Dossier Film (INCLUIDO EN Pensar la fi)

The War Game

Fitxa tècnica

Direcció Peter Watkins
Guió Peter Watkins
Fotografia Peter Bartlett, Peter Suschitzky
Interpretació Documental
Producció Regne Unit
Any 1965

Bibliografia

 

- Casas, Quim. The war game: el horror con la cámara al hombro. “Dirigido por”, núm. 451 (enero 2015), pàg. 71.

- Chapman, James. 2 X Watkins. “Film International”, vol. 1, núm. 2 (2003), pàg. 58-59.

- Films de Federico Fellini, Luís García Berlanga y Rafael Azcona, Peter Watkins, Richard Lester y Charles Wood, Jorge Semprún y Alain Resnais, Akira Kurosawa y Sergei Mikhailovitch Eisenstein que nunca veremos. Barcelona: Victor Sagi: Aymá, [1978].

- L'Insurrection médiatique: médias, histoire et documentaire dans le cinéma de Peter Watkins. Sébastien Denis ; Jean-Pierre Bertin-Maghit (ed.). Pessac: Presses Universitaires de Bordeaux, cop. 2010.

- Kawin, Bruce. Peter Watkins: cameraman at world's end. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 2, núm. 3 (Summer 1973), pàg. 231-242.

- Murphy, Patrick. The War game: the controversy. “Film International”, núm. 3 (2003), pàg. 25-28.

- Pilard, Philippe. La bombe. “Image et Son”, núm. 259 (mars 1972), pàg. 9-14.

- Shaheen, J.G. The war game revisited. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 1, núm. 4 (Fall 1972), pàg. 299-308.

- Watkins, Peter. Peter Watkins: historia de una resistencia. Ángel Quintana (ed.; pr.). Gijón : Festival de Cine de Gijón: E.M.A.M. Teatro Municipal Jovellanos, DL 2004.

- Welsh, James M. The modern apocalypse: The war game. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 11, núm. 1(Spring 1983), pàg. 25-41.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 


 

 

En un dels textos seleccionats per Ángel Quintana al llibre Peter Watkins. Història d'una resistència, el cineasta explica la doble situació (política i en la BBC) en la qual es gesta The War Game (1965): «A la fi de 1964, el recentment triat govern laborista de Harold Wilson ja havia trencat la seva promesa electoral de desarmament unilateral de Gran Bretanya i, en realitat, estava desenvolupant un programa d'armes nuclears a gran escala, malgrat les generalitzades protestes populars. En aquella època hi havia un notable rebuig per part de la televisió britànica a debatre sobre la carrera armamentística i es guardava silenci sobre les conseqüències de les armes nuclears.

"En aquells moments es desenvolupava en la BBC una lluita pel poder, una "nit dels ganivets llargs". Huw Wheldon havia ascendit per ocupar el càrrec de director de la BBC2. Va deixar de ser el director del departament de documentals i així, al pitjor moment possible, un gran suport amb el qual jo hi comptava es va esvair». Watkins contínua explicant com la cadena va aprovar de mala gana un pressupost per The War Game però va anunciar que potser la cancel·laria abans d'acabar-se, ja que des del Ministeri de l'Interior l’havien cridat per esbrinar perquè es realitzava una pel·lícula amb aquest tema.

El tema? Les conseqüències devastadores d'una agressió nuclear. L'estil? La llibertat de la càmera a l'espatlla, el seu hiperrealisme, la barreja de ficció i fets comprovats científicament: The War Game és el film pioner del documental dramatitzat amb no pocs elements que després incorporaria el fals documental. El resultat? El treball de Watkins va molestar tant que la BBC el va tenir en el congelador durant gairebé vint anys adduint que no podia emetre's a causa del seu realisme cru. Després de l'èxit de dos telefilms sobre l'holocaust nuclear, un nord-americà, The Day After (Nicholas Meyer, 1983), i una altra producció de la BBC, Threads (Mick Jackson, 1984), la cadena britànica va acceptar emetre-ho. La seva invisibilitat a través de l'aparell televisiu havia resultat lacerant, tot i que es va exhibir en el festival de Venècia (on va guanyar el premi especial) i en el de curts i documentals de Bilbao, a més d’obtenir l'Oscar al millor documental en 1966.

 

 

Hi ha poques pel·lícules, i obres audiovisuals, que es puguin anomenar «necessàries». La de Watkins n'és una d'elles per la sinceritat irrefutable de la seva tesi antinuclear i per la seva forma d'encarar el tema per fer-ho més directe i aconseguir una finalitat que aquesta prohibició de vint anys va impedir. Watkins crea un precís relat de ficció a partir de l'acumulació de fets verificats (basats en els informes dels bombardejos a Dresden, Hamburg, Hiroshima i Nagasaki i les proves nuclears efectuades en el desert de Nevada en 1954) i com aquests fets aconseguirien cotes encara més elevades a mitjan seixanta, en plena cursa atòmica entre les potències hegemòniques. El film es va rodar a la zona de Kent amb actors no professionals que s'interpreten a ells mateixos en una ficció documentada com una realitat: allò que va passar abans, durant i després d'una deflagració nuclear. Watkins part del realisme del Free Cinema per incorporar tècniques del documental televisiu i dramatitzar-ho.

The War Game porta al límit alguns dels pressupostos bàsics dels documentals d'Anderson i companyia, encara que ho fa a partir d'un tema de major transcendència. Forma i fons, eterna qüestió, en perfecta harmonia. El pròleg descriu molt bé el context: conflicte a Vietnam, Estats Units amenaça nuclearment a Xina, la Unió Soviètica i Alemanya Oriental tanquen el mur berlinès, Gran Bretanya organitza l'evacuació civil a gran escala per por d'atacs nuclears. Mitjançant un procés de filmació i muntatge que reprodueix les maneres del reportatge en directe (l'agitació de la càmera a l'espatlla, els reenquadraments, les mirades a càmera de les gents sorpreses, l'entrevista, el so directe, l'absència de tota banalització musical), se'ns mostra el desconeixement de la gent sobre la pluja radioactiva, els conflictes amb els refugiats, les manifestacions populars, els diners que costa construir un refugi a casa, la visualització simple i efectiva (imatge en negatiu) de l'ona expansiva, l'opinió popular sobre la conveniència de retornar l'atac atòmic, un llar (i aquí necessari) tràveling sobre cadàvers cremats o ulcerosos, els posteriors motins i disturbis deguts a la falta de menjar i aigua, l'estat de xoc dels supervivents... La filmació en aparent directe de l'horror. El final és demolidor. Se'ls pregunta a diferents nens què volen ser de grans, i tots contesten que no volen ser res.

 

Casas, Quim. The War Game: el horror con la cámara al hombro. “Dirigido por”, núm. 451 (enero 2015), pàg. 71.