Dossier Film (INCLUIDO EN Aula de cinema 2021/2022)

Un cinema feminista

Introducció

En el context de la segona onada feminista als anys setanta, Margarita y el lobo dona forma cinematogràfica als debats que es plantegen des de geografies diverses. Irreverència, valentia i posicionament polític van de la mà d’una crítica als sistemes dominants de representació.

Fitxa tècnica

Direcció

Cecilia Bartolomé

Guió

Cecilia Bartolomé

Música

Carlos Villa

Fotografia

Ricardo Duque

Interpretació

Julia Peña, José Antonio Amor, Lola Lemos

Producció

Escuela Oficial de Cinematografía (EOC) 

Any

1969

La crítica diu

Tal i com Begoña Siles Ojeda senyala: “parlar de teoria fílmica feminista a l’estat espanyol significa parlar d’una presència sota una forma d’absència. És a la vegada anhelada i dissipada” (2006: 41).  

[...] 

Teresa de Lauretis apunta que el cinema no és només un mecanisme de representació o màquina creadora d’imatges, sinó que a aquest, és millor entendre’l com una activitat significativa, un “procés semiòtic en el que el subjecte es veu contínuament envolcallat, representat i inscrit a una ideologia” (1984: 63). El discurs es veu implícit, per tant, en el flux d’imatges, estimulant un diàleg amb l’espectador sobre les representacions que es sostreuen de la pantalla. 

[...] 

Per la seva part, Laura Mulvey aporta la seva teoria sobre la “mirada” al cinema. Segons l’autora, el subjecte masculí es el seu portador, pel que ens trobem davant l’entitat activa. La dona, en conseqüència, és la receptora d’aquesta mirada, constituint la part passiva del procés. Això incita a considerar a la figura de la dona com l’objecte de desig i a l’home com l’executor i responsable dels fets, de l’acció de la pel·lícula (Mulvey, 1988). 

Tot i així, en el cas de Margarita y el Lobo, la protagonista femenina és la que porta sobre si tot el pes de l’acció, remarcant el seu caràcter clarament feminista. És el subjecte actiu: escull per si mateixa, canvia el seu destí preestablert, es “busca”. Els personatges de Bartolomé no busquen només una ruptura amb les tradicions i concepcions preestablertes de l’època, sinó també un canvi que les precedeixi a la història. Però, i abans que res, s’ha de destacar el caràcter musical del migmetratge pel que el discurs feminista arriba al públic.  

[...] 

També s’ha de destacar la funció que té la música a la pel·lícula, ja que la directora la utilitza, d’una banda, com un element referencial, en tant que dona més importància a la seva procedència i la seva re-contextualització que als aspectes pròpiament musicals. Tant és així, que el tema principal de Missió Impossible s’adhereix al difícil tràmit de la separació, l’”All you need is Love” de The Beatles apareix en el moment de la boda amb la intenció de parodiar-la i en “Amarraditos” ens ve al cap els aspectes biogràfics de la cantant original, María Dolores Pradera, que es separa igual que la protagonista. Així, aquesta característica referencial ens pot reconduir a l’àmbit temàtic, irònic o biogràfic.  

També, com hem indicat, en un altre dels seus curts trobem aquesta inclinació referencial temàtica. A Carmen de Carabanchel , la introducció de l’òpera de Bizet no fa sinó contraposar l’aspecte salvatge de la clàssica figura femenina cruel i seductora amb l’ama de casa obedient i cansada del seu paper social. D’aquesta manera, la música funciona més com un valor temàtic que ambiental, i reincideix, a través del gènere musical, al plantejament fictici de la història, el que s’ha arribat a denominar el cinema de Bartolomé com antirealisme i pastiche.   

De la mateixa manera, hem de destacar la funció discursiva de la música a través de les lletres. Aquestes, serveixen com a vehicle que transporta els sentiments dels protagonistes i és, per tant, el principal afluent del discurs feminista de la directora. Per tant, el que es vol expressar es fa pel mitjà de la paraula i la referència. És a dir, a partir de les funcions discursives i referencials. 

 

Marta García Sahagún a “La música como reivindicación de género en Margarita y el Lobo de Cecília Bartolomé”. Área Abierta, Universidad Complutense de Madrid. 

Bibliografia

  • De Lauretis, Teresa. Alicia ya no. Feminismo, semiótica, cine. Madrid: Ediciones Cátedra, 1992. 

  • Devesa, Dolores; Potes, Alicia (coords.). “Cecilia Bartolomé” a Seis mujeres guionistas: contar historias, crear imágenes. Málaga: Festival de cine español de Málaga, 199. Pp. 37 – 43. 

  • Rosler, Martha. La dominació y lo cotidiano. Ensayos y guiones. Bilbao: Consonni, 2019. 

  • Tasker, Yvonne; Negra, Diane. “In focus: postfeminism and contemporany media studies”. Cinema Journal, Vol. 44, No. 2, (hivern 2005): pp. 107 – 133