La fe del volcán | El eco

“El eco estilitza quelcom que mai no podria pensar-se bell: l’espai sota una autopista nova, un lloc a l’ombra que abans no hi era, un lloc on probablement abans hi havia cases i un camí. La fe del volcán fa dos amics on tampoc n’hi sol haver, i els dona els carrers per a quelcom més que passar gana, fred, cercar diners, alguna cosa, el que sigui. Cada pel·lícula té de protagonista una nena. La primera és petita i viu en un món de somni, però més proper al malson. Viu amb una senyora sota un pont, envoltada de gana i perills. La segona ja és gran, adolescent, i és una mica el fantasma de la primera: no sabem on viu, ni amb qui, simplement apareix. Treballa a una perruqueria d’aprenent i passa el temps pel centre de la ciutat, un centre ampliat que inclou aquestes places fora de les grans estacions de trens que per aquells anys, els de la crisi del 2001, es van transformar en un purgatori a punt de caure a l’infern. Ella es fa amiga d’un afilador de ganivets bastant més gran que ella, i d’ell tampoc no se’n sap gaire, però dels temps de l’amistat en què passejaven amb la bicicleta afiladora se’n sap una mica més. Va estar viu més temps, i va veure més, de fet va veure un dels orígens de l’estat general de les coses. Va viure la dictadura, la seva política, la seva economia, i tot torna tota l’estona a ell com un eco. Sap, fefaentment, que no només caminen entre cadàvers, sinó que el sòl n’és ple. Tots dos viuen en una angoixa que sembla no tenir fi, i aquesta és l’angoixa que ve de la història, perquè aquelles crisis, aquell carrer totalment tumultuós, venen d’abans, del mateix lloc d’on venen els cadàvers” (Lucía Salas).