Dossier Film (INCLUDED AT El cinema dins el cinema)
Vida en sombras
Fitxa tècnica
La crítica diu
El caràcter sorprenent i audaç del film, una obra sobre la guerra, l’aniquilament, la mort (la seva ferida) i el desig (la impossibilitat), temes entrelligats durant tot el metratge, tant de manera soterrada com transparent, procedeixen de diferents fronts. Per una banda la presència/tractament de la Guerra civil. Un espai d’estrip i negació que fins i tot fora de camp marca el viatge vital dels personatges, al qual se suma la circumstància de que l’inici de la contesa s’exposi des del present republicà, tinguem accés a parts informatius radiofònics de l’època, fins i tot un breu fragment de la locució de Lluís Companys (en l’any 1948!). En especial destaca l’immens talent del cineasta en un pla de síntesis magistral que recull la fractura bèl·lica d’un país i l’esquerda sentimental de Carlos (Fernando Fernán-Gómez), unint el dolor que li embarga per la pèrdua de l’ésser estimat i la menció a l'endimoniada càmera. El seu rostre és solcat per les imatges de combat, mentre paulatinament s’imposa la llosa d’Ana (sense cognoms). El final de la guerra ho sentencia la música. Al dramatisme de la situació (sota els acords de l’himne nacional) es posa fi amb la imatge de la sepultura violentament travessada per l’ombra d’una creu. La càmera s’allunya i el pla s’il·lumina.
El posicionament és meridià: la pau franquista com pau de cementiri fonamentada sobre la mort innocent. No té menys interès la seva reflexió sobre el cinema com art d’ombres. Pensem en Carlos atrapat a les xarxes del record al contemplar per segon cop Romeo and Juliet (George Cukor, 1936), per no parlar de la funció catàrtica complerta per Rebecca (Alfred Hitchcock, 1940), la identificació de Carlos amb Maxime de Winter (Laurence Olivier), tot reconeixent-se en ell i inscrivint els seus fantasmes en la història de ficció a l’enfrontar-se a les seves pròpies pel•lícules domèstiques. D’aquesta manera, aconseguirà sortir indemne de la confrontació amb la imatge de la seva esposa morta que, canviant el rostre, li somriu des de la fotografia, aprovant el seu retorn al cinema i la reconstrucció de la seva vida. D’aquí que el cop de claqueta de la seva primera pel•lícula retorna a l’inici de Vida en sombras (la postura dels pares davant d’un fotògraf).
Si la precarietat dels mitjans és manifesta, Llobet Gràcia la trampeja gràcies a la seva ambició creativa. Quant de talent dilapidat! La densitat narrativa i semàntica del film és impressionant. Els coneixements exposats i la varietat de recursos expressius convocats són apassionants: sobreimpressions, al·literacions, contrapicats, metàfores, el·lipsis, metalepsis....així com l’extrema mobilitat de la càmera, patent en la seqüència del pis d’Ana i Carlos, que explora tots els racons amb sorprenent agilitat....en sintonia amb la seva estima pels plans seqüència. Ultrapassat amb amplitud l’espai atorgat, som incapaços de resistir la temptació d’enumerar algun dels passatges més gratificants. Per exemple, l’el·lipsi que recull la substitució crucifix pel gravat amb la imatge de la República; o com la intensitat que desprèn pel descobriment de Carlos de la mort de l’Ana, preconitzada amb la decapitació de la figura de la Moreneta; o el pla on Carlos reprèn la càmera, controla l’enquadrament, fa panoràmiques i ensenya una fotografia d’Ana; o el moment de cinema domèstic on Carlos, agenollat, es declara a Ana tot dient-li “Abandona’m però no te’n surtis de l’enquadrament”, frase amb doble sentit, tan viva a la projecció tot i ja estar morta (però que encara segueix allà), i així...
Freixas, Ramon ; Bassa, Joan. Vida en sombras. “Dirigido por”, núm. 414 (sept. 2011), pàg. 52-53.
Vida en sombras (1948), dirigida per Llorenç Llobet Gràcia (1911-1976), va estar a punt de desaparèixer com altres pel·lícules del cinema espanyol. Ferran Alberich, historiador i crític de cinema, fou qui realment va recuperar-la. A principis dels anys 70 la va visionar en un cineclub amb l’assistència del propi director. Aquest es va sentir content i feliç de la bona acceptació perquè en el moment de l’estrena –cinc anys després de la seva realització– va passar completament desapercebuda. Ell procedia del cinema amateur i aquest va ser el seu primer i únic llargmetratge comercial.
Alberich va ser l’encarregat de restaurar-la analògicament per a la Filmoteca Española el 1983 a partir de dues còpies deteriorades en 16 mm. La Filmoteca de Catalunya va emprendre, l’any 2012, una nova restauració a partir d’una còpia nova de la pel·lícula dipositada en aquest centre que comptava, en aquesta ocasió, amb les possibilitats digitals. El resultat d’aquest treball es va publicar en DVD el 2018 en un pack juntament amb 22 curts restaurats del mateix realitzador.
La primera vegada que la vaig veure, en edat adulta, vaig pensar que era una pel·lícula d’un cinèfil per les contínues referències al Setè Art. És una obra personal, íntima i commovedora d’una persona per a qui el cinema és tan important com la vida: un amor al cinema sense precedents a l’Estat espanyol. La seva realització va ser una tasca titànica. Una vegada començat el rodatge no va obtenir el crèdit oficial. Aleshores, Llobet Gràcia va decidir assumir el risc econòmic pel seu compte. Va fer un triple salt mortal sense xarxa. El seu fracàs va provocar la seva ruïna. Per més desgràcia, la mort del seu fill Carles, amb només 7 anys, va provocar que fos internat durant un temps en un centre de salut mental.
El seu fracàs s’ha d’entendre, per una banda, per la incomprensió del públic d’aleshores que no estava preparat per a una obra d’aquestes característiques. És una pel·lícula insòlita en el context espanyol de l’època, única, de cinèfil. És una reflexió sobre el propi ofici de cineasta. Hi ha tal quantitat d’idees, de posades en escena, d’utilització dels mitjans expressius purament cinematogràfics per narrar el que vol explicar, tal capacitat per a la el·lipsis per posar de manifest una sèrie de sentiments i emocions que no deixa de ser excepcional i sorprenent.
Vida en sombras va ser criticada per la Junta Superior de Orientación Cinematográfica i qualificada, a l'agost de 1948, en 3a categoria –la pitjor de totes–. Es va decidir efectuar un nou muntatge i introduir una sèrie de canvis, afegint material d'arxiu o retallant un llarg pla seqüència entre altres coses. Aquesta tasca la va dur a terme un nou muntador, Antonio de l'Amo, i no l’original –Ramon Biadiu–. Llobet Gràcia quasi no va intervenir en els mateixos perquè ja estava assetjat per problemes familiars. Després d'aquests canvis se li va donar la qualificació de 2aB que tampoc era cap meravella perquè implicava un gran retard en l’estrena -i en sales de segona o tercera fila-.
Diversos crítics d’aquell moment també eren censors i segurament no els degueren agradar alguns aspectes de la trama com és la poca militància política del protagonista en passar-se a la zona franquista, una vegada esclata la Guerra Civil, o escoltar-se per la ràdio -en català!- l'anunci d'una locució de Lluís Companys, afusellat feia només 8 anys.
També parla del cinema dintre del cinema. El protagonista neix en una fira on es projecta un nou invent, el cinematògraf. Quan ja és adult roda unes escenes de l’inici del conflicte bèl·lic a la Ciutat Comtal, filmant aspectes quotidians i implicant-se personalment que em recorden a Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona (1936) de Mateo Santos. Això donaria per escriure sobre la frontera entre el cinema de ficció i el documental, fins a quin punt es pot intervenir una realitat o document per convertir-lo en ficció, -serveixi un altre exemple- com es sintetitza l’amor que senten els dos principals protagonistes veient en una sala Romeo y Julieta (Romeo and Juliet, George Cukor, 1936), o com el protagonista desperta de la letargia en què està immers, per la mort del seu ésser estimat, veient Rebeca (Rebecca, Alfred Hitchcock, 1940). Tot això constata que el cinema no solament és vida sinó que torna a la vida.
Magí Crusells (Centre d’Investigacions Film-Història. UB)
Aviat se'n compliran seixanta-cinc anys. A finals del 1947, Llorenç Llobet Gràcia començava el rodatge de la que seria la seva única pel•lícula professional. Tenia una àmplia experiència en el cinema amateur, n'era un dels realitzadors més prestigiosos, i el seu pas al cinema professional era una continuació: en cap moment no es va voler plantejar una carrera com a director de cinema comercial. El seu compromís amb el cinema el portava a adoptar uns mitjans diferents per plasmar amb exactitud una història que l'importava i el concernia. I és, precisament, aquesta actitud militant i compromesa el que fa que Vida en sombras sigui tan diferent de les pel•lícules del seu entorn, temporal i cultural, i potser també el que expliqui el rebuig que va suscitar entre els que havien de jutjar-la. La història de Carlos Durán, aquest home que neix en una barraca de fira durant una sessió cinematogràfica i la vida del qual estarà marcada pel cinema, no és la història de Llobet-Gràcia. El que comparteixen l'autor i el seu personatge és l'obsessió pel nou mitjà d'expressió que havia començat amb el segle i que tots dos van descobrir en la seva infància. Un dels títols de rodatge va ser Hechizo, que després es va canviar pel definitiu de Vida en sombras, i aquest encantament és el que reflecteix Fernando Fernán Gómez en la seva interpretació, allunyada, com a tota la pel•lícula, del realisme. Cinema sobre cinema, cinema dins del cinema, Vida en sombras està plantejada com un conte moral i narrada com un somni, a vegades com un malson.
Les dificultats comercials i administratives que va patir el film en la seva època van fer que la versió que finalment es va poder estrenar, quatre anys després de finalitzar, no fos la que el director va deixar en el seu primer muntatge, ja que la mateixa empresa productora va introduir-hi alguns canvis per aconseguir una millor classificació administrativa, de la qual depenia la subvenció. D'altra banda, l'escàs rendiment comercial va fer que ningú no s'ocupés de conservar-ne els negatius, ja que l'únic que podia interessar-se per fer-ho, el mateix Llobet Gràcia, s'havia distanciat de la pel•lícula, aclaparat per problemes de la seva vida personal. Per aquest motiu, les úniques còpies que van sobreviure van ser les reduïdes a 16 mm. El 1983, la Filmoteca Espanyola en va dur a terme una primera restauració a partir de les dues còpies de16 mm que llavors es van poder localitzar. Aquest treball es va presentar als festivals de Barcelona i Valladolid on, per primera vegada,Vida en sombras va poder enfrontar-se amb el públic al qual es dirigia.
Els nous cinemes europeus, especialment el francès, havien deixat enrere el cinema clàssic i en aquest postclassicisme havia aparegut la modernitat. Apreciada per una nova generació d'espectadors, Vida en sombras és considerada des d'aleshores com una de les millors pel•lícules mai fetes a Espanya. Aquesta mateixa versió restaurada es va projectar al Festival de Sant Sebastià del 1988, en una secció denominada Cineastes Efímers. L'any 2007 es va localitzar a Barcelona, en la col•lecció Pere Tresserra, una nova còpia de 16 mm de la pel•lícula, que es va dipositar a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Aquesta troballa va permetre plantejar una nova restauració, comptant aquesta vegada amb les possibilitats de la tecnologia digital. El resultat d'aquest treball és el que es presenta ara, després d'un procés que parteix de les còpies que es van utilitzar en la primera restauració analògica i de la nova, i decisiva, tercera còpia. La pel•lícula s'ha pogut completar amb la inclusió d'alguns petits fragments, fotogrames perduts a causa de les lesions per l'ús. Els talls efectuats per a la seva exhibició comercial original no s'han pogut solucionar, però les possibilitats de la tecnologia digital, aplicades a eliminar defectes afegits i a obviar les generacions intermèdies, fan que la imatge actual sigui sensiblement millor que la que va poder presentar-se el 1983.
Ferran Alberich