Dossier Film (INCLUIDO EN Jean-Luc Godard)

Pierrot le fou

Fitxa tècnica

Direcció Jean-Luc Godard
Guió Jean-Luc Godard
Música Antoine Duhamel
Fotografia Raoul Coutard
Interpretació Jean-Paul Belmondo, Anna Karina, Dirk Sanders, Jean-Pierre Leaud
Producció França
Any 1965

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 


- À bout de souffle y “los años Karina”. En Viota, Paulino. Jean-Luc cinéma Godard. Santander: Fundación Marcelino Botín: Universidad de Cantabria. Aula de Letras, DL 2004, pàg. 59-56.

- Amo, Álvaro del. Pierrot, jusqu’au bout.  “Nuestro Cine”, núm. 49 (1966) pàg. 11-12.

- Casas, Quim. Godard, pasado, presente y futuro. “Dirigido por...”, núm.372 (nov. 2007), pàg. 58-65.

- Cieutat, Michel. Pierrot le fou : Jean-Luc Godard. Limonest: L'Interdisciplinaire, 1993.

- Comolli, Louis; Michel Delahaye; Fieschi, Jean-André; Guegan, Gérard. Parlons de Pierrot. Nouvel entretien avec Jean-Luc Godard. “Cahiers du cinema”, núm. 171 (oct. 1965), pàg 18-35.

- Cournot, Michel. Au cinéma. [Paris]: Melville: Léo Scheer, 2003.

- Dalle Vacche, Angela. Cinema and painting: how art is used in film. London: Athlone, 1996.

- Dalle Vacche, Angela.  Jean Luc Godard's Pierrot le fou. Cinema as collage against painting. “Literature/Film Quarterly”, XXIII:1  (Jan 1995), pàg. 39-54.

- Durgnat, Raymond. Pierrot le fou. “Monthly Film Bulletin”, vol. 57, núm. 679 (Aug. 1990), pàg. 240-242.

- Egea, Jose Luis. Bofetada al gusto común: Pierrot el loco, de Jean-Luc Godard.  “Nuestro Cine”, núm. 60 (1967) pàg. 54-61.

- Fieschi, Jean-André; Techiné, André. Fable sur Pierrot. “Cahiers du cinema”, núm. 171 (oct. 1965), pàg 35-36.

- Font, Ramón. Sobre Pierrot el loco. “Film Ideal”, núm 189 (1966) pàg. 236-237.

- Fox, Charlie. Endings...: Pierrot le fou. “Sight & Sound” vol. 24, núm. 12 (Dec. 2014), pàg. 112.

- Galera, Albert. Anna Karina: la princesa de la Nouvelle vague. Barcelona: Alrevés, 2011.

- Godard, Jean-Luc. Pierrot mon ami. “Cahiers du cinema”, núm. 171 (oct. 1965), pàg. 17-18.

- Itinerario filmográfico. En Gubern, Roman. Godard polémico. Barcelona: Tusquets, 1969, pàg. 82-86.

- Jousse, Thierry. Entretien avec Antoine Duhamel. “Cahiers du Cinéma”, núm. 437 (nov. 1990) pàg. 49-53.

- Kline, T. Jefferson. Screening the text: intertextuality in new wave french cinema. Baltimore ; London: Johns Hopkins University Press, 1992.

- Liandrat-Guigues, Suzanne; Leutrat, Jean-Louis. Jean-Luc Godard. Madrid: Cátedra, cop. 1994.

- Molina Foix, Vicente. Pierrot le fou (Pierrot el loco).  “Film Ideal”, núm. 177 (1965) pàg. 671-672.

- Morgan, Daniel. 'No trickery with montage': on reading a sequence in Godard's Pierrot le fou. “Film Studies”, núm. 5 (Winter 2004), pàg. 8-29.

- Pierrot el loco (Pierrot le fou)(DVD). Madrid : Universal Pictures Iberia ; [S.l.] : Studio Canal, DL 2007.

- Pierrot el loco. En Memba, Javier. La nouvelle vague: la modernidad cinematogràfica. Madrid: T&B, 2009.

- Pierrot le fou. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 171-172 (juil.-sept. 1976), pàg. 71-110.

- Riambau, Esteve. Jean-Luc Godard. Veinte años después. “Dirigido por”, núm. 79 (1981) pàgs. 24-31.

- Thomson, David. The journey to the end of the beach. “Sight&Sound”, núm. XIX:5  (May 2009), pàg. 20-21.

- Vidal Estévez, Manuel. Pierrot el loco.  “Contracampo”, núm. 16, (oct.-nov. 1980), pàg. 61-63.

- Weinrichter, Antonio. Pierrot el loco, Jean-Luc Godard. “Dirigido por...”, núm. 341 (enero 2005), pàg. 76-77.

- Whitehead, Peter. Films and Filming: Godard reviews, 1966-1969.  “Framework”, vol. 52, núm. 1 (Spring 2011), pàg. 389-398.

 

Pierrot le fou (1965) tanca tota una etapa romàntica del cinema de Godard, és el final del seu cicle individualista-pessimista i, a la vegada, un retorn tan accentuat al seu punt de partida que pot afirmar-se que Pierrot le fou i À bout de souffle (1959) són dues pel•lícules, si no bessones, com a mínim paral•leles. Pierrot le fou és una posada al dia, en color, de l’esquema dramàtic proposat per Godard  À bout de souffle sis anys abans.

Romàntic com À bout de souffle, aquest film-crisis presenta, no obstant –a diferència d’À bout de souffle- un personatge d’extracció burgesa que abandona voluntàriament la seva situació econòmica i social en un gest explícit de trencament amb l’ordre establert. La seva duplicitat onomàstica (el Ferdinand burgès i el boig Pierrot) respon a la duplicitat psicològica que es debat en ell, com els principis antagònics el mite de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. És una explicitació de l’esquizotímia del ciutadà modern occidental, estripat entre la integració en la societat industrial i les seves ànsies nostàlgiques d’evasió i retorn a l’estat de la naturalesa.

Com a À bout de souffle, Godard forma una parella amb dues psicologies oposades, tot i que aquest cop li correspon a la dona el principi actiu i a l’home el contemplatiu. “Estic trista perquè tu em parles amb paraules i jo et contemplo amb sentiments”, diu Anna Karina a Pierrot, típic personatge godardià. Godard ha declarat al respecte: “Anna representa la vida activa i ell la contemplativa. És per oposar-los. Mai els analitzo, no hi ha cap diàleg o escena analítica. Volia donar, a través del diari de Pierrot, el sentiment de la reflexió”. També, com a À bout de souffle, la dona enganya i traeix l’home. El rostre innocent de Karina compon una nova modalitat de “falsa ingènua”, més atroç que la de Patrícia. Com les parelles d’À bout de souffle i Le mépris, la seva relació està viciada per un malentès. Com tants personatges del romàntic Godard (incloent-hi el Lemmy Caution d’Alphaville), Pierrot fuig d’una civilització amb la seva parella a la recerca d’un Edèn. Mai havia estat tan diàfana a Godard la presència del mite del Lost Paradise com en Pierrot le fou. Però aquesta persecució de l’Edèn i de la llibertat individual màxima es resoldrà amb un fracàs total. Com en Le petit soldat (1960), Godard situa al seu personatge en un ambient de gangsterisme polític, reflex de la violència que batega en el món modern; com en Le mépris, desenvoluparà la seva tragèdia banyada pel lluminós cromatisme de la costa mediterrània i, per enèsima vegada, desenvoluparà el tema de l’amor que condueix a la mort. Pierrot le fou resumeix, d'alguna manera, tota l’obra anterior de Godard.

(...) El llenguatge de Godard s’ha fet ja molt lliure, de dimensió netament poètica i, per descomptat, analític, com el mateix Godard reconeix. La pel·lícula provocarà una apassionada presa de posició pública de Louis Aragon (“Què és l’art, Jean-Luc Godard?”), llençant considerable llenya al foc de la seva polèmica, que suposarà un biaix en iniciar el seu cicle polític amb el següent film. A França va ser prohibida als menors de 18 anys com a causa del seu “anarquisme intel•lectual i moral” i per a la seva estrena a Espanya, amb dos breus talls, se li va afegir una veu en off absolutament cretina al principi del film.

 


Itinerario filmográfico. En Gubern, Roman. Godard polémico. Barcelona: Tusquets, 1969, pàg. 82-86.