Roman Polanski, protagonista aquest setembre a la Filmoteca

Amb 86 anys acabats de fer, Roman Polanski està d’actualitat per partida doble: perquè presenta al Festival de Venècia la seva darrera producció, J’accuse, que se centra en el cas Dreyfus, i perquè és un dels personatges del Hollywood de finals de la dècada dels seixanta que apareixen a l’últim film de Quentin Tarantino, acabat d’estrenar, Once Upon a Time in Hollywood. És un bon moment per dedicar una completa retrospectiva, amb una vintena de llargmetratges i una selecció de curts, a un dels directors contemporanis més interessants i encara en actiu, amb una filmografia ben eclèctica que va passar per Hollywood, fins que problemes legals el van obligar a retornar a Europa per seguir la seva carrera, i amb una destacada aliada els darrers temps: la seva dona i musa Emmanuelle Seigner.

Nascut a París el 1933 en el si d’una família d’emigrants jueus polonesos que poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial retorna a Polònia, i per tant en pateix els estralls, Polanski es forma a l’escola de cinema de Lodz, com el seu compatriota Krzysztof Kieslowski. Ja amb el seu primer llargmetratge, El cuchillo en el agua (1962), rodat a Polònia i nominat a l’Oscar al millor film de parla no anglesa, crida l’atenció i travessa fronteres, mostrant la seva predilecció pels ambients claustrofòbics i malaltissos.

Immediatament després roda al Regne Unit Repulsion (1965), amb una estrella internacional com Catherine Deneuve, i Cul-de-sac (1966), amb Donald Pleasence, que li obren les portes de Hollywood, on el 1967 realitza El baile de los vampiros, que coprotagonitza amb la que es convertiria en la seva dona, Sharon Tate, i Rosemary’s Baby (La semilla del diablo) (1968), que el consagra definitivament.

El brutal assassinat de la seva esposa provoca una aturada en la seva carrera, que reprèn amb dos fracassos comercials, Macbeth (1971) i Che? (1972), fins que retroba l’èxit amb la seva particular visió del cinema negre clàssic a Chinatown (1974). Les dificultats per tirar endavant el projecte de Pirates (que finalment realitza el 1986) el porten a rodar Le locataire (El quimérico inquilino), un nou fracàs comercial, el 1976 a Europa, on s’acaba refugiant després de ser acusant de violació d’una menor als Estats Units, i on ha continuat una carrera més intermitent, marcada per la presència de la seva dona Emmanuelle Seigner, amb qui coincideix per primer cop a Frantic (Frenético) (1988), que inclou obres tan notables com The pianist (2002), que li va valer un Oscar a la millor direcció que no va poder recollir personalment.