Dossier Film (INCLUDED AT El cinema d'episodis)
Les Vampires
Fitxa tècnica
La crítica diu
Els criminals anàrquics de Les Vampires no van trobar només fanàtics i admiradors en l'opinió pública, sinó també decidits contrincants. Furiosos pares de família van protestar i el prefecte de la policia parisenca va intervenir davant el ministre de l'interior, Malvy. Es va acusar a aquesta sèrie de pel•lícules d'agregar nous horrors a l'espanto dels fronts, i precisament en temps de guerra. La pressió del Haute Banque Protestant sobre els socis capitalistes de Gaumont va conduir a la interrupció de la reeixida sèrie. En el seu següent serial, Feuillade va prendre la figura d'un detectiu venjador. La popularitat de Judex (1916-1917) va sobrepassar a la dels seus antecessors.
El que tant va pertorbar als contemporanis de Les Vampires van ser els creatius invents que per a la destrucció i el vici empraven aquests criminals organitzats en dur a terme les seves anàrquiques accions de violència. En els assassinats en sèrie, assalts, atemptats i actes de terror, els emmascarats es valien, en part, de certes formes de mort sobtada establertes i conegudes des de les novel•les policíaques, però també dels més avançats mitjans de comunicació i de la innovadora dinàmica tècnica consubstancial a l'època de les màquines. El vertiginós ritme amb que Les Vampires volen minar i destruir l'ordre social, les estructures socials, és una novetat històrico-cinematogràfica. Les Vampires són avantguarda d'una evolució que es donarà a Estats Units cap als anys trenta, amb les pel•lícules de gàngsters, i a Alemanya, amb les pel•lícules de Mabuse, de Fritz Lang (1922). Així, Feuillade es va avançar, per molt, a la seva època.
La utilització de verí pertany encara a les formes tradicionals del crim: un anell enverinat (1), una ploma font amb tinta mortal, una ampolleta amb medicina que mata (3), una agulla de barret tòxic (4), una càpsula de cianur (5), una espina en el guant (7, 8) i xampany enverinat (9). També resulta usual emprar la hipnosi amb finalitats delictives (6, 10), recórrer a una escriptura que es torna visible a la calor de l'alè (8), a criptogrames per desxifrar (3, 8), a amagatalls i disfresses (en tots els episodis), al capdavant d'una persona decapitada (1), a segrestos i assalts, les víctimes dels quals són transportades en canastres de roba (5), en baguls (9) o en una caixa, i a fugides a través de pous i canonades (3, 4, una reminiscència de Fantomas). Formen part de les arts circenses i acrobàtiques, fugides, persecucions i segrestos: un Vampire grimpa pel sostre d'una casa i baixa pel desguàs (1), la funció de ballet de Marfa (2), els balls dels lladregots en els cabarets (3, 6, 7), la canastra de roba en què es troba Philippe i que es llisca per les escales de Montmartre (5), les víctimes dels Vampires són extretes per la finestra cap al carrer mitjançant una corda (5, 6, 10), escalament per façanes i fugides per sostres (1, 3, 9, 10), un parany (7), salts des d'automòbils en plena marxa (5, 6, 9, 10) o des d'un pont cap a un tren en moviment, i la posterior caiguda del tren (9).
Les Vampires resulten moderns i es troben en la cúspide de la seva època o fins i tot avançats a ella en el que a la seva hàbil utilització de la tècnica es refereix. En tots els episodis se serveixen de veloços automòbils com a mitjans de transport o per donar-se a la fugida. Empren gas i cloroform com a anestèsics per a persones individuals o per al grup convidat a un sopar (5, 6, 9, 10). En els episodis 7 i 8, un canó controlat electrònicament exerceix un important paper, doncs les seves magranes destrueixen amb seny perfecte un cabaret (7) i un pot torpeder (8). Feuillade estava orgullós que aquest artefacte hagués anticipat, en el que a tècnica militar es refereix, el rendiment d'artilleria del canó alemany anomenat Dicke Bertha (Gran Bertha) durant la primera guerra mundial: amb un abast de fins a 100 quilòmetres.
Cien años de cine: [1895-1995]: una historia del cine en cien películas. Werner Faulstich, Helmut Korte (ed.). México: Siglo Veintiuno, 1997.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Arnaud, Philippe. Les apparences transitoires. “Cahiers du Cinéma”, núm. 385 (juin 1986), pàg. VI-VII.
- Baecque, Antoine de. Les Vampires: Louis Feuillade. “Cahiers du Cinéma”, núm. spécial (1993), pàg. 120-121.
- Bastide, Bernard [et al.]. Louis Feuillade. Perpignan: Institut Jean Vigo, 1988.
- Beylie, Claude. Judex et Les Vampires. “Cinéma”, núm. 482 (nov. 1991), pàg. 28.
- Brunetta, Gian Piero. Strangers in the dark, les 'Vampires' et le jeu des masques. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 48 (1987), pàg. 77-81.
- Callahan, Vicki. Detailing the impossible. “Sight & Sound”, vol. 9, núm. 4 (avr. 1999), pàg. 28-30.
- de la Bretèque, François. De Mazamette à Biscotin, le comique dans le serial français. “1895”, núm. 61 (sept. 2010), pàg. 205-221.
- Fernández Cuenca, Carlos. De Fantomas a Judex: homenaje a Louis Feuillade. San Sebastián: Festival Internacional del Cine, 1964.
- Feuillade, Louis. Louis Feuillade, retour aux sources: correspondance et archives. Paris: Association française de recherche sur l`histoire du cinéma: Gaumont, 2007.
- Feuillade, Louis. Louis Feuillade. Paris: Seghers, 1964.
- Hommage à Louis Feuillade. Perpignan: Institut Jean Vigo, 1986.
- Leplongeon, Nathalie. Les Vampires de Louis Feuillade, une stratégie de coopération spectatorielle. “Iris”, núm. 17 (automne 1994), pàg. 167-182.
- Thompson, Frank. Les vampires. “Film Comment”, vol. 34, núm. 5 (sept.-oct. 1998), pàg. 4-5.
- Les Vampires (DVD). [S.l.]: Gaumont, cop. 2006.
D’entrada cal dir que malgrat que el títol no estem davant una pel·lícula de terror. Les Vampires és el nom d’una banda de delinqüents parisencs que actuen en Paris a començament del segle XX, que estan infiltrats a tot arreu i que funcionen com una secta organitzada jeràrquicament. Les seves accions inclouen des de robatoris fins assassinats, fetes sempre amb un toc espectacular i terrorífic. Per tant estem davant d’un film d’aventures barrejat amb elements policials.
El film és també l’equivalent cinematogràfic del fulletó literari, que es caracteritza per incloure múltiples girs a la trama i per una preferència per la truculència i els aspectes cridaners de sang i fetge o de morbo, sempre fregant el límit de la censura i el bon gust de l’època. El fulletó literari, publicat en forma seriada en diaris o en novel·les barates, va ser fonamental dintre de la cultura de masses i va tenir un gran impacte popular, malgrat la seva mala reputació des del punt de vista cultural i artístic. D’aquí va sorgir l’adjectiu “rocambolesc”, per Rocambole, protagonista del fulletó homònim de Poison du Terrail.
Que fa Feuillade amb aquest material? Trasllada al món cinematogràfic aquest enfocament cercant que l’espectador pugui fruir de l’acció des d’una perspectiva lúdica i evasiva, però també irreal i inversemblant, que és acceptada com a part de la diversió. El resultat és que Les Vampires és una cinta seriada dividida en 10 episodis de les quals avui passem només els tres primers, que tot junts duren uns 90 minuts. Tots tres, per cert, amb títols força cridaners: La tête coupée (El cap tallat), La bague qui tue (L’anell que mata) i Le crypotgramme rouge (El criptograma vermell). Tots tres ofereixen una aventura tancada però al mateix temps cada episodi inclou una mena de ‘continuarà’ -recordeu que estem parlant d’un film serial-.
La trama de Les Vampires gira entorn de l’enfrontament entre Philippe Gerande (Édouard Mathé), un periodista parisenc especialitzat en informació dels criminals, i els vampirs i el seu líder el Gran Vampir (Jean Aymé). Hem de dir que tots els personatges principals són arquetips. Cal valorar la figura d’aquest periodista amb el mateix punt de vista amb què valoren alguns àlbums de Tintín com Els cigars del Faraó i El lotus blau, publicats serialitzats tots dos entre 1932 i 1935, i que recullen molt aquesta herència del fulletó d’aventures criminals, tot i que en aquest cas la influència és cinematogràfica no literària. Trobarem en Les Vampires com posteriorment a Tintin, un periodista que pràcticament no escriu cap notícia i que s’enfronta a una secta criminal.
Una història d’aquestes característiques necessita un bon dolent i aquí en tenim dos. D’una banda, el Gran Vampir, un geni del mal proteic i canviant, expert en disfresses i identitats falses, tan maligne com valent i audaç. D’altra una femme fatale, Irma Vep (nom que, com veurem explícitament a la pantalla, és un anagrama de “vampire”) una cantant de cabaret d’aparença i sexualitat explícita per a l’època que és també una experta lladre. La seva figura combina elements eròtics pertorbadors (recordem que la sexualitat evident és una característica dels arquetips dolents i no dels herois ni de les heroïnes en el cinema de principis de segle) amb violència i tocs sinistres. Aquest personatge està interpretat per Musidora i és una de les seves actuacions més celebrades tant pel públic massiu d’aleshores com pel surrealisme francès amb Aragon i Breton al capdavant
Philippe Gerande té també un company, Mazamette (Marcel Lévesque), un vampir reformat que li serveix d’aliat esporàdic i més tard d’ajudant, i que aporta un cert element còmic com contrapunt a la seriositat de l’heroi. Així mateix, cal dir que en els tres primers episodis el protagonista no té cap mena de parella sentimental i que aquest rol és ocupat per la seva mare, Madame Gerande (Florense Simoni), una dona decidida i sense por, amb la qual viu.
Les Vampires, amb guió i direcció de Louis Feuillade, utilitza amb habilitat tots aquests arquetips i, per això, cal considerar aquesta obra com pionera. En efecte, no ens trobem davant d’un film passat de moda sinó com un clar precursor en l’ús d’elements narratius que després hem vist en molt cinema posterior de diferents gèneres fins a arribar als nostres dies. Pensem, si més no, en els films d’Indiana Jones o de Star Wars i reflexionen en el seu caràcter serial i fulletonesc.
Joaquim Puig (Universitat Autònoma de Barcelona)