Chimes at Midnight

Originalment Welles va veure Chimes at Midnight amb un estil essencialment còmic; però a mida que estudiava més a fons la part de Falstaff, li veia sorgir menys còmic i sí més melancòlic. Va arribar a la convicció de que Falstaff era més enginyós que no pas divertit i el problema li va preocupar durant tot el rodatge del film. La relació entre Falstaff i el príncep Hal ja no era simplement còmica, sinó una preparació pel tràgic final. “L’escena del comiat es relata per quatre cops a l’escena. La mort del príncep, el rei i el seu castell, la mort de Hotpur que és la mort de la cavalleria, la pobresa i la malaltia de Falstaff són presents durant tot el film i deuen ombrejar-ho”. Welles no creia que a un film semblant hagués de prevaldre la comèdia. Falstaff estava lliurant batalla contra la desaparició de valors de bonhomia que ell representava. El film parla també del preu terrible que el príncep ha de canviar a canvi del poder. La pel·lícula es va convertir en un plany per Falstaff i per la desaparició de Merrie England (l’alegre Anglaterra). A The Magnificent Ambersons (1942) l’arribada de l’automòbil destrueix la gent. A Chimes at Midnight la destrueixen els interessos de poder, la responsabilitat i la grandesa nacional.

En un principi, Welles volia només preses curtes de l’escena de la batalla, però va decidir que hauria de fer unes preses més llargues que permetessin als actors poder desenvolupar el seu paper. Va filmar l’escena amb una grua capaç de canviar la posició a nivell de terra per seguir l’acció, i després va muntar els fragments de tal manera que cadascuna de les preses mostrés un cop, un contracop, un cop rebut, un cop atestat. El film començaria amb l’assassinat de Ricard II, i es va fer la presa de la mort, però semblava massa confusa en el context més ampli. Welles també va començar a filmar el desembarcament de Henry Bolingbroke, però després va decidir que no s’ajustava a la pauta. Així mateix es van tallar unes preses de dos vells caminant per la neu, que només servirien de destorb pel ritme intern del film. Tot el seu treball estava dirigit pel ritme.

A Welles li preocupava que l’espectador arribés a avorrir-se. Al seu judici les majors virtuts del cinema eren la rapidesa i la concentració i avorria la moderació en termes visuals. Al final del film, Enric V ordena que Falstaff es posi en llibertat i, en aquesta ocasió, Welles va reduir l’escena al mínim. Acostumava a filmar una escena diversos cops, durant diferents dies, però poques vegades examinava els resultats. Li agradava passar d’una escena a una altra en el mateix dia de rodatge. Canviava sovint d’escenes sense avís previ, potser per l’exposició del sol o perquè els actors no estaven actuant al màxim de les seves possibilitats i pensés que potser estiguessin millor en una altra seqüència. No treballava segons un sistema preestablert ni creia que un film fos com una pintura on l’artista pinta una a una les fulles d’un arbre. Li agrada un cert sentit de la improvisació i que al plató hi hagués música perquè tothom se sentís assossegat. Avorria quelcom que disminuís el ritme de la filmació. A l’enginyer de so no i estava permès demanar la repetició d’una presa, només captar de manera correcta el so. Les script-girl no havien de parlar en cap moment. S’havien prohibit les discussions durant les sessions de maquillatge. Havia dit a tothom que treballava amb ell que eren considerats ciutadans de segona i que mai els hi consultaria res.

Tot i que els paratges del film són ineludiblement espanyols, Welles va aconseguir la universalitat en el glacial enfocament del seu país acabat d’adoptar. Amb un encert innegable, va adoptar el punt de vista de que Shakespeare pot ser representat en qualsevol ambient i seguir sent absolutament vàlid, extrem que diversos crítics no van arribar a comprendre en les seves brutals crítiques cap a la pel·lícula. El xerricar del gel, els espetecs en el bosc, el soroll sord de les trepitjades sobre la terra endurida, tot està perfectament aconseguit i evoca amb força l’ambient de l’obra. Cal admetre que va ser dolenta la sincronització de gran part del text i també altres ensopegades tècniques; però el millor de Chimes at Midnight és el reflex fidel del talen de Welles en plena maduresa. El retrat que Welles fa de Falstaff és d’un patetisme extraordinari que supera, amb escreix, el malaguanyat Five Kings (1931) i el muntatge a Belfast i Dublin. Les escenes on Falstaff i Shallow es troben ajupits al costat de la foguera; on el príncep Hal apareix dempeus semblant una figura abstracta de llegenda medieval; on Hal i Falstaff fan una pantomima del poder del rei, totes elles, estan perfectament realitzades.

Higham, Charles. Orson Welles: esplendor y caída de un genio americano. Barcelona: Plaza & Janés, 1986.