Dossier Film (INCLUIDO EN Els millors films de l'any 2016)

The Hateful Eight

Los odiosos ocho

Fitxa tècnica

Direcció Quentin Tarantino
Guió Quentin Tarantino
Música Ennio Morricone
Fotografia Robert Richardson
Interpretació Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins
Producció Estats Units
Any 2015

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Atkinson, Michael. The hateful eight. “Sight & Sound”, vol. 26, núm. 2 (Feb. 2016), pàg. 77.
  • Ciment, Michel; Niogret, Hubert. Entretien avec Quentin Tarantino: "Mon premier film post-apocalyptique". “Positif”, núm. 659 (janv. 2016), pàg. 9-13.
  • Fez, Desirée de. Los odiosos ocho. “Fotogramas”, núm. 2068 (feb. 2016), pàg. 28.
  • Garbarz, Franck. Les 8 salopards: l'appropriaton jubilatoire du récit. “Positif”, núm. 659 (janv. 2016), pàg. 6-8.
  • Goldman, Michael. Wide wide West. “American Cinematographer”, vol. 96, núm. 12 (Dec. 2015), pàg. 36-40,42,44,48-51.
  • Heredero, Carlos Fernandez. La hipérbole ensimismada. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 46 (feb. 2016), pàg. 76-78.
  • Lepastier, Joachim. Pantin Tarantino. “Cahiers du Cinéma”, núm. 718 (janv. 2016), pàg. 31.
  • Lucca, Violet. Los dos Tarantinos. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 45 (enero 2016), pàg. 44-45.
  • Morgan, Kim. Quentin Tarantino. “Sight & Sound”, vol. 26, núm.2 (Feb. 2016), pàg. 18-27.
  • Navarro, Antonio José. Los odiosos ocho: Reservoir Dogs en el oeste. “Imágenes de actualidad”, núm. 365 (feb. 2016), pàg. 101.
  • Los odiosos ochos. “Imágenes de actualidad”, núm. 364 (enero 2016), pàg. 44-51.
  • Quintana, Àngel. No habrá muchos que regresen a casa. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 46 (feb. 2016), pàg. 76-78.
  • Rodríguez, Hilario J. Big Business in Little Hollywood. “Dirigido por”, núm. 462 (enero 2016), pàg. 30-31.

 

 

A The Hateful Eight, Chris Mannix (Walter Goggins) diu que «quan els negres tenen por, els blancs se senten fora de perill»; en la resta de la filmografia de Tarantino es pot escoltar sotto voce que «quan a la pantalla solament es mostren cabrons, el públic se sent fora de perill». Per evitar aquest tipus d'ocurrents sil·logismes, Jean-Luc Godard ens hauria recordat que sovint el que veiem en una pel•lícula «no són imatges úniques sinó únicament imatges», i Serge Daney hauria afegit que «no hi ha res com representar la ignorància dels espectadors per legitimar-la».

Diversos caçarecompenses, una presonera, un xèrif, un cowboy, un exgeneral Confederat i un amic de la propietària del local on tots es reuneixen, donen forma a una posada en abisme on els personatges interpretats per Kurt Russell, Samuel L. Jackson, Tim Roth, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins, Michael Madsen, Bruce Dern i Demian Bichir interpreten al seu torn a altres personatges durant el primer tram d’aquests vuit odiosos, fins que sona el primer tret i es produeix un intermedi en la pel•lícula. A partir d’aleshores, d'una mentida a una altra, d'una sospita a una altra, d'una identitat falsa a una altra, es pot concloure que se'ns està oferint un despietat retrat d'Amèrica, on tothom està enfrontat entre si per culpa de causes absurdes, interessos contraposats i desitjos infantils pels quals s'hipoteca la integritat i la justícia. Es pot concloure a més que la raça, la religió i la política formen la tríade de mentides sobre els fonaments de les quals es va erigir Estats Units.

 

 

El que té de bo Tarantino, arribats a aquest punt (després de cent minuts de diàlegs tan hàbils com perversos), és la seva extraordinària habilitat per escombrar totes aquestes escombraries amb un sentit de l'espectacle a l'altura de Sam Peckinpah, encara que sense el seu sentiment tràgic de la vida. Com a individus coherents que són, els personatges de Tarantino moren o es deixen matar perquè saben que en el fons no els oblidarem (mai oblidem als cabrons ocurrents). Després d'aprovisionar-nos de crispetes en l’ambigú del cinema i tornar a la sala per veure la segona part de la pel•lícula, el mateix Tarantino ens confessa en voice over que algú ha posat verí en el cafè que els personatges estan a punt de beure. El seu relat tot seguit suspèn l'acció en present i dóna pas a diversos flashbacks amb els quals es desvetllen les perverses intencions i la identitat real dels personatges, alguns com a amics (com Kurt Russell i Samuel L Jackson, per haver lluitat en el mateix bàndol durant la guerra i perquè el primer li va salvar la vida al segon), uns altres com a còmplices de la presonera (que està a punt de convertir-se en la reina de la funció, cantant una gloriosa balada i donant regna solta a un nivell de sadisme a l'altura del format de les imatges, rodades en 70mm, i que explica els continus cops que li propinava Russell en els 100 minuts inicials), i els altres com a voltes de rosca als arquetips del western.

Llavors comencen a lligar-se caps. Un fesol al costat d'una porta que cal apuntalar per protegir als protagonistes de la tempesta que es deslliga en l'exterior, i l'absència de la propietària del lloc d’aprovisionament on succeeix la major part de l'acció, formen una equació fàcil de solucionar: el temps fílmic sempre és enganyós (i per a això Tarantino ens mostra què va succeir en el mateix lloc hores abans de l'arribada dels personatges principals). Els primers plans de les patilles o els ulls dels actors, els jocs amb la profunditat de camp o les disquisicions dialèctiques per dividir el petit espai escènic en dues àrees (una per a ex-Confederats i una altra per a partidaris de la Unió), ens recorden llavors experiments radicals com Dogville (2003, Lars von Trier) encara que ho facin d'una manera molt més subtil. I monòlegs com el de Samuel L. Jackson (en el qual es revisa el mite de la colossal polla dels negres) ens recorden l'oïda prodigiosa de Tarantino per als diàlegs i el potencial teatral d'algunes de les seves obres, comparables a les de David Mamet i a les del millor Neil LaBute.

 

Rodríguez, Hilario J. Big Business in Little Hollywood. “Dirigido por”, núm. 462 (enero 2016), pàg. 30-31.