Parapalos | Caracol

“Van juntes, l’última pel·lícula i la primera. Caracol és un curtmetratge mut filmat en 16 mm amb una Bolex. La història és propera al que vindrà després: un nen puja un mur per observar de prop un caragol que avança lentament pel seu vèrtex i es troba amb un món aliè. Entre llençols i roba blanca que s’eixuga al sol, hi ha dues jovenetes jugant amb una bossa que flota per sobre d’elles com per art de màgia. Una cosa semblant li passa al protagonista de Parapalos, però d’una manera més dura, perquè ja no és cap nen i el món que descobreix és el del treball a la ciutat. Un jove de Germania (una antiga comunitat de migrants alemanys al litoral argentí) arriba a Buenos Aires per viure i treballar. Es muda amb una cosina, també una excamperola, que lloga un departament minúscul. Com solia passar en altres èpoques del treball, viuen amb un sistema de «llits calents»: quan ella es desperta, ell torna de treballar, configurant l’espai com si fos una comèdia romàntica soviètica, maximitzant temps, espai i felicitat. El seu treball és quelcom que gairebé ja no existeix tampoc: parapalos a un bowling meitat analògic, meitat digital. Nit rere nit ell i alguns companys s’asseuen, s’estiren i es pengen al costat invisible del joc, darrere d’un petit mur de fusta, aixecant bitlles i tornant boles. Tots són homes més grans que ell, i tots han viscut una vida llarga i plena d’idees que transmeten al menut. Una pel·lícula que succeeix gairebé íntegrament en interiors, en condicions laborals i de lloguer precàries, que extreu de tot això la joia de viure entre les coses” (Lucía Salas).