant la nostàlgia. Així, el passat com objecte d’investigació visual –pensem en el detallisme de la posada en escena de Howards End (James Ivory, 1991) o Sense and Sensibility (Ang Lee, 1995)- és converteix així mateix en font de plaer espectatorial i conspicu objectes de consum. Abillaments, pentinats, interiors, obres arquitectòniques, objectes d’altra època...tots els aspectes de la posada en escena contribueixen a l’experiència de la recreació, actuant com codis semiòtics, els quals generen un excés de significat que rebassa l’economia narrativa de la pel·lícula d’època. Segons Jameson, la identificació entre aquests components visuals i “el passat” en tant que referent imaginari (pastness) constitueix un discurs paral·lel que converteix la Història en una forma de connotació, desplaçant el valor històric de la novel·la realista a la lògica espacial del simulacre. Així, per un gran sector de la crítica, les narratives progressistes aportades per certs novel·listes resulten neutralitzades per aquesta estètica de superfícies que buida l’obra fílmica de tot impuls dialèctic. En altres paraules, és l’obsessiva revisitació del passat necessàriament simptomàtica, com suggereix Jameson, de la nostàlgia per una idea d’autenticitat perduda en el present?

Aquesta crítica, en una gran mesura antivisual, encasella les representacions del passat en les constants d’un gènere (la moda retro), enfosquint els processos de repetició i diferència implícits en l’adaptació. El desnivell sincrònic entre la mirada filmada i el seu objecte accentua les possibilitats del joc intertextual i, fins a cert punt, de revisió paròdica. Aquest enfocament proporciona un interessant angle sobre el cinema dels noranta, període on el retorn del també anomenat cinema de qualité (pel·lícules de gran pressupost basades en novel·les decimonòniques o del primer terç del segle XX) resulta en una aparent avidesa post-moderna de bones històries i personatges amb profunditat ha desplaçat l’atenció de l’alt grau de reflexivitat formal d’alguns d’aquests films, més a prop d’un model narratiu clàssic que de l’experimentació modernista associada amb el cinema d’autor europeu, apuntant a un moment de recuperació de l’autor fílmic, representat pel creixement d’un cinema, sinó estrictament independent, si situats al marge de la indústria.

 

Vidal Villasur, Belén. Entre el clasicismo y la postmodernidad: la reinvención del pasado en la adaptación fílmica contemporánea. “Archivos de la Filmoteca”, núm.  39  (oct. 2001), pàg. 141-161.
 

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema