Dossier Film (INCLUDED AT Rovira Beleta)

Los Tarantos

Fitxa tècnica

Direcció Francesc Rovira Beleta
Guió Alfredo Maña
Música Andrés Batista, Fernando García Morcillo, Emilio Pujol i José Solá
Fotografia Massimo Dallamano
Interpretació Antonio Gades, Carmen Amaya, Sara Lezana, Daniel Martín i Antonio Prieto
Producció Espanya
Any 1963

Bibliografia

 

- Francisco Rovira Beleta. En Cobo, Eugenio. El Flamenco en el cine. Sevilla: Signatura, DL 2013. Pàg. 148-162.

- Gubern, Román. Los Tarantos. En Antología crítica del cine español 1906-1995: flor en la sombra.  Julio Pérez Perucha (ed.). Madrid: Cátedra: Filmoteca Española, 1997. Pàg. 540-542.

- Guerín Hill, Claudio ; G. De Dueñas, Claudio. Los Tarantos. “Nuestro Cine”, núm. 24 (1963), pàg. 54-55.

- Marimón, Joan. El Montaje cinematográfico: del guión a la pantalla. Barcelona: Universitat de Barcelona, DL 2014. Pàg. 284-285.

- Rovira-Beleta, Francesc ; Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona: Laertes, 2000.

- Rovira-Beleta, Francesc. Los Tarantos [Manuscrit]: Romeo y Julieta gitanos. [Barcelona?]: TECISA : Films R. B., [196.?].

- Sainz, Salvador. El Cine de Rovira-Beleta. Ibiza: Semana Internacional del Film, 1990.

- Los Tarantos (DVD). Valladolid: Divisa Home Video, cop. 2003.

- Los Tarantos. En Homenatge a Francesc Rovira-Beleta. 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona: Barcelona, 17 al 23 de juny 1985. Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985. Pàg. 35-37.

- Los Tarantos. En Munsó Cabús, Joan. Diccionario del cine musical. Madrid: T&B, 2006. Pàg. 351-352.

- Los Tarantos. Miret, Rafel ; Balagué, Carles. En Películas clave del cine musical. Barcelona: Ma non troppo, DL 2009. Pàg. 189-191.

- Villarmea Álvarez, Iván. La imagen de la periferia marginal de Barcelona en Los Tarantos. En Congreso de la Asociación Española de Historiadores del Cine (12è: 2008: Castellón). Olas rotas: el cine español de los sesenta y las rupturas de la modernidad. Madrid: Asociación Española de Historiadores del Cine: Ediciones del Imán, 2009. Pàg. 273-289.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Com Rovira Beleta volia filmar tot el seu film en escenaris naturals, es va portar d’Itàlia a un sòlid operador especialista en aquestes tasques: Massimo Dallamano. Pel repartiment aprofità l’actriu i ballarina Sara Lezana, que havia actuat ja en l’obra original d’Alfredo Mañas i que aquí va debutar davant les càmeres. I, com gran estrella, va fer venir de Mèxic a Carmen Amaya, on estava actuant. Aleshores Carmen Amaya tenia 49 anys i la seva filmografia era exigua, d'ençà que va debutar en un petit paper a La hija de Juan Simón (Gonzalo Delfrás, 1935) i com protagonista a María de la O (Francisco Elías, 1936). Però Carmen Amaya moriria el 19 de novembre de 1963, acabat d’estrenar el seu film a Madrid, que no va arribar a veure. Altres artistes flamencs actuarien a Los Tarantos, com Antonia “La Singla” i Aurelio Galán “El Estampío”, però sobretot va suposar el debut al cinema del jove Antonio Gades, primer ballarí del ballet de Pilar López. El repartiment es completava amb un altre debutant, el murcià Daniel Martín, que havia estudiat art dramàtic a Barcelona. I Margarita Lozano, triomfant de Viridiana (Luis Buñuel, 1961) completaven el repartiment. L’assessor de costums gitanos va ser Paco Revés, no acreditat al film. La pel·lícula es va filmar a finals de 1962, de manera que es va poder aprofitar de l’abundant nevada nadalenca que va caure sobre Barcelona i que va brindar uns escenaris insòlits. I encara que els números musicals es van filmar en playback, es van haver de doblar per problemes de sincronia.

L’univers gitano ha estat abordat rarament amb dignitat pel cinema espanyol. Per això, l’atenció prestada per Rovira Beleta a aquesta comunitat marginada avala l’interès antropològic i social de Los Tarantos. El film reivindica, en efecte, la identitat i la dignitat gitanes. Així, Juana li explica a Rafael en una escena que la seva mare li talla els cabells molt curts per no semblar una gitana i ella somiava tenir-ho llarg. I “La Taranta” es reconcilia amb Juana en veure-la ballar unes maques bulerías, on reconeix una identitat comuna. Però, alhora, Los Tarantos presenta un conflicte atàvic de clans –inspirat en el tema de Romeu i Julieta- però associat a més a un conflicte econòmic i estamental, mb els pròspers tractants de cavalls oposats als humils balladors. Malgrat tot, el missatge d’esperança de Los Tarantos resideix en la discontinuïtat generacional, de manera que l’odi dels pares dóna fruit en l’amor dels fills grans i la complicitat i promesa d’oblit en els fills més petits.

 

 

La receptivitat neorealista que Rovira Beleta havia mostrat en filmar Hay un camino a la derecha (1953) en la zona portuària i el barri xinès de Barcelona, es va corroborar aquest cop amb les imatges inèdites del barri de barraques del Somorrostro, al costat del mar, el mercat de verdures del Born i un tractament afortunat del paisatge suburbial amb plans generals llur fotogènia (tant dels escenaris com dels balls i ritus col·lectius) es va traduir en una gran plasticitat, ben servida pel Eastmancolor. En altres ocasions es va utilitzar la tècnica mitjançant teleobjectius per seguir el desplaçament de personatges allunyats, recurs ja explorat a Los atracadores (1961).

Cineasta eclèctic i d’ofici segur, Rovira Beleta va buscar a Los Tarantos un equilibri entre el realisme (dels ambients i tipus) i l’estilització imposada pel model i les convencions del gènere musical. Podien detectar-se també altres influències. Per exemple, a l’enfrontament dels Picaos i Rafael a una taverna s’entreveu la contaminació del gènere western. I al film hi ha simbolismes propis de la tradició del cinema clàssic europeu: els coloms, la mar, la nit de Nadal.

A un país amb una curta tradició pel cinema musical com l’espanyol, Los Tarantos va suposar un alè. Contava, al seu favor, amb una prodigiosa Carmen Amaya, en el seu darrer tram de vida. El seu millor número, d’extraordinària energia, va ser el ball per bulerías després de la reconciliació amb Juana. I també va resultar insòlit, amb una concepció espectacular més a l’americana, el número de Gades ballant de nit a Les Rambles, amb un fons de mànegues regant.

 

Gubern, Román. Los Tarantos. En Antología crítica del cine español 1906-1995: flor en la sombra.  Julio Pérez Perucha (ed.). Madrid: Cátedra: Filmoteca Española, 1997. Pàg. 540-542.