Faces

Cassavettes era incapaç de trobar la seva independència com a director en un sistema com el d’aquella època. L’any 1965 comença l’aventura de Faces (John Cassavetes, 1968) amb la ferma intenció de controlar el seu film de la A a la Z. El muntatge durarà uns dos anys i mig.  En el garatge de la casa de Cassavetes, s’hi tornaven diversos equips de muntadors, gairebé nit i dia, per a seleccionar i sincronitzar 125 hores de pel·lícula, sense l’ajuda dels grans estudis. És el triomf de l’artesania davant la indústria, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa: pobresa, lentitud, inexperiència, però també audàcia, temps i precisió.

Existeixen com a mínim dues versions oficials de Faces. La primera durava 220 minuts, però ara és impossible de trobar. La segona, que és la versió definitiva, només dura 129 minuts. L’edició nord-americana del guió, a càrrec d’Al Ruban, posa en paral·lel les dues variants del film. Entre totes dues versions existeix un poderós treball de depuració realitzat per Cassavetes i el seu equip. Fragments sencers de la pel·lícula han desaparegut sense deixar rastre. De la llarga seqüència de la trobada al Loser’s Club, un bar de Los Àngeles, entre Richard Forst (John Marley), Freddie (Fred Draper) i Jeannie (Gena Rowlands), d’una durada inicial de quaranta minuts, només en van quedar els últims vint segons, en els quals veiem únicament als tres personatges sortir borratxos del bar i pujar a un cotxe. Cassavetes també elimina una llarga escena entre Maria Forst (Lynn Carlin) i les seves amigues Florence (Dorothy Guliver), Louise (Joanne Moore Jordan) i Billy Mae (Darlene Conley). Tan sols les veurem al final de la pel·lícula, en el moment de la trobada amb Chet (Seymour Cassel) en el night-club.

Eliminant la presentació dels personatges i la seva instal·lació a la pel·lícula, Cassavetes propulsa brutalment l’escena, sense més miraments. Es podria dir que suprimeix el moment en què prenen embranzida per entrar directament al kit de la qüestió. La pel·lícula perd en comoditat i en notes psicològiques, però guanya molt en velocitat i en força vital. Cassavetes prefereix començar les pel·lícules o els personatges per la meitat –en la segona versió de Husbands (John Cassavetes, 1970), la que es va projectar a França, es van suprimir els primers vint minuts, fent la impressió d’entrar a la pel·lícula sense trucar– però mai talla en l’interior d’una escena, preferint suprimir-la del tot (o conservar només els últims vint segons!) abans que atemptar contra la seva integritat.  

Acte col·lectiu, íntimament lligat a totes les fases de la creació de la pel·lícula –el muntatge de Faces està firmat per Maurice Mac Endree, el productor, i Al Ruban, el director de fotografia– el muntatge és menys la instància que dona a la pel·lícula la seva forma definitiva que una manera de seguir experimentant amb l’escriptura i el rodatge.

Jousse, Thierry. John Cassavetes. Madrid: Cátedra, 1992.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Carney, Raymond. American dreaming: the films of John Cassavetes and the american experience. Berkeley; [etc]: University of Carolina, 1985.
• Carney, Raymond. The Films of John Cassavetes: pragmatism, modernism, and the movies. Cambridge: Cambridge University Press, 1994.
• Charity, Tom. John Cassavetes: lifeworks. London: Omnibus, 2001.
• De Bruyn, Olivier. Faces. Un coeur qui bat. “Positif”, núm. 377 (juin 1992), pàg. 95-97.
• Faces (DVD). Madrid: Avalon Productions, DL 2005.
• Gavron, Laurence. John Cassavetes. Paris: Rivages, 1995.
• Heredero, Carlos F. John Cassavetes: un independiente en busca del sueño americano. Madrid: Dicrefilm, D.L. 1986.
• Jousse, Thierry. John Cassavetes. Madrid: Cátedra, 1992.
• Levich, Jacob. John Cassavetes: an American maverick. “Cineaste”, vol. XX, núm. 2 (1993), pàg. 51-53.
• Nevers, Camille. Cassavetes: Shadows and Faces. “Cahiers du Cinéma”, núm. 453, (mars 1992), pàg. 76-79.
• O'Neill, Eithne. The connection et Portrait of Jason, Shadows et Faces. “Positif”, núm. 653-654 (juil.-août 2015), pàg. 152.