DOSSIER

El cinema d'episodis

01/11/2017

Introducció

 

La La vie telle qu'elle est (Louis Feuillade, 1911) i les seves derivades que mostraven amb accent fulletonesc certs aspectes de la realitat social, no van tenir una gran acceptació popular. Per això Gaumont va decidir canviar de tàctica i va orientar la seva producció cap a una modalitat narrativa clàssica com Homer i Scherezade i de ben provada eficàcia: el serial. Alexandre Dumas havia demostrat les excel·lències comercials de la novel·la de fulletó, que interrompia l'acció al final de cada lliurament, en un moment dramàtic culminant. Aquesta tècnica d'origen teatral (recordi's l’efecte de final d'acte) encuriosia del públic, que esperava impacientment l'aparició de l'episodi següent. Aplicat al cinema, això anava a traduir-se lògicament en un augment de freqüentació, creant l’habitualitat —allò que els americans criden theatre-going habit— en el públic. Victorin Jasset havia creat ja en 1908 —el mateix any en què neix el film d’art— una sèrie d'episodis entorn del popular personatge Nick Carter. Les aventures d'aquest heroi resultaven familiars al públic consumidor dels fascicles que divulgaven setmanalment, ahir com avui, les seves aventures o les de Buffalo Bill, Nat Pinkerton o el pirata Morgan.

Per això Gaumont va orientar la seva producció cap a aquesta via, a pesar que en 1911 havia anunciat molt seriosament que desitjava allunyar al cinema francès de la influència de Rocambole per encaminar-ho cap a fites més dignes. Però Rocambole era, al cap i a la fi, més rendible que els retaules socials vagament inspirats en Zola o Balzac, i Feuillade, complint ordres superiors, va substituir les explosions de grisú per les de bombes de rellotgeria i va començar a crear la sèrie de Fantômas (1913-1914), protagonitzada per René Navarre, segons l'obra de Marcel Allain i Pierre Souvestre, a la qual va seguir la de Les vampires (1915), amb la bella Musidora, encarnació del mal que, enfundada en un cenyit i excitant mallot negre, feia estremir als espectadors. Feuillade també va ser l'autor del serial sobre el detectiu justicier Judex (1916-1917), amb vestit de vellut, barret ample i capa de color negre, i Victorin Jasset va crear un altre sobre les monstruoses maquinacions criminals de Zigomar (1911-1913).

 

Judex, una de les criatures seriades de més èxit de Louis Feuillade

 

Aquestes extravagants aventures, teixides de paranys infernals i persecucions sense raó a través de perills inversemblants, enfrontant a herois i vilans de gran categoria, assenyalen l’status nascens d'una concepció cinematogràfica radicalment nova. I fins d’una concepció de l'existència; concepció esportiva de la vida, del culte al perill, superat per la rapidesa dels reflexos i la fortalesa dels punys. L'Aquil·les dels nous temps no empunya una llança sinó una pistola automàtica i, desafiant el perill al costat d'una bella heroïna, vagarejant sobre les teulades o sota el paviment de les grans ciutats. Les seves aventures són un cant al modern món de la mecànica i en elles exerceixen un paper protagonista els automòbils, dirigibles, hidroavions, ferrocarrils i màquines diabòliques. Amb la seva involuntària poesia surrealista, els serials que electritzen a les masses constitueixen un inapreciable testimoniatge moral d'una època i d'una concepció del món.

Als Estats Units, naturalment, la moda dels serials o chapter-plays pren amb força, atiada per la rivalitat dels grans periòdics de Hearst i de McCormick que els patrocinen. Però serà un empleat francès de Pathé, Louis Gasnier, qui crearà a Amèrica l'obra mestra del gènere amb The Perils of Pauline (1914) i The Exploits of Elaine (1914-1915), en trenta-sis emocionantíssims episodis, protagonitzades ambdues sèries per la famosíssima Pearl White, rutilant estel de dinàmica silueta, mescla de trapezista i d'amazona, que s'ha format com a acròbata en un circ eqüestre i no tem llançar-se d'un tren en marxa o balancejar-se sobre un profund abisme. Si algú semblava voler viure vertiginosament va ser aquesta noia rossa de Springfield, que va arribar a convertir-se en la primera heroïna del cinema i, després de protagonitzar les més increïbles aventures en la pantalla, va extingir la seva vida a l'hospital nord-americà de París.

Els serials van aconseguir el seu objectiu: amb la seva setmanal ració d’opi òptic van conquistar la fidelitat de les masses. Aquestes boges aventures de baixos fons, que han nascut a l'ombra de la ja llunyana Histoire d’un crime (1901) de Zecca, han introduït certament al cinema una involuntària poesia dels objectes insòlits i de l'acció absurda: aparells infernals, ferrocarrils dinamitats, paisatges suburbans, escenaris inèdits i inquietants i ombres expressives creen un univers poètic i unes obres que Louis Delluc, primer crític francès, considerava abominacions fulletonesques. Seria difícil rebatre el judici de Delluc, però seria també injust negar el progrés tècnic que aquestes obres suposen per al cinema francès —per la seva frescor i agilitat narrativa en primer lloc— en relació amb el presumptuós, teatral i retrògrad film d’art. Els serials constitueixen un gènere internacional. Mentre Emilio Ghione crea els seus rocambolescs episodis a Itàlia, Alberto Marro dirigeix Barcelona y sus misterios (1915), en vuit episodis inspirats en el cèlebre fulletó d'Antonio Altadill. A Alemanya, Albert Neuss i Otto Ripert creen Homunculus der Führer (1916), que en sis episodis mostra la història d'un ésser artificial creat per un savi que vol dominar al món. Pertany, doncs, a la nodrida família de «genis del mal», de la qual són membres, entre uns altres, Zigomar, Fantomas, el doctor Mabuse i Fu-Manchú.

La voga del serial s'estén de 1908 a 1915 i produeix centenars de títols de molt divers valor. En els primers anys del sonor coneixerà un efímer renaixement, per enquadrar-se més tard definitivament als programes de televisió, que amb ells viurà ara la seva prehistòria artística, com el cinema va viure la seva entre 1908 i 1915.

 

 

Gubern, Roman. Historia del cine. Barcelona: Lumen, 1991.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
 

Bibliografía

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

- Aziza, Claude. Le cinéma refuge du feuilleton. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 62 (mars 1995), pàg. 19-22.

- Bao, Weihong. From Pearl White to White Rose Woo: tracing the vernacular body of Nüxia in Chinese silent cinema, 1927-1931. “Camera Obscura”, vol. 20, núm. 60 (2005), pàg. 192-231.

- Birchard, Robert S. The adventures of Francis Ford and Grace Cunard. “American Cinematographer”, vol. 74, núm. 7 (July 1993), pàg. 77-82.

- Bottiroli, Giovanni. La narrazione illimitata. “Segnocinema”, vol. 12, núm. 54 (mar.-apr. 1992), pàg. 3-10.

- Boulenger, Marc-Georges. Criminels et justiciers silencieux. “CinémAction”, núm. 112 (juin 2004), pàg. 214-223.

- Cline, William C. In the nick of time: motion picture sound serials. Jefferson, NC ; London: McFarland, 1984.

- Cline, William C. Serials-ly speaking. Jefferson, NC ; London: McFarland, 1994.

- Feuillade and the French serial. “Velvet Light Trap”, núm. 37 (Spring 1996), pàg. 1-98.

- García-Royo, Antonio. Los Primeros héroes de la pantalla nacieron con el cine de episodios. “Agr: coleccionistas de cine” vol. I, núm. 1 (marzo 1999), pàg. 72-85.

- Gubern, Roman. Historia del cine. Barcelona: Lumen, 1991.

- Jackson, Jean-Pierre. La Suite au prochain épisode... : le "serial" américain 1912-1956. Crisnée: Yellow Now, cop. 1994.

- La Breteque, François de. Le film en tranches. Les mutations du film à épisodes 1918-1926. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 33-34 (automne 1981), pàg. 89-102.

- Lacourbe, R. Un monde fou, fou, fou ou l'étrange univers du serial. “Ecran”, núm. 69 (mai 1978), pàg. 42-50.

- Lahue, Kalton C. Bound and gagged: the story of the silent serials. New York ; London: A.S. Barnes: Thomas Yoseloff, 1968.

- Lahue, Kalton C. Continued next week: a history of the moving picture serial. Norman: University of Oklahoma Press, 1969.

- Lambert, Josh. "Wait for the next pictures:" intertextuality and cliffhanger continuity in early cinema and comic strips. “Cinema Journal”, vol. 48, núm. 2 (Winter 2009), pàg. 3-25.

- Mitry, Jean. Les Sérials en Amérique et en Europe, 1908/1930. Paris: Institut des hautes études cinématographiques, 1970.

- Morris, Justin J. Extratextuality and the silent film serial: read it today, see it tonight. “CineAction”, núm. 94 (2014), pàg. 45-50.

- Prédal, René. Des serials aux séries du cinéma à la télévision. “CinémAction”, núm. 53 (oct. 1989), pàg. 154-161.

- Probst, Christopher. A retro future. “American Cinematographer”, vol. 85, núm. 10 (Oct. 2004), pàg. 32-43.

- The Silent cinema reader. Lee Grieveson ; Peter Krämer (ed.). London ; New York: Routledge, 2004.

- Singer, Ben. Serial melodrama and the narrative Gesellschaft. “Velvet Light Trap”, núm. 37 (Spring 1996), pàg. 72-80.

- Sterritt, David. Confounding the plausibles: Louis Feuillade's epic crime serials. “Cineaste”, vol. 38, núm. 2 (Spring 2013), pàg. 25-29.

- Trebuil, Christophe. Un Cinéma aux mille visages: le film à épisodes en France, 1915-1932. Paris: Association française de recherche sur l'histoire du cinéma, cop. 2012.

 

 

 

Films