Dossier Film (INCLUDED AT Alain Resnais)

La guerre est finie

La guerra ha terminado

Fitxa tècnica

Direcció Alain Resnais
Guió Jorge Semprún
Música Giovanni Fusco
Fotografia Sacha Vierny
Interpretació Yves Montand, Ingrid Thulin, Geneviève Bujold, Jean Bouise, Jean Dasté, Michel Piccoli, Dominique Rozan
Producció França
Any 1966

Bibliografia

 

- Billard, Pierre. La guerre est finie. “Cinéma”, núm. 107 (juin 1966), pàg. 72-81.

- Blomquist, T. The truth is always revolutionary. “Cineaste”, vol. 9, núm. 4 (Fall 1979), pàg. 10-17, 62.

- Company, Juan Miguel ; Ponce, Vicente. Les quatre âges : le scénario comme palimpseste dans La guerre est finie. “CinémAction”, núm. 140 (oct. 2011), pàg. 36-41.

- L’Espoir, blessure de groupe. En Benayoun, Robert. Alain Resnais: arpenteur de l'imaginaire: de Hiroshima à Mélo. Paris: Stock, 1980. Pàg. 118-128.

- Fiant, Antony. 1959-1968: modernités d'Alain Resnais. “Positif”, núm. 564 (févr. 2008), pàg. 62-64.

- Gala Guillén, Begoña. La guerre est finie, germe d'Autobiographie de Federico Sánchez. “CinémAction”, núm. 140 (oct. 2011), pàg. 42-47.

- Gubern, Romà. La Guerra ha terminado: crisi política i trencament generacional. En Bou, Núria, [et al.]. Alain Resnais: viatge al centre d'un demiürg. Barcelona [etc.]: Paidós : Sitges-Festival Internacional de  Cinema de Catalunya, 1998. Pàg. 119-126.

- La Guerra è finita. En Vergerio, Flavio. I Film di Alain Resnais. Roma: Gremese, 1984. Pàg. 78-82.

- La Guerra ha terminado (La Guerre est finie)(DVD). Madrid: Vellavisión, DL 2008.

- La Guerra ha terminado. En Riambau, Esteve. La Ciencia y la ficción: El cine de Alain Resnais. Barcelona: Lerna, 1988. Pàg. 135-146.

- La Guerre est finie, Je t’aime, Je t’aime, Stavisky. En Wilson, Emma. Alain Resnais. Manchester ; New York: Manchester University Press, 2006. Pàg. 108-130.

- La Guerre est finie. “Jeune Cinéma” núm. 16 (juin 1966), pàg. 10-15.

- La Guerre est finie. “Positif”, núm.79 (oct. 1966), pàg. 19-70.

- La Guerre est finie. En Oms, Marcel. Alain Resnais. Paris: Rivages, 1988. Pàg. 101-110.

- La Guerre est finie. En Ward, John. Alain Resnais: or the theme of time. London: Secker and Warburg : British Film Institute, 1968. Pàg. 87-115.

- Gutman, Pierre Simon. La guerre est finie. “L'Avant-Scène Cinéma”, núm. 597 (nov. 2012), pàg. 41.

- Mir Garcia, Jordi. La guerre est finie: notes pour une biographie collective. “CinémAction”, núm. 140 (oct. 2011), pàg. 48-52.

- Pilard, Philippe. La guerre est finie. “Image et Son - La Revue du Cinéma”, núm 195 (juin 1966), pàg. 95-101.

- Porton, Richard. La guerre est finie. “Cineaste”, vol. 26, núm. 4 (Sept. 2001), pàg. 80-81.

- Spanish Red: La Guerre est finie. En Armes, Roy. The Cinema of Alain Resnais. London: A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, 1968. Pàg. 133-147.

- Valleau, Marjorie A. The Spanish civil war in american and european films. Ann Arbor: UMI Reseach, 1996.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

 

La guerre est finie també es una reflexió sobre la pèrdua d’identitat, no només entesa de manera metafòrica: Diego és una cara amb molts noms, amb massa noms falsos: René, Francisco, Rafael, Carlos. En un moment de la pel·lícula, diu: “De vegades, quan em criden pel nom, tinc un ensurt”. Diego, en la maduresa de la seva edat. S’ha convertit en un fantasma, en l’etern viatger a enlloc, que intenta alimentar el nomadisme vital amb consignes estereotipades, que verbalitza amb irritació en un moment determinat: els clixés que van de García Lorca a la batalla de l’Ebre. Els clixés que alimenten la mala consciència internacional davant la dictadura de Franco. Per això La guerre est finie va resultar incòmoda tant pel govern franquista –que no en va autoritzar la projecció a Espanya i va maniobrar per evitar-ne la seva presència a diversos festivals, com ara la secció oficial de Cannes-, com per a l’aparell comunista, que la va vetar al festival de Karlovy Vary.

 

L’acció de La guerre est finie transcorre durant tres dies, en territori francès, durant la Pasqua de 1965.  Però, paradoxalment, el drama té lloc en realitat a Espanya –una Espanya que no s’hi veu mai- i en les dues hores llargues de projecció gairebé passen tantes coses en el pla dels fets com dins del cap de Diego Mora. En realitat, s’esdevenen moltes més coses dins del seu cap que en les anades i vingudes pels carrers i pisos de París. Mestre del muntatge, Resnais ofereix aquí i allà ràpides seqüències d’imatges mentals, de records, d’anticipacions, d’especulacions visuals, de percepcions internes, de reflexions. Allò que a L'année dernière à Marienbad (1961) era trencaclosques, aquí és introspecció psicològica, mirada interior, memòria o anticipació visual, en un recurs magistral a la figura del flash-forward, tan infreqüent en el cinema francès però que Resnais tant aprecia. De manera que el cineasta de la memòria per antonomàsia, el virtuós del muntatge, ha preferit experimentar, amb els seus flash, amb l’anticipació del futur, amb la hipòtesi visual, amb la imatge d’allò que encara no ha passat.

 

 

La guerre est finie també és un film d’amor. És cert que va ser la primera pel·lícula de Resnais amb un protagonista central masculí, però potser aquest eix masculí fa brillar més la seva companya, l’actriu sueca Ingrid Thulin –una altra desarrelada a París, que somia viure a Espanya-, una venturosa aportació de la coproducció francoescandinava. Marianne representa, com a contrapunt a Nadine, la complicitat d’una parella assentada, el sacrifici mutu ( a l’escena final es precipita per arribar amb avió fins a un Diego en perill a caure en mans de la policia), el recolzament solidari. Però també en cert moment, Marianne recriminarà a Diego els dubtes polítics, la dissidència d’ell amb els criteris estratègics de l’aparell de la direcció comunista, perquè, portada per la seva fe política, també pensa que la vaga general no pot fracassar. Diego així podrà percebre la seva soledat fins i tot en la intimitat de la parella.

 

De vegades s’ha discutit la justesa de la caracterització i ambientació dels personatges espanyols de l’exili que surten a la pel·lícula. Com que jo he viscut a París i he militat a les files comunistes, puc donar-ne fe del rigor i exactitud. De tota manera, hi ha el problema de l’idioma, ja que cap espectador espanyol no s’empassarà el marcat accent francès de gairebé tots els exiliats que hi surten.

La posada en escena de La guerre est finie és sòbria, elegant i freda. Abans he esmentat la planificació essencialista i gairebé abstracta de l’escena de la trobada sexual de Diego i Nadine, que fuig del naturalisme eròtic de moda en aquella època, que seguia el camí que havien obert les primeres pel•lícules de Roger Vadim. La guerre est finie opta per l’ascetisme, per la mirada austera, a la qual la gamma de la fotografia esplèndida de Sacha Vierny aporta una patina prestigiosa. La sàvia realització d’Alain Resnais defuig deliberadament el caràcter de cinema-poema cadenciós que tenia Hiroshima mon amour (1959), la sofisticada estructura interna de Marienbad i l’experimentació amb el color que feia gala Muriel (1963). La guerre est finie aspira a ser una crònica funcional, tot i que no ignora el gruix de la vida interna i de les imatges mentals. I és la millor pel·lícula sobre el drama de l’oposició franquista realitzat en els gairebé quaranta anys que va durar la dictadura.

 


Gubern, Romà. La guerra ha terminado: crisi política i trencament generacional. En Alain Resnais: viatge al centre d'un demiürg. Barcelona [etc.]: Paidós : Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya, 1998. Pàg. 119-123.