¡Que vivan los crotos! | Suco de sábado

“Mares i fills, entrevistadores i entrevistats. A Suco de sábado és cap de setmana a Buenos Aires. Una casa beneïda és aquella en la qual tots volen divertir-se i no falten amics per tenir cura dels més petits. Una mare i un fill surten cadascun pel seu costat a viure la nit: ella se’n va a ballar i surt amb un home, ell a robar revistes porno amb els amics. Es basteix una intimitat feta sobretot dels moments que passen separats, fins que torna l’hora de dormir. A ¡Que vivan los crotos! la intimitat es documenta en forma de paraules. Bepo Ghezzi era un linyera (rodamon) dels centenars que recorrien el país per les vies dels ferrocarrils nacionals, quan una part de la classe obrera era anarquista, abans del peronisme. Abans també dels camions, de les últimes dictadures i de la industrialització total de la feina del camp. Ja gran, Ghezzi és al seu poble. Allí també hi ha els seus amics de tota la vida i altres homes amb qui s’ha creuat pels camins. De vegades entrevistats, de vegades actuant, tots recreen un passat en el qual van viure la història i van ser uns homes anònims que anaven pels camins carregant les seves bosses de mà.La intimitat és també representada en unes posades en escena artificials, en una interpretació voluntariosa, en petites al·lusions a estar fent una pel·lícula junts i a estar, d’aquesta manera, preservant no només el record d’una forma de vida comuna, sinó també el llenguatge l’acompanya: l’idioma del linye, amb la seva bagayera (‘bossa de mà’), contra el seu Juan Figura (‘la policia’), prenent un tártago (‘mate’), cuinant en un bandolión (llauna gran per cuinar)” (Lucía Salas).