La Farándula

La Farándula es va rodar entre Barcelona i Madrid un any abans de la Guerra Civil. Fou dirigida per Antonio Momplet. Cinc cançons, amb música de Martínez Valls, Luna, Godés i Forns, i lletra de Valentín González, confirmen la seva condició de film líric. La figura principal d’aquest musical oblidat de 1936 és el gran baríton Marcos Redondo, que va tenir a La Farándula la seva única intervenció en el món del cinema. La música, inèdita i composta per a la pel·lícula, fou orquestrada pel mestre Godés.

La trama de la pel·lícula justificava la incorporació dels números musicals. L’argument, extractat, és el següent: un grup d’artistes reunits accidentalment decideixen formar una companyia que recorrerà el país viatjant de les maneres més diverses. Un dels còmics, interpretat per Marcos Redondo, és contractat per una gira que resultarà triomfal. Quan s’acaba, vol manifestar els seus sentiments amorosos a Rosa (Pilar Torres), l’actriu amb qui havia compartit les èpoques de penúria. Ella, una rossa platí a l’estil de Jean Harlow, està enamorada del galant jove de la companyia, Carlos (Julio Infiesta). Això dóna un gir melodramàtic a la història que, d’altra banda, té unes característiques còmiques importants, que es manifesten en el caràcter d’uns personatges notables del film interpretats per actors aleshores coneguts com Amalia de Isaura i Antonio Palacios.

El rodatge de La Farándula va finalitzar el 2 de juny de 1936. com altres produccions del moment i altres activitats de la vida en general la trajectòria normal de La Farándula va quedar interrompuda a causa de la guerra. Per aquest motiu, hi ha en la cinta un abans i un després. Havia començat a rodar-se en una determinada circumstància històrica. En un temps d’autèntica colonització de les nostres pantalles, era un intent de donar vida a un cinema propi, que parlés de les nostres coses i dels nostres problemes, no exempts, en certa manera, d’una visió realista. Com a exemple, cal fixar-se en una escena rodada en una taverna d’un barri portuari, en què es produeix una baralla. Les escenes, van ser rodades amb tant realisme que es van fer malbé de veritat alguns mobles que formaven part del decorat. Per aquest motiu, l’empresa que llogava el mobiliari va presentar a la productora una factura superior a les 350 pessetes, l’import de les taules, els vidres i els tamborets destrossats, una xifra ara insignificant però de diferent valor als anys 30.

Quant a la música, encara desconeguda al cap dels anys, La Farándula arribava en un moment d’eufòria del sonor. Només nou anys després que la Warner deixés al món admirat mitjançant The Jazz Singer (Alan Crosland, 1927) amb la veu d’Al Johnson, La Farándula volia ser una plataforma per a la nostra música, molt característica, d’arrels sentimentals i populars, amb un intèrpret que es trobava al cim de la fama, i era capaç d’atreure els espectadors. Aquest intèrpret era Marcos Redondo.

La pel·lícula va patir els avatars d’uns moments econòmicament difícils que van fer que es rodés en dues etapes. En l’última es volia recuperar el temps perdut. Als estudis Lepanto de Barcelona, es van rodar 9 decorats diferents en nous dies consecutius. Un veritable rècord. Els últims exteriors es van filmar a l’església de Pompeia de Barcelona, i a la carretera de Granollers. Era el mes de juny de 1936.

Acabada la guerra, la distribució de La Farándula i la seva estrena l’any 1939, van patir les circumstàncies viscudes en aquells moments. La postguerra, una autèntica ruptura en tots els aspectes, va commoure el món cultural. El de l’espectacle va ser sacsejat per importants transformacions. La Farándula va tenir dificultats per estrenar-se. Les autoritats administratives no van afavorir ni el seu llançament ni la seva exportació. En realitat va quedar afectada pels canvis polítics, socials, i fins i tot, psicològics de l’època. Avui, a la consideració històrica s’ajunta, en el meu cas, una consideració sentimental. En la segona i última etapa de la seva realització, La Farándula va ser produïda pel meu pare, Nilo Masó, que ha tingut el goig de veure aquesta nova presentació de la pel·lícula. Gràcies a ell, i gràcies a la intervenció de la Filmoteca de Catalunya, la pel·lícula ha pogut arribar al gran públic com un llegat històric de la cinematografia catalana.

Àngels Masó

Col•lecció de programes: curs 1992-1993. Barcelona: Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, 1993.