Capricci

A diferència del seu primer film —pictòric i gaudible—, en aquesta ocasió repta l’espectador amb diverses “trames” inconnexes en les quals hi ha referències a la Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, l’anònim isabelí Arden de Feversham, la posada en escena d’un seguit d’accidents de cotxe produïts per la voluntat suïcida —en referència irònica a Week-end, de Godard— o la veu en off del mateix Bene recitant fragments d’un assaig de Roland Barthes sobre receptes de cuina de la revista francesa Elle.

Un film en què cada seqüència destrueix l’anterior i impedeix qualsevol interpretació.

“Capricci, a diferència de Nostra signora dei turchi, és el no-res total en l’art, en la vida, en l’amor, en la passió. Tot és fals. En els meus films no s’ha de creure en els personatges ni en res. Per mi la comunicació és una corrupció. No vull que els meus films comuniquin res, sigui el que sigui” (Carmelo Bene).