Mor Vran

Els elements dramàtics de Finis Terrae (1928) eren l'enfrontament entre Jean-Marie i Ambroise, la culpabilitat de robar un ganivet, la seva malaltia causada per una infecció a la mà i la important operació del Dr.Lessen. Mor Vran redueix encara més la narració per explicar l'evolució d'un temporal durant el qual l'única acció és la història d'un jove mariner que espera arribar a Brest per comprar un record a la seva estimada i poder reunir-se amb la resta de la tripulació.

La trama és senzilla, com a Finis Terrae, un mer pretext per a un discurs de "quelcom" que inclou elements autobiogràfics, relacionats amb l'efecte de la commoció causada pel risc d'enfonsament com les peripècies que va viure a l'illa de Sein per filmar la pel·lícula. Mor Vran comença amb descripcions en profunditat de perspectiva antropològica, com hem llegit a l'Île, una mena de diari escrit per Epstein durant el rodatge de la pel·lícula.

"Després de les dificultats de l'atracament a Sein, aquest mes de desembre, anem de totes maneres a Ouessant per contractar a François Morin, el guia de la meva anterior producció. Confio molt en ell. És jove, tranquil i dolç. Aquests amfibis antipàtics i borratxos denominats "vells llops del mar", són generalment mariners mediocres. Per contra, la sorprenent dolçor, bondat i timidesa d'aquests patrons de vaixells de rescat com Morin, d'ardent coratge com Guilcher, alcalde de Sein, que posa deu vegades la seva vida en perill per salvar la d'un nàufrag; d'aquests patrons de barca com el gentil Menou, assegurant el proveïment de les illes i (...) d'aquests farers situats en el mar que la solitud els marca febril i escrupolosament. A bord, fúria, la boira, una simple ressaca, designat cap ràpidament. La necessitat d'una autoritat cau sobre l'embarcació com un xàfec d'aigua. Tots obeeixen, tots confien, disminuint la responsabilitat a l'obligació personal de viure; un mariner, escandalós i borratxo, ara està callat. Fa uns segons el nostre vaixell va ser bulliciós; la mar imposa el seu silenci (...) Ouessant. Pugem a bord de la llanxa patrullera de la Societé des Ponts et Chaussée que proveeix el far de la Jument, sotmès a proves severes de les tempestes més recents. Bon temps; mar calmat que s'engrandeix amb les ones. Aviat cap càmera aconseguirà mantenir-se alçada. I al peu del far, amb prou feines acabades les anades i vingudes, el motor de la patrulla nega el servei. Ja no és possible mantenir una càmera a la mà. S'hissa la vela i ens tornem sense haver filmat més que uns pocs metros de pel·lícula.”

També a Mor Vran, Epstein radicalitza l’ús de localitzacions i personatges autèntics “Els actors d’un film anomenat “sense actors” determina rigorosament el sentit de l’obra. No es va inventar res. Vaig intentar-ho. Està prohibit inventar. Perquè si les més elaborades, prudents i versemblants elucubracions, un cop acceptades les convencions, poden representar-se de forma satisfactòria amb símbols convenients: actors, decorats, aquesta no s'aplica mai, sense prendre l'aparença d'una màscara, sobre els homes i les coses que existeixen en els llocs que viuen. Edgar Allan Poe parla de "combinacions naturals d'objectes simples", que donen una sensació de misteri. Quines són aquelles que nosaltres percebem? Aquestes "combinacions naturals d'objectes simples" són sovint els testimoniatges vivents de la passió. És a causa de la seva simplicitat que se'ns escapa. L'astrònom, amb el seu mapa astronòmic, reagrupa els estels en imatges senzilles; el dramaturg posa en constel·lació alguns gestos d’una vida, descobreix la forma que tota existència, col·lectiva o individual, terrenal o no, posseeix; els dirigeix.

Aquest estudi en sentit existencial aprofundeix encara més a través de les reflexions sobre la intimitat entre la vida i la mort que ja existeixen en els escrits i La Chûte de la maison Usher (1928). Epstein fa coincidir la mort amb la "vida real" i amb el coneixement que l'home pot tenir d'ell mateix. Aquesta potencialitat cognitiva del cinema, segons Epstein, és similar a la mort, encara que no aconsegueix la mateixa intensitat: "la dinàmica de vida impedeix als vius mirar acuradament. Un home al volant, a banda de la carretera, ignora a tots els llocs pels quals passa. Rares vegades es veu el sentit de la vida abans que la mort"

A Mor Vran Epstein sembla voler explorar el sentit de la mort que assetja sobre l'arxipèlag devastat per violentes tempestes (la tempesta és una altra figura recurrent en llegendes bretones). En efecte la representació de la tempesta, des dels primers rumors que la deslliguen fins a la seva finalització, alterna amb imatges dels tres cementiris de Sein i la del nen mort llançat cap a les roques. L'experiència del risc de naufragi viscuda pel director té una influència no secundària en la pel·lícula: "tres dies de mal temps i marejades de tempesta. Cap de nosaltres s'atreveix a confessar que és el compliment del nostre secret, egoista, assassí i desig cinematogràfic ".

Vichi, Laura. Jean Epstein. Milano: Il castoro, 2002.