Ficha técnica
“Aquesta fascinant meditació sobre la il·lusió es resumeix en un seguit d’antinòmies: espectacle i vida, misticisme i ciència, melodrama i opereta, mort i resurrecció, fe i escepticisme, drama i humor, prestigi i humiliació, amor i menyspreu, fracàs i triomf, real i fantàstic, ser i semblar” (Raymond Lefèvre). “Per a mi, El rostro és una farsa diabòlica; farsa en el seu sentit més pur, gairebé teatral, de la pallassada en el seu grau més alt. El terme pallassada pot induir a error, però cal prendre-s’ho en la seva accepció real de divertimento. Esperits que es conjuren, cadàvers que apareixen i desapareixen, personatges que se’ns escamotegen per ser servits a l’espectador en el moment just, terror i pantomima alegre de ballet, tempesta i sol, etc., tot, absolutament tot, resulta una pura contradicció. Amb una habilitat realment maligna, Bergman juga amb uns elements i els escarteja al seu gust; es riu de l’espectador en tot moment ocultant els seus sentiments en la pura màgia cinematogràfica” (José A. Pruneda).