Rocío
Fernando Ruiz Vergara · 1980 · 88'
Programa: Aula de cinema 2026-2027.
Miércoles 17 Marzo 2027 · 17:00
Isabel Cadenas Cañón, escriptora i documentalista sonora. Sessió precedida del pòdcast documental De eso no se habla, en directe
Sala Chomón
Ficha técnica
El viatge polític de Rocío
Rocío comença com una documentació gairebé etnogràfica de la peregrinació al Rocío, però, a mesura que avança, revela els mecanismes polítics i religiosos que el franquisme va posar en marxa després de la Guerra Civil Espanyola com a instruments de control social. La mateixa història de la pel·lícula n'és una prova: per la seva temàtica, es va convertir en la primera pel·lícula “segrestada” per la recentment restablerta democràcia espanyola.
Amb el suport de:
La primera pel·lícula segrestada judicialment a Espanya després de la derogació de la censura cinematogràfica és aquest film produït el 1980. A dia d’avui, la seva exhibició íntegra segueix prohibida per la sentència vigent del Tribunal Suprem, que va condemnar el seu autor per delictes d’injúries.
De fet, la pel·lícula acusava el principal responsable de la brutal repressió al poble d’Almonte, bressol de la romeria de la verge del Rocío, durant el cop militar de 1936. La persecució judicial va suposar la fi de la trajectòria del director, que es va autoexiliar a Portugal fins que va morir el 2011. D’una qualitat cinematogràfica extraordinària, Rocío indaga en les arrels de la romeria i posa l’accent en la relació que les germandats han mantingut amb els poderosos terratinents. “Rocío testifica el model d’impunitat establert des de la instauració de l’Estat de dret: salvaguardar la reputació dels perpetradors, no els seus actes, històricament assumibles” (Ricard Vinyes).
La història de Rocío
Rocío, de Fernando Ruiz, es va estrenar el juliol de 1980. El mes d’abril de 1981, un querella de la família Reales va aconseguir paralitzar-ne l’exhibició. El jutge va ordenar segrestar-ne totes les còpies, i l’Audiència Provincial de Sevilla va condemnar Ruiz a dos mesos i un dia d’arrest i a pagar una indemnització de deu milions de pessetes. El 1984, el Tribunal Suprem va confirmar la sentència i va obligar a tallar les seqüències que considerava ofensives perquè eren “una inoportuna e infeliz recordación de episodios” que es van produir abans i durant la Guerra Civil i que, segons el magistrat, convenia “inhumar y olvidar si se quiere que los sobrevivientes y las generaciones posteriores a la contienda convivan pacífica, armónica y conciliadamente”. Això sí, uns van haver de pagar deu milions de pessetes i callar, i els altres van seguir gaudint de tots els privilegis. Què és el que convenia “inhumar y olvidar”? Doncs que a Almonte, el juliol de 1936, un grup de cavalleria autodenominat “Voluntarios de Huelva” va assassinar noranta-nou homes i una dona pel fet de ser republicans i haver posat en dubte els drets dels terratinents.