Interstellar

Si tot autor és, de certa manera, una suma de les seves influències, aleshores Interstellar no és tant una pel·lícula sinó una equació de pel·lícules. En aquest sentit, Christopher Nolan, que mai ha fugit dels seus referents, signa la seva pel·lícula més híbrida, un film que, darrere de les seves pretensions de transcendència, amaga el destil·lat i la reelaboració de tota una tradició fílmica de la ciència-ficció. Interstellar és, com les darreres pel·lícules de Nolan, un film excessiu, on la grandesa es converteix momentàniament en grandiloqüència, però on, alhora, l'escala desmesurada de les seves ambicions fallides poden arribar a emmascara els seus no pocs aconseguiments i mèrits.

A Interstellar, Christopher Nolan, com altres cops ha fet anteriorment el gènere, busca un Déu. O, en tot cas, la racionalització de la seva idea de Déu, de transcendència i de sentit vital: la ciència-ficció és, no en poques ocasions, un vehicle per fugir del nihilisme. Sorprèn en aquest sentit que siguin poques les veus que hagin reivindicat Solaris (Andrei Tarkovski, 1972) com un ferm predecessor de la que ens ocupa en els seus plantejaments metafísics. Però deixem de banda al soviètic a la biblioteca, per torna a ell en un futur proper.

El film troba els seus millors moments quan s’allunya de diatribes filosòfiques i se centra en la cinètica de la seva història principal: la relació entre un pare i una filla s’entrellaça, aquest cop sí, de manera natural amb el desenvolupament d’una missió especial de la qual depèn el futur de la raça humana. És en aquest eix narratiu on la cinta deixa entreveure les seves arrels com un projecte acaronat per Steven Spielberg, ubicat en la intersecció entre ciència-ficció i melodrama que ja transità a Close Encounters of the Third Kind (Steven Spielberg, 1977) (i on es deixen sentir els ressons d’altre projecte d’influència spielbergiana: Signs (M.Night Shyamalan, 2002). Els personatges de Cooper (Matthew McCounaghey) i Murph (Mackenzie Foy i Jessica Chastein) propulsenn un relat emocional que sostè sense gairebé esforç l’abundant “tecnoxerrameca” pròpia de la hard sci-fi: la branca de la ciència-ficció que pren especial atenció a la precisió del seu component científic. Aquesta barreja, que es podria definir com un híbrid entre Close Encounters of the Third Kind i 2001: a Space Odyssey (Stanley Kubrick, 1968) (i que, conseqüentment, remet a la col·laboració de tots dos directors a A.I. Artificial Intelligence (Steven Spielberg, 2001) i al seu delicat equilibri entre el melodrama i la cerebralitat).

Però la indubtable força de les seves imatges són lluny del lirisme de Kubrick, i la poètica del novaiorquès dóna pas aquí a l’habitual matemàtica de l’anglès. Els viatges espacials de Nolan són poderosos i fascinants, fins al punt que el cineasta aconsegueix dotar al seu tapís estel·lar d’una tridimensionalitat que res té a veure amb el cinema estereoscòpic. Allò que té de corpori, de físic, aquest espai interestel·lar no és el resultat d’un (lícit) recurs tecnològic, sinó d’un plantejament artístic: de la concepció dels enquadraments, els moviments de càmera i els ritmes interns del pla.

La major fita d’Interstellar no resideix en la seva plasmació de l’espai, sinó en la recreació de la quarta dimensió: la representació física del temps com un constructe no lineal, sinó simultani. Acostumat a jugar amb la no linealitat de les seves narracions, Nolan trasllada aquesta obsessió a la diegètica del relat, i converteix el salt temporal en un element clau pels mateixos personatges, i no només per l’espectador. Si el cinema, segons Tarkovski, és “esculpir en el temps”, mai abans s’havia esculpit a la pantalla el mateix temps; no d’una manera tan complexa i, alhora, amb una claredat tan meridiana per un espectador llec en la matèria. Una dimensió temporal concebuda com una cruïlla de camins on es troben passat, present i futur, no en col·lisió sinó en harmonia, de la mateixa manera que a Interstellar s’entrecreuen moltes de les obres claus del gènere. No és la fita de la ciència-ficció que molts voldran veure en ella, però és, sense cap mena de dubte, una fascinant pel·lícula-cruïlla.

Ruiz, Juanma. Encrucijadas. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 33 (dic. 2014), pàg. 54-55.