Manuela

Una adaptació lliure de la novel·la homònima de Manuel Halcón que es caracteritza, com totes les pel·lícules de García Pelayo, per ser un cinema impur, lliure, tècnicament precari i ancorat en la realitat que retrata. Amb el desèrtic camp andalús com un protagonista més i una selecció musical que inclou temes de Lole y Manuel, del grup Triana i de diversos cantaores flamencs, molts crítics van considerar aquest film com un exemple d’un cinema veritablement andalús. L’escena amb què comença l’obra, amb Manuela (Charo López) ballant sobre la tomba del terratinent que va assassinar el seu pare, és tot un símbol del final del franquisme i l’inici de la Transició.