Introducció
La fotografia de plató és una tasca paradoxal: es tracta d’obtenir imatges fixes per evocar un art en moviment. Per a què serveixen aquestes fotos? Bàsicament per a dues coses:
- per a ús intern de la producció: conservar una evidència de cada pla filmat, pels arxius de la pel·lícula, pels ràcords d’un pla a un altre, com a testimoni que es pugui consultar en cas de problema;
- per a ús extern, per a la publicitat i promoció de l’obra: s’escullen algunes d’aquestes fotos i es treuen centenars d’exemplars per enviar-les a premsa i col·locar-les en les entrades dels cinemes.
En principi, les fotos de plató (stills, en anglès) tracten de traduir el clima de la pel·lícula i de reproduir fidelment la seva il·luminació, els seus enquadraments, copiats pel fotògraf mirant pel visor. La reproducció no és tan fàcil com sembla, perquè la càmera de cinema i la càmera de fotos tenen pel·lícules, òptiques, temps d’exposició i resultats diferents.
Les fotos es fan entre dues presses (per no desconcentrar el rodatge), demanant sovint als actors que tornin a interpretar una acció. O que es quedin immòbils en una posició. Alguns foto fixes seleccionen els moments en que els actors tenen gestos amplis i ben dibuixats per convidar-los a repetir-los.
Si no els hi serveix ampliar i revelar les imatges directament obtingudes del negatiu, és perquè ocupen una superfície més petita i estan menys definides alhora que el temps d’exposició no està calculat per una foto fixa. A un fotograma, és habitual que es mogui un braç o que un vehicle en moviment quedi desenfocat, quan estan perfectament dibuixats a la imatge en moviment.
Els foto fixa congelaven el moviment sense elements desenfocats ni imatges borroses.
El foto fixa té la difícil funció de trobar el punt intermedi entre la fotografia de positura i la instantània, sense ser ni l’una ni l’altra: la primera semblaria estàtica i la segona podria ser ridícula pel seu caràcter de foto detinguda.
En alguns casos, no dubta en convocar els actors a estudis fotogràfics per repetir, davant d’un fons neutre, clixés destinats a la publicitat, que ja no tenen res a veure a les imatges o els decorats de la pel·lícula: parella de protagonistes del braç; primeres actrius amb cara d’ensurt sota una il·luminació expressionista, etc. Antigament, aquests clixés eren més acadèmics i més d’acord amb el glamour habitual.
En la seva feina, el foto fixa troba una cooperació desigual per banda dels directors. Molts el consideren un intrús o un pertorbador; uns altres, dotats d’un gran sentit visual i de gust per la pintura, s’interessen per la seva obra....fins a preparar la foto fixa amb tanta serietat com la pel·lícula: com Cecil B. De Mille, que li dedicava molt de temps a treure els seus actors en postures estereotipades (en realitat, la seva estètica cinematogràfica procedeix també del fresc, del quadre estil pompier o del baix relleu).
El treball del foto fixa, com ofici reconegut, data de 1918, més o menys –fins aleshores, les fotografies les feien els operadors i els seus ajudants- i als Estats Units va arribar a tenir el seu propi sindicat a finals dels anys 20. la fotografia de plató es va convertir aleshores en un art enormement refinat, com podem jutjar per les supèrbies reproduccions que ens han quedat: reproduccions que són a vegades l’únic mitjà pel públic o pels historiadors de tenir idea d’una pel·lícula desapareguda o poc projectada. Encara que a voltes resultin enganyoses (retocades segons l’ideal acadèmic i enaltint l’atmosfera de la pel·lícula), han deixat entre molts cinèfils impressions més fortes. O potser més encara, que la visió animada de les obres que evocaven.
Chion, Michel. El cine y sus oficios. Madrid: Cátedra, 1992.
Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
Bibliografía
- Art and the Film Still. En Campany, David. Photography and cinema. London: Reaktion Books, 2008. Pàg. 119-145.
- Bailey, John. La Nouvelle Vague de Raymond Cauchetier. “La Cinémathèque Française” (març 2010) [consultada el 6 de febrer de 2015] <http://www.cinematheque.fr/fr/musee-collections/actualite-collections/actualite-patrimoniale/nouvelle-vague-raymond-c0.html>
- Biarese, C.; Bernardini, Aldo. Fotografo di scena, questo sconosciuto. “Segnocinema”, núm. 16 (1985), pàg. 30-55.
- Chion, Michel. El cine y sus oficios. Madrid: Cátedra, 1992.
- Delli Colli, Laura. Les Metiers du cinéma. Paris: Liana Levi, 1986.
- Ducay, Eduardo. El foto fija: ese gran desconocido. “Agr: colecccionistas de cine”, Año VI, núm. 21 (Primavera 2004), pàg. 114-130.
- Ducay, Eduardo. Sombras y luces: ¡silencio, se rueda! “Agr: colecccionistas de cine”, Año I, núm. 1 (Marzo 1999), pàg. 86-105.
- Jaafar, Ali. What I do: stills photographer: Laurie Sparham. “Sight & Sound”, núm. 12 (2006), pàg. 9.
- Padrón Morales, Andrés. La Imagen congelada. [Las Palmas de Gran Canaria]: Gobierno de Canarias. Viceconsejeria de Cultura y Deportes, DL 1994.
- La Photographie du plaisir. En Zucca, Pierre. Images du cinéma: photographies de plateau. Paris: Alain Moseau, 1980. Pàg. 7-11.
- Pizzello, Chris. Framing film history. “American Cinematographer”, vil. 79, núm. 1 (Jan. 1998), pàg. 89-96.
- Royer, C. De. Photographe de plateau. Le troisiéme oeil. “CinémAction”, núm. especial (1990), pàg. 68-74.
- Silberg, Jon. Photographing movie history. “American Cinematographer”, vol. 92, núm. 3 (Mar. 2011), pàg. 58-64.
- Still moving: between cinema and photography. Karen Beckman ; Jean Ma (ed.). Durham ; London: Duke University Press, 2008.
- Teresa Isasi: 20 años de foto fija en el cine español. Murcia: Murcia Cultural, DL 2005.
- Tournages: Paris-Berlin-Hollywood, 1910-1939. Paris; New York: Le Passage, cop. 2010.
- Valdez Suárez, Hugo. Los cinefotógrafos: creadores de la imagen fílmica en México. “Cinémas d'Amérique Latine”, núm. 20 (2012), pàg. 56-69.
- Vall, Pere. El foto fija: Quim Vives. “Fotogramas” (març 2013) [consultada el 6 de febrer de 2015] <http://www.fotogramas.es/Noticias-cine/El-foto-fija-Quim-Vives>
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Films